L’escola que salva

Al cor de l’Eixample hi ha una torre que sembla sortida d’un conte de fades. Malgrat que és una mica rònega, és molt bonica, però gairebé passa desapercebuda entre els grans edificis que l’envolten.

Aquest és l’espai que ocupa l’escola Santa Anna, un centre educatiu d’una sola línia que amb discreció i humilitat ja fa més de mig segle que ofereix una formació de qualitat, amanida dels valors més universals. Als anys seixanta, Santa Anna feia ensenyament en català i l’alumnat sabia que si es presentava un inspector franquista havia de córrer a l’armari on hi havia els llibres adoctrinadors –aquests sí que ho eren de veritat– en castellà i fer veure que seguien la línia de la formación del espíritu nacional. Explico això com a exemple del fort compromís social amb què va néixer l’escola i que s’ha mantingut durant totes aquestes dècades.

Ara que l’educació és en boca de tothom –experts en ensenyament i no experts que fan veure que ho són–, somric amb resignació cada vegada que algú crida als quatre vents que ha descobert la pedra filosofal per a l’èxit educatiu. A Santa Anna no han volgut entrar en aquest debat. S’han limitat a continuar fent la seva feina: educant per al coneixement i educant per a la vida; combinant la seva experiència amb el suport de llibres triats per la seva qualitat i no per les recompenses materials que els comercials de torn els han promès; fent de l’escola un espai permeable on pares, mares, exalumnes i altres personatges poden complementar l’educació dels infants a dins de les aules. Per no parlar de la recentment inventada sopa d’all del treball per projectes: que en fa, d’anys, que ho posen en pràctica, traient-ne el millor però sense fer-ne un dogma!

Podeu llegir l’article sencer a Núvol, el digital de cultura.