13.03.2018 - 22:00
|
Actualització: 13.03.2018 - 22:17
Dijous passat, el 8 de març, vam viure un esclat de feminisme als carrers de les nostres ciutats. Els dies previs ja es notava una remor diferent d’anys anteriors. La convocatòria de vaga era una novetat, però també hi havia encara present el ressò d’una campanya de gran impacte mediàtic, el #MeToo. Els diaris, les teles i les ràdios van omplir-se de dones parlant de dones i de tots nosaltres. Rostres femenins eren portada i, un 8 de març més, el feminisme era el clam més escoltat. Però d’on venia aquesta força inèdita d’enguany? Quines raons havien motivat aquest salt de dimensió tan evident? Hi havia missatges nous? Noves formes d’organització? Contextos de canvi? I quines conseqüències pot tenir aquest esclat feminista?
Hem volgut analitzar tot això amb quatre veus d’àmbits professionals diversos: Laia Alsina, periodista i responsable de comunicació del Centre Cultural Euskal Etxea; Elena Crespi, sexòloga i psicòloga; Natza Farré, periodista i autora del Curs de feminisme per microones (Ara Llibres, 2016); i Bel Olid, escriptora, traductora i autora de Feminisme de butxaca: kit de supervivència (Angle, 2017). Totes quatre són veus actives del moviment feminista i han participat activament en aquest esclat que mirem d’analitzar.
D’on ve aquest esclat?
‘És la preparació que hem fet els anys anteriors. Hi ha un got que hem anat omplint, gota a gota, amb moltíssima feina des de fa molt de temps’, diu Bel Olid. Explica que ja hem acumulat ‘un segle de feina i de presa de consciència de les opressions que vivim per la distribució de rols de gènere’. I recorda: ‘A les dones ens ha tocat la part més violenta d’aquesta opressió.’ Per ella, la feina d’evidenciar aquestes opressions finalment ha fet efecte. ‘Hem anat omplint, omplint, omplint, i al final és gairebé innegable que la majoria de dones patim agressions sexuals, que hi ha una escletxa salarial i que tenim moltes exigències pel fet de ser dones que els nostres companys homes no tenen’, conclou.
Olid també apunta una altra raó de l’esclat: ‘Els anys seixanta i setanta hi va haver una lluita feminista molt potent. I es van aconseguir alguns drets després de la dictadura. Com que havíem guanyat drets bàsics i havien canviat lleis, les dones de la meva generació, nascudes als setanta, vam créixer amb la idea que la igualtat era pràcticament un fet. I si no la teníem encara, estàvem ben a punt d’aconseguir-la. I moltes es van relaxar. Però ha quedat demostrat que aquesta quasi-igualtat no tan sols no s’ha aconseguit sinó que és ben lluny encara. La constatació de l’estafa que ens havien convençut que ja hi érem i l’experiència pròpia, ha fet que moltes dones que potser no s’havien queixat mai ho hagin començat a fer ara.’
Aquesta és una explicació semblant a la que ens ofereix Natza Farré: ‘La raó, no la sé exactament. Però penso que ens anem despertant. Una de les raons que jo dono és que la meva generació, que estava adormida, es va despertant. Fa un any i mig que vaig publicar un llibre sobre feminisme i ara en sortirà la setena edició perquè continua interessant i es continua llegint. Això vol dir que hi ha aquesta nova onada de dir prou. I cada vegada abraça més gent. El feminisme era una cosa molt reductiva abans. I les dones ja han perdut la por de dir que són feministes i de manifestar la seva inquietud per la situació en què es troben.’
Laia Alsina i Elena Crespi fan notar un salt qualitatiu en l’organització i la comunicació del moviment feminista. Alsina ho explica així: ‘Jo tinc la influència del CDR. Qualsevol mobilització social que s’activa –pensions, escoles, 8 de març…–, la gent del CDR vol participar-hi i s’hi implica a fons. I aquests col·lectius no existien fa uns mesos. El 8 de març de l’any passat, segur que no. I es posa a disposició de cada lluita social la capacitat mobilitzadora del CDR. Per tant, hi ha aquest clima de solidaritat i de ganes d’implicar-se que ha afavorit l’esclat de la setmana passada.’ I afegeix: ‘També s’aprofiten més bé que mai les xarxes socials i els canals de comunicació no tradicionals. La capacitat d’organització i de comunicació del feminisme és més alta que mai.’
