L’últim cartutx d’un Albert Rivera desesperat

Albert Rivera ha provat d’encendre la campanya electoral atiant el foc d’un conflicte de convivència inexistent a Catalunya, provant d’explicar-lo en uns altres llocs de l’estat espanyol, diumenge a Sevilla i ahir a Vigo. ‘Vinc d’una terra on t’has de trencar la cara literalment per defensar la igualtat de tots els espanyols, per dir que un català i un andalús són iguals, per poder parlar en català i en castellà, o per veure un partit de futbol al carrer’, deia Rivera a Sevilla. I ahir anava més lluny:

Per què ho diu ara? Per què ara, quan comença la recta final de la campanya, Albert Rivera eleva a la categoria de problema social i a argument polític uns fets anecdòtics de què hagin pogut ser objecte tant ell com alguns altres membres del seu partit? Perquè Ciutadans va quedant fora de joc, ja fa temps que ha perdut el favor mediàtic que va inflar aquest partit en la campanya del 20-D i les enquestes indiquen que s’estanca en els quaranta diputats (o fins i tot per sota), de manera que passa a ser un actor sense paper en la futura configuració d’un nou govern espanyol.

La suma de PP-Ciutadans va quedar molt lluny de la majoria absoluta el 20-D, i tampoc no hi arribarà pas després del 26 de juny. Totes les enquestes publicades són ben contundents: cap dels dos partits amb prou feines es mourà respecte de les eleccions del desembre. Agafem-ne un parell d’exemples: segons l’enquesta d’El Mundo de diumenge, el PP passaria de 123 diputats a 124-129, i Ciutadans, de 40 a 35-40; segons la d’El País, el PP baixaria de 123 a 114 i Ciutadans, de 40 a 39. Aquestes mateixes enquestes indiquen que Units Podem passarà a ser la segona força política i superarà el PSOE. I es comença a perfilar un discurs a la premsa de Madrid segons el qual el desllorigador de la crisi del sistema polític espanyol haurà de ser un pacte entre Iglesias i Sánchez. Però en canvi, és clar, que Podem estripi el compromís amb el referèndum, cosa que Iglesias ha començat a fer, esborrant les línies vermelles que havia traçat en la campanya del 20-D. Pedro Sánchez negociarà amb Podem si abandona l’autodeterminació, diu avui El Mundo.

Hi ha, doncs, una pressió mediàtica i política creixent perquè Podem renunciï als aspectes del seu discurs més incòmodes per a l’statu quo espanyol, com la defensa del dret de decidir dels catalans i el filocomunisme (‘no em defineixo com a comunista, ens fem grans’, deia Iglesias a Ana Pastor diumenge a La Sexta). En aquest context, Rivera se sent perdut. I, en un acte de desesperació, recorre al combustible que durant aquests últims anys l’ha ajudat a guanyar-se el favor dels mitjans espanyols i a ser benvist per una part de la societat espanyola i de l’electorat: la del català espanyolista resistent en una suposada Catalunya hostil, separatista i intolerant. És l’única arma que li queda, i per això la fa anar cinc dies abans de les eleccions, quan el vent ja no li bufa a favor. Perquè Rivera deu pensar que si a les eleccions del desembre, quan totes li ponien, el resultat de Ciutadans va ser decebedor, ara que els editorialistes d’El País se li han girat d’esquena la patacada pot arribar a ser força contundent.