11.03.2023 - 22:47
|
Actualització: 11.03.2023 - 23:16
L’escriptor Antoni Serra (Sóller, Mallorca, 1936) s’ha mort avui a vuitanta-set anys. Amb el seu traspàs es perd una figura cabdal de la literatura catalana i del compromís cívic amb el país d’aquests darrers seixanta anys. La seva obra va ser extensa, fecunda i variada, però el principal èxit popular li va venir quan va crear la figura del detectiu portuguès instal·lat a Mallorca Celso Mosqueiro, que va protagonitzar cinc novel·les: El blau pàl·lid de la rosa de paper, L’arqueòloga va somriure abans de morir, Espurnes de sang, RIP Senyor Mosqueiro i Cita a Belgrad, les quatre darreres publicades a la col·lecció la Negra de l’editorial la Magrana, la mateixa en què va publicar L’avinguda de la fosca el 1994, considerada un dels cims de la seva narrativa.
La vida d’Antoni Serra ha estat marcada per l’escriptura, el periodisme, l’agitació cultural i la lluita contra el franquisme primer, i a favor de la llengua i la cultura dels Països Catalans després. Nascut a Sóller el 1936, era fill del també escriptor Miquel Serra Pastor, una figura paterna que el va influir notablement pels seus posicionaments ètics a favor de la República espanyola, que va haver d’amagar després de la guerra del 1936-1939. També va ser fonamental per al jove Serra l’accés amb total llibertat a la biblioteca paterna.
En l’atzarós camí cap a la consolidació literària, Serra ha fet tota mena de feines. Una de les que considerava sempre més dignes és la temporada que va exercir, en un circ a principis dels anys seixanta, d’august de soirée. Abans havia començat a estudiar medicina a Barcelona, carrera que va abandonar gairebé immediatament i que li va servir per a descobrir amb intensitat la capital catalana, aleshores una ciutat girada d’esquena a la mar i amb el jou franquista ben present.
Periodisme
A mitjan anys seixanta i a la ciutat de València, va començar a treballar de periodista i durant els anys va exercir aquest ofici en diverses ciutats i redaccions, i en destaca la llarga relació amb el diari Última Hora, propietat del seu germà, Pere A. Serra, en què va fer de cap de redacció, hi dirigí suplements culturals, hi va escriure articles d’opinió durant molts anys i sobretot hi va fer la crítica literària. El seu enginy per a burlar la censura i les seves habilitats amb l’escriptura li van permetre fins i tot de publicar alguna vegada acròstics com ara “mori Franco”, que van entusiasmar els seus seguidors. Les aventures i desventures com a periodista les va recollir en el volum No hi ha quart poder (Moll, 2002). Antoni Serra també va escriure habitualment a capçaleres com ara l’Avui, el Temps, Palau Reial, Serra d’Or, Lluc, Temps Moderns, Diario de Mallorca i Canigó.
Antoni Serra ha estat, a més de periodista i escriptor, un home profundament compromès amb el país. Va dirigir la llibreria Tous, a l’infern de la qual es podien trobar alguns llibres prohibits pel règim; va organitzar nombrosos cicles de conferències i ell mateix en va fer moltes; va escriure més d’una cinquantena de pròlegs en obres d’uns altres autors i ha desenvolupat una important tasca associativa i política. En aquest sentit, va ser un dels fundadors del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN); fundador i vice-president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana; secretari del Congrés de Cultura Catalana a les Illes entre el 1977 i el 1979 i membre del col·lectiu Ofèlia Dracs. El 1995 va ser escollit escriptor del mes per la Institució de les Lletres Catalanes.
La seva estètica també ha estat un dels trets distintius de la seva personalitat. Barba, ulleres darrere uns ulls blaus del color de l’aigua de les cales dels fulletons publicitaris, corbatí i capell, cigarreta o pipa de fumador convençut i militant, Antoni Serra va ser un grandíssim lector, amb una immensa biblioteca personal que va cedir a l’Ajuntament de Sóller i en què, a més, dels gairebé vint mil volums, s’hi atresora una molt valuosa correspondència personal imprescindible per a entendre els darrers cinquanta anys de la literatura als Països Catalans i fora del territori, atès que tenia corresponents a molts llocs més del món. Sentia passió per la novel·la negra i pels cans, i durant un temps en va tenir un que es deia Marlowe. També tenia una gran obsessió pel cinema clàssic i per la figura de l’intel·lectual Gabriel Alomar, de qui va escriure una biografia per encàrrec de l’Ajuntament de Palma.
