05.12.2023 - 21:40
|
Actualització: 05.12.2023 - 21:41
La publicació de les proves PISA ha causat un terratrèmol polític i una gran alarma social. Els resultats són dolents a tot del país i particularment alarmants al Principat. Però cal no perdre de vista que en aquesta avaluació –la primera després de la pandèmia– són negatius a tot el món. Ni tan sols Finlàndia, el país tradicionalment més ben puntuat i el més admirat, ha esquivat aquesta volta una caiguda substancial dels seus indicadors. De manera que, d’entrada, cal recomanar una certa prudència en l’anàlisi del resultat.
Ara, dels resultats del programa PISA el fet més important, i més bo, és que quan es publiquen porten debat social i susciten titulars en un país com el nostre, on l’escola no importa gens als governs ni a la classe política si no és per potinejar-la o per convertir-la en un camp de batalla.
En relació amb això, el gran valor de les proves és que esgarren la cortina del mite i ens diuen que no, que no tenim un sistema escolar modèlic ni ens en podem sentir orgullosos. Malgrat la nostra magnífica tradició, malgrat les escoles compromeses que tant d’esforç fan arreu dels Països Catalans i malgrat aquells mestres que són pilars de la nostra societat i que van a totes –com ens mostren especialment aquests dies els mestres de Mallorca.
Perquè, més o menys, tots ho sabem, que l’escola és ficada en un clot profund. De fa anys. Que s’han comès molts errors i que hi ha, també, un seguit de condicionants enormes que fan molt difícil que puga funcionar bé. Però com que no fem front, com a societat, a aquesta situació resulta que ara i adés ens ha d’espavilar un xoc, una bufetada a la cara com aquesta.
He parlat de condicionants perquè crec que l’escola no la podem aïllar del país on viu i treballa. I l’afecten, i de quina manera, aquests condicionants, que van de l’espoliació fiscal –els diners que se’n van i no tornen tampoc no tornen a les escoles– a la fixació de la major part del currículum a Madrid –en el cas de les escoles valencianes, fins al 70%. O de la batalla legal –amb els tribunals espanyols amenaçant i intervenint contra l’autonomia dels centres– a la burocratització insensata, per dir-ne tan sols uns pocs.
Ara, essent cert que aquests condicionants són greus, el gran tema, el gran problema, és dins les aules. I no és sinó la lectura i la comprensió d’allò que es llegeix. El problema que crema és el sistema d’ensenyar a llegir que s’aplica, i que fracassa clarament. I la importància que es dóna –que no es dóna– a la lectura i la comprensió lectora com a eix central de l’ensenyament. I els problemes socioeconòmics de tantes famílies que no tenen llibres a casa ni són conscients del valor de l’objecte. El problema, en definitiva, és el llibre –i dic llibre amb plena consciència d’allò a què em referesc– i la relació dels alumnes amb els llibres.
Llegir i entendre què llegeixes –i que et faça profit i que et resulte útil– és la base de qualsevol activitat intel·lectual humana. Ara que Napoleó torna a ser moda pel film de Ridley Scott, va bé de recordar que quan li demanaven quina era l’arma més mortífera, el cors que va ser emperador de França sempre responia que els llibres. És seua la frase “una família amb llibres pot canviar el món”.
Però llegir és un exercici que ha de ser estimulat. Especialment entre els xiquets. Cal entusiasmar-los per la lectura primer, però cal també, a partir d’un moment determinat, ensenyar-los a llegir llibres difícils i no tan sols els que els agraden o aquells que es poden llegir sense dificultats. I ensenyar-los a acabar el llibre que han començat, encara que no els n’agrade el començament. I a llegir els clàssics, perquè, si no, si es queden només en la seua època, no entendran mai la profunditat humana. I a entendre allò que llegeixen i saber-ho explicar als altres, “a fer-ne la lectura”. I a recordar què han llegit.
I ens equivocarem molt si pensem que aquest problema és de xiquets i de mestres i prou. Perquè tots hauríem de ser conscients que sense posar tot això en la proa de l’ensenyament i l’ensenyament en el centre de la societat estem perduts. No pot haver-hi un debat democràtic sensat i enriquidor sense cultura i no pot haver-hi cultura sense ensenyament. De manera que ja va bé l’alarma de les proves PISA –dit tot això que he dit sobre la prudència–, si ens ajuda a reaccionar.
PS1. Precisament fa pocs dies que VilaWeb ha estrenat un pòdcast dedicat a la lectura infantil i juvenil: Poc cas.
PS2. A VilaWeb us necessitem. Fem un esforç molt gran per oferir aquests continguts amb accés obert, perquè arriben a tothom i els llegiu, sense els murs de pagament que tants altres diaris alcen. És gràcies als nostres subscriptors, però en necessitem més. Si us plau, penseu si ens podeu ajudar, i si podeu, si no us és una càrrega, feu-vos-en subscriptors o feu una donació única en aquesta pàgina.