Crespi considera que la gent que ha organitzat la vaga ha fet ‘una feina comunicativa molt espectacular’. Diu: ‘Ha sabut arribar a les dones en un moment de sensibilitat contra l’assetjament constant i generalitzat. També ha contribuït a l’esclat la situació política que vivim a Catalunya. Venim de veure que les coses poden canviar si ens mobilitzem. Sobretot, hem vist que la força del poble fa moure moltes coses. Les dones també hem fet aquesta observació i volem que es moguin coses que ens afecten negativament.’
L’impacte del #MeToo
‘La campanya #MeToo ha tingut molt d’impacte’, diu Elena Crespi. I afegeix: ‘Va començar als Estats Units, però s’ha escampat a molts països. I ha fet que hi hagi més consciència col·lectiva de les agressions i l’assetjament que rebem les dones. I que hi ha assetjaments que són la punta de l’iceberg i molt visibles, però que n’hi ha que van més per sota i que passen per normals. Penso que la campanya ha ajudat a arribar a racons on el feminisme organitzat fins ara potser no arribava. Hi ha hagut un impacte mediàtic que unes altres campanyes no han tingut mai. I molts mitjans ens han demanat a les que treballem al sector de la psicologia i el feminisme que hi anéssim a parlar-ne. Les xarxes socials en parlaven, però també ho han fet les pantalles de televisió i ràdios.’
Alsina també veu el valor d’aquesta campanya, però considera que té més resultat la mobilització de base i de proximitat: ‘Pot ser que una part important de les dones que s’ha activat ara ho hagi fet influïda per la campanya del #MeToo, perquè s’han sentit identificades amb aquestes veus d’actrius, cantants i dones conegudes. Ha ajudat a fer que se’n parlés més en determinats mitjans i arribés a més gent. A mi m’agrada veure que ajuda, però no m’anima especialment. M’anima més veure la base que es mou. Però és cert que el #MeToo ha ajudat a crear una sensibilitat diferent.’
És una anàlisi força semblant a la que fa Natza Farré: ‘És evident que aquesta mena de campanyes sempre ajuden. I que el mainstream sempre dóna molta força. Però ens trobem que l’assetjament sexual l’hem viscut totes o gairebé totes. És una cosa que ens ha passat a totes. Si una ho destapa i les altres tenen la valentia de continuar la denúncia, ens trobem que finalment hi ha més gent que ens parla d’allò que hem patit nosaltres mateixes.’
Bel Olid recorda que la xifra de dones agredides per homes principalment del seu entorn és molt alta. ‘Cada vegada que surt l’estadística, hi ha algú que diu que això no pot ser. I la demostració que és així és l’èxit d’aquesta campanya. El #MeToo ha estat especialment efectiu en el sentit més emotiu.’ Olid afegeix un factor que ja apuntava Alsina més amunt i que ajuda a explicar les raons de l’esclat: ‘Més enllà del #MeToo, hi ha un factor positiu en les xarxes socials. Perquè les dones no tenim tanta visibilitat com ens pertoca als espais públics d’opinió. I no som consultades com a expertes en la majoria dels casos. Com que no hem tingut una veu pública d’acord amb el nostre pes demogràfic, semblava que les feministes érem un grupet articulat de gent molt conscienciada i prou. La irrupció de les xarxes socials ha donat un canal d’expressió que ha trencat les vies tradicionals i ha permès de veure l’abast real del feminisme.’
La vaga, una pregunta que calia fer-se
Una de les novetats del 8 de març d’enguany ha estat la convocatòria de vaga laboral. Laia Alsina ho valora així: ‘Per fer una vaga calia una reivindicació laboral. I per això es va insistir en la denúncia de la diferència salarial. I el fet de proposar que ens havíem d’aturar completament ha fet que la reivindicació prengués molta més volada que l’habitual.’ Elena Crespi també hi dóna importància: ‘Amb la vaga, les dones hem fet un boca-orella que ha estat molt efectiu per mobilitzar-nos, aquest 8 de març. Hem llaurat molt perquè s’hi apuntés més gent. I el format d’una vaga ha fet que les dones s’haguessin de fer una pregunta: “Faré vaga? Hi estic d’acord?” Això també ha estat important.’
Bel Olid creu que la convocatòria de vaga ha fet que se’n parlés molt, del 8 de març. Recorda que hi ha moltes dones que potser no han pogut fer vaga ‘perquè no tenen papers, treballen sense contracte, no arriben a final de mes o no s’ho poden permetre…’ I aquestes ‘es van poder unir a la manifestació’. Olid critica que alguns sindicats –CCOO i UGT– no secundessin la convocatòria de vaga i tan sols proposessin una aturada de dues hores: ‘A partir d’ara les dones farem les vagues generals que ells convoquin parant tan sols dues hores?’
