L’Espanya autàrquica de Lesmes i Felipe VI fa el gall

Felipe VI no va gosar fer allò que la dreta mediàtica espanyola li demanava amb insistència: no signar els indults als presos polítics. Els va signar, no podia no fer-ho d’acord amb allò que estableix la llei espanyola. Però fou humiliant per a qui va fer la crida, com a cap d’estat i en un gest excepcional, precisament a aplicar la mà dura contra els independentistes. I aquella humiliació era ben viva ahir en la mirada greu amb què esguardava el president del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, mentre pronunciava el discurs inaugural i solemne de l’any judicial espanyol. Perquè Lesmes, la màxima autoritat del poder judicial i president del Tribunal Suprem que ja fa tres anys i més de mil dies que és en funcions, va fer d’altaveu del rei quan va deplorar els indults i els arguments esgrimits pel govern espanyol de “concòrdia” i “convivència” amb què foren concedits. Lesmes i Felipe VI, de bracet i a contracorrent, perquè Europa, l’autèntica raó de pes perquè Pedro Sánchez mogués fitxa, es mou en el sentit contrari.

L’acte d’inauguració de l’any judicial és tot un esdeveniment al Madrid del poder. Es fa a la sala de plens del Suprem, la mateixa on es va fer el judici contra el Primer d’Octubre i el judici contra Lluís Companys el 1934, un indret de judicis excepcionals i d’exhibició del poder sancionador de l’estat espanyol. Felipe VI s’asseia a la mateixa cadira presidencial des d’on Manuel Marchena havia dirigit aquell judici. I a mà dreta tenia Lesmes, engegant el seu tercer discurs amb el mandat caducat.

Lesmes, ex-alt càrrec de José María Aznar al Ministeri de Justícia espanyol, és un home del PP; més encara: de la dreta espanyola. No va tenir cap mena de vergonya de començar recordant que fou ell mateix qui va fer el discurs com a president del CGPJ en el primer acte inaugural de l’any judicial de Felipe VI com a rei. Van ser les seves primeres paraules: “Fa vuit anys, en aquestes mateixes dates, i unes setmanes després de la vostra proclamació com a rei…” Vuit anys, quan la constitució espanyola estableix la limitació d’aquest mandat, i de la resta dels del CGPJ, en els cinc. Però ell no se’n sentia responsable perquè la renovació depèn de l’acord dels partits en el congrés i el senat, i els va dir que s’espavilessin a resoldre una situació anòmala.

Cap esment, en canvi, a la possibilitat rumorejada en alguns mitjans de Madrid aquests darrers dies que ell mateix fes un pas al costat, que plegués per afavorir aquesta renovació que tant el Consell d’Europa com la Comissió Europa fa temps que exigeixen. Perquè tant la interinitat dels membres de l’òrgan de govern dels jutges com el sistema de designació, amb plena ingerència dels partits polítics principals, acosta el model espanyol al polonès. Lesmes va dir que els partits n’eren responsables, i encara va criticar la reforma aprovada per a impedir que el CGPJ pogués continuar nomenant jutges en posicions clau de la cúpula judicial mentre tinguessin el mandat caducat.

Però, tot i el soroll que feia dies que feia aquesta qüestió en l’opinió publicada espanyola, per a Lesmes hi havia una prioritat, un afer que havia d’assenyalar al començament del seu discurs. Perquè havien de passar comptes, tant ell com Felipe VI, amb la seva mirada severa i aprovadora, per la qüestió dels indults. Una crítica directa al govern de Pedro Sánchez per haver-los aprovats. Primer ho va dir així, fent-se entendre: “La tasca dels jutges i la seva independència es posen en qüestió de vegades –especialment des d’algunes instàncies polítiques– quan les decisions judicials es contraposen als seus designis, dificulten les seves estratègies i, simplement, no els agraden.”

I després va ser més clar: “Que serveixi d’exemple això que ha passat recentment, en ocasió de l’exercici de la prerrogativa de gràcia de què s’han beneficiat uns determinats dirigents polítics condemnats pel Tribunal Suprem, quan s’ha arribat a contraposar, per a explicar la indulgència, la concòrdia davant del ressentiment, com si l’acció de la justícia en aplicar la llei a la qual tots ens devem fos un obstacle per a la convivència o obeís a raons diferents de les previstes en les normes.” Lesmes es referia a les paraules de Sánchez de la primavera passada per a justificar la concessió dels indults: va dir que ho feia per “la concòrdia, l’entesa, el retrobament i la convivència”.

Més encara: “Jutjar és donar a cadascú allò que li correspon amb les lleis. Unes lleis que han estat democràticament aprovades i que, per tant, expressen la voluntat de la majoria. (…) La justícia no és ni ha estat mai un obstacle contra la pau, sinó l’instrument fonamental per a preservar l’ordre jurídic i ensems la convivència pacífica entre ciutadans.” Va acabar reivindicant la tasca dels jutges espanyols: “I molt especialment del Tribunal Suprem, per la defensa de l’ordre constitucional i de la nostra democràcia, garantint la supremacia de les lleis i el seu compliment.”

L’oposició gairebé visceral als indults topa frontalment amb el punt de vista, també clar i contundent, del Consell d’Europa, expressat en la resolució aprovada per l’Assemblea Parlamentària que demanava precisament l’excarceració dels presos polítics i també la retirada de les euroordres i dels procediments penals contra ex-alts càrrecs independentistes. És l’obstinació a continuar el camí de la repressió malgrat els revessos de diferents jurisdiccions de la Unió (Alemanya, Bèlgica i també Escòcia); del Tribunal de Justícia de la UE per la vulneració dels drets dels eurodiputats independentistes; del Consell d’Europa per la repressió a diversos nivells…

Tanmateix, Lesmes es va veure obligat a invocar Europa. “Els jutges espanyols també són jutges europeus i la seva independència no pot ser compresa plenament sense la perspectiva de l’acolliment a les normes internacionals i del dret europeu, a més de la jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans i del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. El nostre continent disposa d’un repertori ampli i precís en matèria d’estat de dret, divisió de poders i independència judicial.” Tant l’anomalia greu en què es troba el CGPJ, la ingerència política que té, i els fets i decisions que s’han pres sobre la persecució judicial contra l’independentisme el posen en contradicció amb el marc europeu. Però falta que els dos màxims tribunals europeus que ell mateix esmenta ho ratifiquin. I per això són tan decisives les resolucions dels procediments que els presos i els exiliats tenen oberts tant a Estrasburg com a Luxemburg, perquè tenen la capacitat de fer col·lapsar la parafernàlia discursiva d’ahir.

I la d’abans-d’ahir i l’altre. Perquè el discurs d’ahir de Lesmes té una continuïtat amb els dels anys precedents, quan demanava mà de ferro contra l’independentisme, quan cridava tots els jutges i tribunals de l’estat espanyol a posar per davant la defensa de la unitat d’Espanya en l’envit que li arribava de Catalunya. La unitat d’Espanya al centre de l’estat de dret: vet ací l’axioma de Lesmes, de Felipe VI, del poder judicial a l’estat espanyol, que grinyola estrepitosament amb el dret europeu.