L’Espai 13 de la Fundació Miró proposa una reflexió sobre la temporalitat i la producció artística

Barcelona (ACN).- L’Espai 13 de la Fundació Miró planteja per a la nova temporada quatre exposicions i un simposi que abordaran la temporalitat i la producció artística contemporània a través de la revisió de les relacions que s’estableixen entre les diverses fases de la creació. La investigació, l’elaboració del projecte, la formalització, la producció i la presentació del treball final seran aspectes tractats a les mostres de Rubén Grillo, Sofia Hultén, Mariokissme i R. Marcos Mota i Rosana Antolí. ‘Quan les línies són temps’ és el títol del cicle, que parteix d’un tríptic de Miró, en què tres teles blanques travessades per una línia negra en moviment evoquen la dimensió temporal i progressiva de l’obra d’art.

Partint del tríptic de Joan Miró ‘Pintura de fons blanc per a la cel·la d’un solitari’, Martí Manen aborda la dimensió temporal i progressiva de la creació d’una obra d’art. Per Manen, en el moment en què el factor temporal defineix l’obra d’art, i, per tant, el projecte deixa de ser un objecte “comença a ser necessari evidenciar el procés de treball com a resultat”.

Partint d’aquesta idea ha definit un cicle d’exposicions a l’Espai 13 que revisa les relacions entre les diverses fases de creació vertebrat a partir de quatre projectes protagonitzats per Rubén Grilo, Sofia Hultén, Mariokissme i R. Marcos Mota a El Palomar i Rosana Antolí. En les mostres, que porten els noms dels artistes perquè són “allò realment important”, segons Manen, se centren en el temps com a element central.

Les quatre mostres del cicle busquen teixir un retrat polièdric dels processos creatius, basculant entre la performativitat i la definició d’història, entre la política i els espais, entre el pensament i les emocions.

Diverses aproximacions al procés creatiu

El cicle arrenca amb Rubén Grilo, que s’aproxima a la idea de temporalitat des de la creació industrial, reconsiderant els processos de fabricació. “Aborda què significa des de l’art contemporani i quin sentit té la producció industrial”, s’ha preguntat Manen, a l’hora que reflexiona sobre com la societat assumeix la “invisibilitat” d’un procés que determina a la societat “com i quin tipus de productes s’han de consumir”.

El projecte de Sofia Hultén és el protagonista del segon cicle, una exposició en què els objectes domèstics trobats contenen múltiples històries amb una mostra que s’articula a través d’una seqüència de sabates abandonades en un carrer i que s’acaba convertint en un recorregut invisible i en un sistema de navegació urbana. El seus vídeos i les seves escultures ofereixen línies temporals amb opcions narratives a partir d’una mirada que busca, per Manen, “qüestionar tot allò que ens envolta”.

La tercera de les propostes de ‘Quan les línies són temps’ surt de la Fundació Miró i s’instal·la a El Palomar, un espai que es concep pel comissari com una fórmula regeneradora del discurs artístic a Barcelona a partir d’un replantejament institucional. Integrat per Mariokissme i R. Marcos Mota i ubicat al barri del Poble Sec de la ciutat, té com a eix principal la revisió de la història de la identitat i el gènere, un anàlisi tangencial del món de l’art. Així, combina identitats flexibles i múltiples per modificar les formes de treballar amb l’art, replantejant maneres d’entendre l’exposició, els seus processos, els espais, els actors i les mirades respecte la pràctica artística.

Finalment, el projecte de Rosana Antolí aborda “el moment”, la situació que fa reaccionar i permet crear-ne una de nova.