Apassionat per la gastronomia i pels amics, feia anys que freqüentava els dinars dels dilluns amb un grup nombrós que havia anat variant al llarg del temps. També havien anat canviant de dia i de restaurant. Juntament amb la poeta Antonina Canyelles, aquests darrers anys els dilluns s’asseien en algun bar a prop de la llibreria Embat de Palma i passaven revista de l’actualitat literària i cultural, o simplement es divertien fent tertúlia amb qui gaudís de seure una estona amb ells a conversar i prendre cafè o una canya. S’enfadava (amistosament) quan l’interlocutor bevia coca-cola o gosava esmentar-li segons quins menjars d’importació i s’enfadava (de veritat) si la conversa virava perillosament cap a allò que ell anomenava la literatura light i de consum en massa.
Del castellà a la novel·la experimental
Antoni Serra va començar a escriure en castellà d’ençà de molt jove. L’editorial Atlante li va publicar el 1959 el llibre Dos cuentos, que va ser el seu debut. En castellà va continuar escrivint fins el 1972. En total, van ser set llibres, però d’aleshores ençà tan sols va publicar en català. El camí no va ser fàcil, perquè Serra va optar en els primers anys per tot un seguit de novel·les experimentals seguint els grans moviments europeus de rebuig dels realismes amb texts com ara La gloriosa mort de Joan Boira, del 1973; El cap dins del cercle, publicat per Laia el 1979, i Rapsòdia per a una nit de Walpurgis. Nuredunna, que va col·locar a Edicions 62 el 1981. Tot i això, als anys vuitanta sí que va publicar alguns texts més realistes, com ara Carrer de l’Argenteria, 36, per a molts una de les seves obres mestres, en què retrata el món dels xuetes mallorquins. Antoni Serra va publicar nou novel·les en català, i destaca El professor de literatura, del 2008, publicada pel Gall Editor, que arribava després de quinze anys sense haver donat al públic cap obra de ficció.
Respecte dels llibres de relats breus i narracions, cal destacar que Antoni Serra va escriure en català un llibre d’aquest gènere, Entrada de fosca, el 1972, publicat per Turmeda, que precedia d’un any la primera novel·la negra en català. En total van ser set llibres de relats entre el 1972 i el 1999, i després una narració, Viatge, publicada per Adia Edicions el 2015, una altra obra de ficció en aquest gènere que arribava després de setze anys de silenci respecte del gènere breu.
El pare de Celso Mosqueiro
Tal com hem avançat abans, l’èxit de públic més esclatant de Serra va arribar amb la novel·la negra. El 1983, el col·lectiu Ofèlia Dracs va publicar la mítica antologia Negra i consentida, cabdal per a la novel·la negra en català. Dos anys després, el 1985, arriba la primera aparició novel·lística de Celso Mosqueiro, que en aquesta primera aventura encara és un policia portuguès que arriba a Mallorca per investigar un cas. Acabarà reconvertit en detectiu privat i vivint en un llaüt a Palma. 1986, 1987, 1989, 1992 són els anys en què publica a la Negra les altres quatre novel·les d’una sèrie que li dóna una gran popularitat i una solvència econòmica important: és el moment en què Antoni Serra es guanya més bé la vida escrivint, tot i que és prudent i no deixa les col·laboracions periodístiques ni les conferències. A més, entre ell, Maria Antònia Oliver i Jaume Fuster s’estableix un joc molt divertit, en què els personatges que creen cadascun d’ells apareix de tant en tant en una novel·la dels altres. El 1994 publica la millor de les seves obres negres, L’avinguda de la fosca, en què reconstrueix l’episodi de la mort de l’espia britànic real Thomas Harris, mort en un misteriós accident de circulació a Mallorca en els anys seixanta.
