L’Espanya catalanofòbica

Ara que els progressistes espanyols s’esquincen les vestidures pels bons resultats de l’extrema dreta a Andalusia, a Catalunya li ha arribat el moment de dir ‘jo ja ho deia’. És un plaer de regust amarg, com el del pare que recull la criatura que ha caigut de dalt d’un arbre després d’haver-la avisada un munt de vegades que no s’hi enfilés perquè prendria mal. La diferència és que les criatures encara no tenen consciència dels perills i el món sap perfectament quins són els perills del feixisme.

L’extrema dreta i el feixisme s’han de tallar de soca-rel, els has d’aturar i no els has de deixar avançar ni un mil·límetre. Se’n diu cordó sanitari, d’això. Perquè l’extrema dreta i el feixisme són autoritaris i violents per genètica, són intolerants i excloents per definició, no volen convèncer sinó vèncer. Les seves incursions en el terreny de la democràcia són per a cremar el terra conquerit i devastar-lo, com feien els antics conqueridors. Vox ja ha dit que la reconquesta havia començat. A Espanya, a més, l’extrema dreta sempre ha estat altament catalanofòbica i encara ho és.

Fa un temps, Pablo Iglesias va tenir la barra d’acusar l’independentisme d’haver despertat el fantasma del feixisme. No pots acusar el catalanisme o l’independentisme de despertar un monstre que t’ha devorat sempre que ha pogut, que t’ha bombardat la capital, que t’ha afusellat un president, que ha enviat milers de ciutadans a l’exili o la presó. No pots fer-ho, de la mateixa manera que no pots acusar la dona violada d’haver provocat el seu violador, ni el refugiat d’haver fet que el racista l’agredís, ni el votant pacífic d’haver obligat el policia a atonyinar-lo. No saber distingir víctimes de botxins és una de les xacres que portava implícita la ‘modèlica’ transició espanyola.

Ara ha estat Susana Díaz qui ha dit que Catalunya era la culpable dels seus mals resultats a Andalusia. Reconeixia que el PP, Ciudadanos i Vox l’havien encertada amb la campanya que havien fet contra Catalunya i que a la seva li havia mancat una dosi més alta d’aporellos. Una altra vegada Catalunya com a ase dels cops. Una altra vegada la diagnosi equivocada.

Perquè el problema d’Espanya en general, i del PSOE en particular, no és haver emblanquit l’extrema dreta, com diuen ara tots els analistes. El problema no és (solament) la fotografia d’Iceta feliç amb la cúpula del PP en una manifestació convocada per Societat Civil Catalana amb el suport de Vox i altres organitzacions feixistes. El problema no és (solament) que els agressors de Blanquerna esquivin la presó i que els feixistes valencians tinguin barra lliure per a agredir qui vulguin. El problema és que el PSOE fa molts anys que emblanqueix la catalanofòbia.

Aquest és el problema. Espanya és avui molt més catalanofòbica que quan va morir Franco i ho és amb la complicitat del PSOE i dels mitjans de comunicació afins. Una Espanya catalanofòbica promou l’aporellos i és incapaç de sentir empatia per situacions d’injustícia extrema amb Catalunya, com l’actual de presos polítics i exiliats. El govern d’una Espanya catalanofòbica no podrà negociar mai res amb Catalunya, perquè automàticament serà esborrat electoralment. El PSOE, que va fer el seu primer congrés a Barcelona l’any 1888, ha comès el mateix error que la dreta espanyola més cavernícola: posar la unitat d’Espanya davant la democràcia i els drets fonamentals. I així ens va. I així els va.