Natza Farré s’afegeix a la crítica: ‘El motiu de la vaga no és només l’assetjament, sinó que hi ha una situació laboral clarament més precària de les dones. Fins ara, cada 8 de març llegíem que hi havia una bretxa salarial, però es girava full i no passava res. Ara llegim això i ja n’estem fartes perquè entenem que ve de la profunda desigualtat entre homes i dones, i volem que s’acabi aquesta situació. Això té a veure amb una reivindicació laboral. I per això estic molt emprenyada amb els sindicats majoritaris, que han decidit que les nostres reivindicacions tan sols ocupen una hora al matí i una a la tarda. Les nostres reivindicacions haurien d’ocupar una setmana sencera de vaga. El món s’hauria d’aturar una setmana sencera com a mínim.’
Entre despertar-se i sortir de l’armari
Hi ha un factor que també ha afavorit l’esclat. És una mena d’onada solidària i d’apoderament col·lectiu que naixia d’un sentiment de germanor femení. Bel Olid en parla així: ‘Hi ha hagut una mena de presa de consciència col·lectiva perquè moltes dones que no s’havien identificat com a feministes, perquè és una paraula que els masclistes han fet que sigui lletja, se l’han apropiada. Vaig veure moltes dones cridant ‘visca, visca, visca, la lluita feminista’. I potser era la primera vegada que es definien com a feministes. Ha estat com un sortir de l’armari col·lectiu.’
Aquesta expressió no convenç Natza Farré, que en proposa una altra: ‘A mi no m’agrada l’expressió de sortir de l’armari. M’agrada més la idea de despertar. La majoria de les dones dormíem. Ens hem anat despertant les unes a les altres. I hem vist que això és insostenible. I hem sortit al carrer i hem dit prou. Ara és l’hora que se’ns escolti i no aquesta mania que passa últimament de sortir al carrer i no fer-nos ni cas. Aquestes reivindicacions del feminisme s’han de posar a l’agenda política com a prioritat. I aquesta és la batalla que ve després del 8 de març.’
Crespi, que és psicòloga, ho explica així: ‘És molt més fàcil fer el pas de denunciar el teu cas quan veus que no ets l’única que ho fa. I sobretot, que no ets l’única a qui ha passat. Hi ha molts casos de dones a qui algun home ha tocat sense el seu consentiment. Hi ha molts casos de dones a qui han dit porqueries grosses. I davant de casos més greus, algú pot pensar que això és peccata minuta. Però si aquestes dones veuen que unes altres dones alcen la veu, l’acompanyament en fa sentir més apoderada per a fer-ho. I és molt important que es denunciïn tots aquests masclismes menys contundents. No cal arribar a la violació, a l’assassinat i a situacions tan greus per a denunciar-les. Perquè tot això no passaria si no hi hagués una base de menyspreu i d’infravaloració envers les dones.’
Laia Alsina hi coincideix plenament: ‘S’ha generat una sensació col·lectiva. Ara sabem que som moltes, que ens veiem amb cor d’explicar què ens passa i què ens ha passat fins ara. I volem sortir al carrer i defensar-nos. El clima de protesta i de “ja n’hi ha prou” que hem viscut ha ajudat a encendre la flama. El “ja n’hi ha prou” ha impregnat bona part de la societat. Ara diem: “Ja ens n’hem cansat. No continuarem aguantant i callant. Ara ja no us ho permetrem més.”‘ Alsina adverteix que encara cal superar una certa connotació negativa que s’ha donat al feminisme: ‘Ser feminista no és l’equivalent femení de ser masclista.’
Risc de banalització?
Amb l’esclat d’aquestes últimes setmanes, ha sorgit un debat sobre si hi ha el risc de banalització del feminisme. Algunes grans empreses de roba han començat a comercialitzar peces amb eslògans reivindicatius. I algunes veus han alçat el crit d’alerta per un risc que tenen tots els moviments que creixen fort. Elena Crespi diu: ‘El risc és no fer res. Si es fa moviment i es creix, es tracta d’aprofitar aquest creixement. Si queda com un 8 de març més i no s’aprofita l’esclat d’enguany, aleshores haurem desaprofitat una bona oportunitat transformadora. I tot haurà estat en va.’ Laia Alsina també és de l’opinió que cal aprofitar l’oportunitat: ‘Hi ha aquest perill de banalització, de moda passatgera. Però també pot passar que s’arribi a molta més gent que no pas fins ara. I cal aprofitar el moment per arribar a totes les dones i a tots els espais. Cal aprofitar qualsevol excusa per agafar més força i que esdevingui una força transformadora.’