Encara hi ha un darrer apartat per repassar de la producció literària d’Antoni Serra: l’obra de no-ficció. I és cabdal, perquè el 1971 és quan l’escriptor s’incorpora a la llengua catalana amb l’assaig Gent del carrer, publicat per l’editorial Moll. Publicarà set assaigs, dos volums de memòries i quatre volums del seu Diari d’ombres, paisatges i figures. I així doncs, el corpus total de l’obra d’Antoni Serra el formaran els set llibres en castellà; les nou novel·les en català; els sis llibres de gènere negre o d’espies; els set volums de narracions breus; i les tretze obres de no ficció. En total, quaranta-dues obres tot sol, milers d’articles en premsa i molts pròlegs, conferències i texts de circumstàncies, com també centenars de cartes i de milers de pàgines inèdites dels dietaris, que escrivia cada nit a mà amb una ploma estilogràfica Parker.
Cal fixar-se en un fet important. Després de ser nomenat escriptor del mes el 1995, Antoni Serra fa un procés de tornada a Mallorca. Es nega a continuar publicant novel·la negra perquè no vol que l’encasellin en el gènere i les editorials catalanes no li volen publicar cap llibre més del vessant experimental, i això li crea una profunda decepció en el sistema literari. D’aleshores ençà, tan sols tornarà a publicar a Mallorca. Tres volums de relats en editorials com ara Bitzoc, Di 7 i Moll, el 1995, el 1996 i el 1999, respectivament. Un assaig literari, un sobre cinema i el molt celebrat Llarg adéu a la vida, del 2006. Els quatre volums de dietari entre el 2002 i el 2009 i la darrera novel·la el 2008 i la narració llarga El viatge, el 2015. És a dir, del 1995 ençà, Serra publica exclusivament a Mallorca els darrers dotze llibres i es converteix sobretot en una figura de referència a la literatura insular.
Arriben els primers homenatges, en molts casos bo i coincidint amb festivals de novel·la negra arreu del país: primer a Lloseta Negra; després a Tiana Negra, tant individualment com en conjunt, amb el col·lectiu Ofèlia Dracs; al Vi fa Sang, també, i les reedicions d’alguns dels seus llibres: la sèrie Mosqueiro, primer, i darrerament el Màrius, un dels seus títols mítics en castellà, es tradueix al català. El 2010 es publica el llibre Antoni Serra, la ploma i el capell, de Miquel Vicens i més autors, el primer estudi sobre la seva vida i obra, que edita el Gall Editor, i amb motiu del setanta-cinquè aniversari li fan un gran homenatge a Palma.
El crític literari
Aquests anys, Serra es converteix en el crític literari de capçalera de Mallorca, amb una secció dominical molt seguida en què es defineix a si mateix com a “vell malsofrit”, com a contemporani dels clàssics llatins i, per tant, com a “immortal”. Tot plegat s’afegeix a la teoria que ja va desenvolupar el 1993 sobre Mallorca com la Terra Inexistent. En les seves columnes es manifesta com un seguidor apassionat tant de la literatura centreeuropea com de la portuguesa, les seves passions lectores d’aquests darrers temps, com també la poesia.
Amb la seva mort se’n va un referent ineludible de la literatura catalana contemporània i del país, un home capaç d’arribar a escriure, quan volia, com el seu admirat Eça de Queiroz. Perquè una de les múltiples llegendes al voltant de Serra (n’hi ha una de mítica sobre una actuació en una festa de l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana en què va fer una memorable imitació de Bonet de sant Pere cantant el “Rascayú”) explica que per cobrar més una traducció al castellà d’Os Maias, va ser capaç d’afegir quaranta pàgines a l’original –disseminades, és clar– i que ningú no es va adonar de la substitució del geni portuguès pel literat mallorquí. Ho explicava sempre com la malifeta de què se sentia més orgullós.
Ens ha deixat un clàssic, un home que entenia la vida amb passió vital i amb una insubornable passió per la literatura.
