07.10.2022 - 21:40
|
Actualització: 07.10.2022 - 21:41
La pel·lícula L’esdeveniment (2021), d’Audrey Diwan, és molt més que una adaptació del llibre homònim d’Annie Ernaux (publicat en català per Angle Editorial), l’autora francesa que acaba de rebre el premi Nobel de literatura. És tant una experiència física –la d’una trobada cos a cos entre el públic i la jove protagonista, que ha d’escollir entre interrompre l’embaràs o continuar estudiant–, com una invitació a pensar en el nostre present a la llum del passat.
A la pel·lícula de Diwan, una estudiant de literatura anomenada Anne (Anamaria Vartolomei), que no és cap altra que Annie Ernaux als anys seixanta, es queda embarassada per accident. Poc després d’assabentar-se’n, va a una biblioteca per cercar informació sobre el seu estat. Desesperada per obtenir informació, troba alguns llibres de text de medicina que no li serveixen de gaire: l’avortament és il·legal i, per tant, tabú.
Així, amagada al fons de la biblioteca, abandonada a la seva sort, trobem a la pel·lícula d’Audrey Diwan la solitud d’una jove de l’època enfrontada a un embaràs no desitjat. Perquè les dones es divideixen aleshores en dues categories: hi ha aquelles que no se sap si accepten d’anar-se’n al llit amb algú i les que sens dubte ja hi han anat (Ernaux, p. 36 en l’original en francès). Revelar la condició pròpia és caure en la segona categoria, avergonyir-se i avergonyir els qui t’envolten. I pretendre d’interrompre l’embaràs és també exposar-te a la legislació de l’època, que amenaça els avortistes amb la presó.
En conseqüència, la jove tan sols pot enfrontar-se a la seva condició en solitari: els pares no podrien abordar la qüestió encara tabú de la sexualitat, i ni els metges ni els companys no voldrien arriscar el seu futur i convertir-se en còmplices d’una operació il·legal.
El darrer refugi són els llibres. Però aleshores la cerca d’informació és difícil:
“Encara que moltes novel·les esmentaven un avortament, no donaven detalls sobre com va passar exactament. Entre el moment en què la noia va descobrir que estava embarassada i el moment en què va deixar d’estar-ho, hi va haver una el·lipse” (Ernaux, p. 40).
Amb el llibre, i després amb la pel·lícula, és aquesta el·lipsi, aquest buit, el que s’omple. Reprenent les condicions d’un avortament clandestí abans de ser legalitzat per la llei del 1975, L’esdeveniment recorre i recorda totes aquestes aventures llargament esquivades per la cultura dominant: la cerca d’informació, les visites mèdiques i les temptatives d’avortament domèstic (agulles de cosir), després la col·locació d’una sonda al fabricant d’àngels, seguida del dolor i el perill de l’avortament…
Annie Ernaux ja havia esbossat aquests detalls, aquesta materialitat, per primera vegada el 1974 a Les armoires vides i després els va restaurar a L’esdeveniment, el 2000. Uns vint anys després, Audrey Diwan ens torna al món de l’avortament il·legal d’una manera encara més impactant a la pantalla.
De l’estat francès d’ahir al món d’avui
Si el relat autobiogràfic d’Annie Ernaux va proporcionar aquesta informació valuosa als seus lectors francesos, en una data posterior, la pel·lícula d’Audrey Diwan ens dóna l’oportunitat d’experimentar-la en un moment en què, per exemple, alguns estats dels Estats Units revisen el dret de l’avortament. Amb la càmera al clatell de l’actriu Anamaria Vartolomei, que tot just percep el soroll exterior després de la respiració, nosaltres, els espectadors, habitem realment el cos d’aquesta jove i sentim amb ella cada dolor, cada respir, setmana rere setmana fins a l’avortament.
Amb aquest procés d’identificació més íntim, Diwan ens ofereix una pel·lícula històrica i atemporal alhora. Perquè L’esdeveniment explica una aventura del cos, i per mitjà del cos es traça un pont entre les dones franceses dels anys seixanta i algunes de les nostres contemporànies en tots els racons del planeta. Els avortaments clandestins no han desaparegut, solament s’han desplaçat pel món. Encara n’hi havia a Irlanda i l’Argentina quan Annie Ernaux va publicar el seu llibre ara fa vint anys, però n’hi continua havent a Polònia, Malta, el Marroc, Colòmbia, Tailàndia i més llocs ara que Audrey Diwan ha estrenat la pel·lícula.
En un context de repolitització dels debats sobre l’avortament, el film i el premi Nobel a l’autora de la novel·la són una invitació no solament a viure físicament una experiència transhistòrica i universal, sinó també a redescobrir tota una literatura oblidada. Durant el debat al final de la pre-estrena, el 12 de novembre de 2021 a París, la directora va compartir la importància de la història d’Annie Ernaux a la seva vida, recomanada per una amiga quan va avortar fa uns quants anys. Per ella, L’esdeveniment va ser una resposta a la necessitat de trobar més dones, més històries comparables a la seva.
Però el text d’Ernaux és solament un arbre que amaga el bosc d’històries sobre l’avortament: Gribiche (1937), de Colette, Ravages (1955), de Violette Leduc, o La Partie de plaisir (1971), de Michèle Perrein, per a citar-ne algunes, també van superar el tabú i van crear una comunitat entorn de l’avortament abans no es legalitzés a l’estat francès.
En el seu moment, aquests llibres eren massa controvertits per a ser inclosos al cànon literari i d’aleshores ençà han anat desapareixent de les prestatgeries de les llibreries, però fan de testimoni amb la mateixa força d’aquest calvari que massa sovint es passa en silenci.
Que la pel·lícula d’Audrey Diwan ens convidi, doncs, a reprendre aquests texts, abandonats massa de pressa. Però deixem la darrera paraula a L’esdeveniment:
“Que la manera com vaig viure aquesta experiència de l’avortament –la clandestinitat– pertanyi a una història passada no em sembla una raó vàlida per a deixar-la enterrada” (Ernaux, p. 27).
Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation.