Bel Olid reconeix que ‘abans no hi havia la samarreta’. Però diu que l’una cosa no ha d’invalidar l’altra. I afegeix: ‘Evidentment, em molesta que H&M, una empresa que té tots els problemes típics d’explotació que tenen aquestes empreses, vengui samarretes amb lemes d’Angela Davis amagant l’autora de les frases. Posen la seva frase però no diuen que és d’ella i amaguen la seva lluita antiracista. Hi ha aquest perill. Però prefereixo que una noia de quinze anys vagi a l’H&M i es compri aquesta samarreta perquè li agrada el lema, la faci pensar i li pugui fer descobrir qui és Angela Davis…, que no pas que no ho faci. M’estimo més que es venguin samarretes amb lemes feministes que el “sóc una princesa plena de rosa i purpurina”. Sense tenir res en contra de les princeses roses i purpurines més que l’obligació d’empassar-se-les amb cullera.’ Natza Farré és rotunda: ‘El feminisme és impossible que sigui una moda. Perquè és una necessitat. Mentre hi hagi masclisme hi haurà necessitat de feminisme. Que cada vegada l’abraci més gent, benvinguda sigui. Que els de Dior facin samarretes amb eslògans feministes i les venguin, vaja, no som idiotes les dones. Sabem distingir entre l’una cosa i una altra.’
I ara, què?
Quins seran els efectes de l’esclat feminista? Quines seran les conseqüències? Bel Olid pensa que la preparació de la vaga va ser un èxit organitzatiu. I diu: ‘S’han teixit xarxes i s’han posat damunt la taula els debats més complexos sobre els quals no estem d’acord totes les feministes. Els efectes que pot tenir aquest esclat és que hi ha debats complicats que ja es van posant damunt la taula. I ara que tenim més força, ens veiem amb cor d’encarar-los.’
Natza Farré no és ‘tan optimista per pensar que l’esclat del feminisme tindrà unes conseqüències pràctiques a curt termini’. Però obre una escletxa d’esperança: ‘A mitjà termini, sí que ha de tenir-ne. N’ha de tenir. Tota aquesta mobilització que anirem alimentant fins al 8 de març vinent es notarà. El 8 de març del 2019 serà molt més gran encara. Perquè no s’hauran aconseguit moltes coses. Aquest any haurem d’aconseguir molta més gent i molt més suport. Però no poden passar coses com que la conversa masclista d’un diputat d’Esquerra es tanca amb un expedient informatiu. Això és un exemple. És cert que hi ha una filtració interessada de la conversa. Però l’una cosa no disculpa l’altra. Això s’ha de saldar amb una dimissió. No pot ser que parlar així de les dones sigui només un expedient informatiu. Necessitem actituds exemplars. Cal fer entendre a la societat que les dones no poden ser tractades d’aquesta manera. Aquest cas ens serveix per a veure que hi ha molta feina a fer encara. Hi insistirem fins que el concepte de llibertat el tinguem al mateix nivell que els homes, com a mínim.’
‘Ja veiem que no han passat gaires hores del 8 de març i ja hi ha el cas d’aquesta dona que presumptament ha matat el nen’, diu Laia Alsina. I afegeix: ‘El linxament que se li fa perquè és dona i negra és molt superior al que s’ha pogut fer amb casos d’homes que han mort una criatura o com el del grup d’individus que van violar una noia i els van preservar la intimitat… Sí que estem molt sensibles, però dos dies després ens oblidem de moltes coses. Segurament, moltes dones van tornar divendres a ser elles les úniques que feien una rentadora a casa. Ja sabem que aquestes coses no canvien de cop. Però ara s’han creat nous grups que continuarem treballant. I cal mantenir el ritme i no afluixar.’ Un missatge molt semblant al d’Elena Crespi, que recorda: ‘Tots els canvis grossos necessiten un temps. No es tracta que ara tot el món s’hagi tornat feminista. Però ara les dones es poden veure més amb cor de posar límits en el seu entorn proper i guanyar autoestima, ser més assertives i dir que no a les seves parelles. S’han incorporat moltes dones als grups i a les xarxes feministes. El 2018 no serà l’any del gran canvi, però potser serà un punt d’inflexió.’
