09.02.2024 - 21:40
L’Audiència de Barcelona ha confirmat l’obertura de judici oral contra quaranta-sis agents de la policia espanyola per la brutalitat amb què van reprimir els votants del Primer d’Octubre en uns quants col·legis de Barcelona. El jutjat d’instrucció 7 de la ciutat, després de sis llargs anys d’investigació, torpedinada per la fiscalia en molts moments, els va processar per possibles delictes de lesions lleus, lesions menys greus i també de tortura (article 174 del codi penal espanyol) i contra la integritat moral (article 175). Però hi ha un moment de la interlocutòria en què els jutges, quan ratifiquen la decisió del jutge instructor de portar a judici tots aquests agents (i de rebutjar de fer-ho sobre uns altres comandaments), diuen “si és que el judici arriba a fer-se”. Ho deixen anar com un incís, i no expliquen què volen dir, però s’entén perfectament que la llei d’amnistia pot entrar en vigor abans no hi hagi el judici i que pot beneficiar tots aquests policies. Per més que hagin pogut cometre delictes tan greus com el tracte degradant. Perquè hi ha un forat oblidat a la llei d’amnistia que ho permet, i una esmena que va presentar ERC que s’ha perdut pel camí, de la qual ningú no ha fet cas, i que està destinada a acabar definitivament a la paperera.
Tota la discussió sobre l’exclusió de les causes per terrorisme ha deixat de banda la preocupació inicial entre els promotors de l’amnistia, és a dir, que acabés beneficiant els agents de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil. Ha costat molt temps i patiment als afectats i a les organitzacions que s’han personat com a acusació de poder investigar, processar i acusar alguns agents. La causa que ha arribat més lluny és aquesta que es manté contra aquests quaranta-sis policies, però el text de la llei que van acordar el PSOE, ERC i Junts permet, ara mateix, que tots siguin amnistiats.
En primer lloc, perquè en l’article primer de la llei es preveu que s’amnistiïn “les accions fetes en el curs d’actuacions policíaques dirigides a dificultar o impedir la realització dels actes determinants de responsabilitat penal o administrativa” que la llei preveu d’ammistiar. I, en segon lloc, perquè hi ha una breu frase en l’article segon que fa que els casos més greus de violència policíaca, aquells que han pogut implicar delictes no pas de lesions sinó contra la integritat moral, també puguin ser amnistiats.
El segon punt de l’article segon de la llei (dedicat a especificar les exclusions de l’amnistia) diu que no es poden amnistiar “els actes tipificats com a delictes de tortures o tractes inhumans o degradants d’acord amb l’article 3 del Conveni Europeu dels Drets Humans”. Els articles 174 i 175 del codi penal espanyol pels quals s’ha processat els policies investigats al jutjat 7 de Barcelona remeten directament a aquest article 3 del conveni. És a dir, que aquests policies podrien no ser amnistiats si els seus actes són inclosos en aquest punt de les exclusions de la llei. Però el text afegeix, tot seguit (vet aquí la frase), “sempre que [aquests actes] superin un llindar mínim de gravetat”. Això deixa un marge interpretatiu important al jutge que hagi de decidir si aplica l’amnistia a tots aquests policies tan bon punt entri en vigor la llei.
Per això ERC va presentar una esmena a la Comissió de Justícia del congrés espanyol que suprimís aquesta frase, que eliminés el “sempre que superin un llindar mínim de gravetat”. No seria pas una garantia de deixar sense amnistia aquests policies, perquè en el judici es podrien acabar qualificant els fets d’una altra manera, o se’ls podria absoldre. Però, com a mínim, hi hauria més possibilitats d’arribar a jutjar-los. Però l’esmena no va ser acceptada pel PSOE i no fou incorporada en el dictamen aprovat en comissió i remès al plenari. I ni ERC ni Junts no van fer-ne una prioritat en la negociació posterior, agònica i no reeixida, sobre les esmenes relatives al terrorisme i a l’aplicació immediata de la llei.
La llei torna a ser ara a la Comissió de Justícia i hi ha unes setmanes de marge per a negociar-hi més canvis. Però aquesta esmena sobre l’amnistia dels policies no és una prioritat, i políticament s’assumeix que el PSOE tampoc no es mourà sobre aquesta qüestió. Que els policies seran amnistiats ja fa molts mesos que ningú no ho discuteix, perquè es va acceptar com una contrapartida en canvi de tenir una amnistia. El problema és que les contrapartides han anat augmentant i s’han anat acumulant, fins a l’extrem de deixar la llei penjant d’un fil.
Ciutadans escales avall
La violència real (i no amnistiable) és aquesta, escrita pel jutge instructor Francisco Miralles el gener de l’any passat: “[Al CEIP Ramon Llull] N.B.D. manifesta que el dia dels fets un agent la va agafar del coll, la va llançar i va picar de cap contra terra […]. Va sofrir un traumatisme cranioencefàlic, una cervicàlgia post-traumàtica i una contusió a l’espatlla esquerra.” Més: “H.A.B. era a l’interior del centre escolar i un agent li va dir ‘parla normal, porc de merda’, i li va propinar un clatellot; quan va anar voluntàriament a la sortida, un agent el va empentar contra un grup de tres o quatre agents més, li van estirar els cabells, el van immobilitzar i l’agent XXXX li va propinar una puntada de peu a l’estèrnum.” Més: “L.L.L. manifesta que el dia dels fets estava asseguda a terra quan, sense dir res, els agents la van colpejar amb la defensa [la porra]. Més tard, un agent li va estirar els cabells i la va empènyer fora del grup en què es trobava, i va rebre cops a les costelles i als braços i cops amb els escuts.” Més encara: “Es pot veure l’agent XXXX en estat d’agitació, colpejant amb la seva defensa contra la cara de persones ja desallotjades, propinar puntades de peu a una persona que és a terra intentant aixecar-se i colpejar a la cara la persona que la vol ajudar, i orienta els seus cops directament a la cara dels ciutadans.” I més: “Diu el senyor M. que va rebre un cop amb la defensa al cap, i al braç quan va intentar de protegir-se’n; tot seguit va rebre tres cops de puny al costat dret, el van llançar a terra, on el van trepitjar amb el genoll i va rebre puntades de peu, i el van arrossegar per terra, on va rebre un darrer cop a l’esquena.”
I a l’IES Pau Claris hi ha un dels casos que podria encaixar amb aquests delictes, el de Marta Torrecillas, que no tan sols va sofrir la violència policíaca sinó també una campanya d’assetjament instigada per mitjans i partits espanyols. “M.T.D. manifesta que el dia dels fets un agent la va agafar de la mà dreta i la va llançar a terra amb violència, la va agafar un altre agent, li van retorçar un dit i la van llançar escales avall. Un cop allí, un agent li va retorçar els dits de la mà un per un, i després la van agafar dels pits.” Fou un dels col·legis amb més violència policíaca, amb les imatges esgarrifoses de policies llançant la gent escales avall. Diu el jutge: “No és compatible amb cap criteri de proporcionalitat, que els agents colpegin a la cara les persones aplegades, o que les llancin escales avall, caient les unes damunt les altres, amb un greu risc per a la integritat dels ciutadans, o que llancin objectes personals sense cap necessitat. Es tracta, a més, d’una actuació clarament denigrant envers alguns ciutadans que no s’hauria d’haver consentit per part dels responsables que eren al lloc dels fets.”
Tot això, amb el redactat de la llei a la mà, i si l’esmena oblidada roman oblidada, quedarà impune. Amnistiat.
