13.02.2017 - 22:00
Avui fa un any de la mort de Muriel Casals, després de l’accident que va tenir quan travessava un carrer de Barcelona i una bicicleta la van envestir. Tenia setanta anys i tot just acabava d’estrenar vida de parlamentària, en l’aventura política de Junts pel Sí. Casals, presidenta d’Òmnium des del març del 2010, havia encarnat com ningú la revolta dels somriures que portava Catalunya a la porta de la independència. Al costat de Carme Forcadell, presidenta de l’ANC, havia estat la cara pública d’un moviment ciutadà que ara fa un any irrompia en les institucions polítiques. Quan va acceptar d’ocupar la tercera posició de la llista de JxSí, va cedir la presidència d’Òmnium a Quim Torra, després de cinc anys que van donar un aire nou a l’entitat.
Amb la seva presidència, l’Òmnium va renovar-se –continuant la feina empresa per Jordi Porta– i va evolucionar cap a la defensa de posicions més obertament sobiranistes i, definitivament, encapçalant el moviment independentista. Aquesta evolució va anar acompanyada d’un discurs i d’un programa ideològic que no s’entendria sense el seu lideratge. La Muriel –com l’anomenava tothom del seu entorn i de la gran família sobiranista– va saber incorporar al discurs independentista un seguit de criteris, conceptes, valors i consignes que avui encara són útils en el camí cap a la llibertat i cap a la construcció d’una societat més justa.
A favor i per a tothom
«La causa de la independència de Catalunya no és contra res ni contra ningú. És a favor d’una vida millor per a tothom.»
Un dels avenços destacats del moviment independentista és haver incorporat aquests últims anys una actitud positiva i propositiva que potser no sempre s’havia imposat en èpoques anteriors. En aquesta frase, Muriel Casals recorda que la independència és a favor dels catalans i no contra Espanya ni, encara menys, els espanyols. I afegeix una consideració que no és cap detall insignificant sinó una constant en el seu discurs públic: que la independència ha de beneficiar tothom, pensi què pensi i voti què voti.
La causa de la democràcia
«Som aquí per a fer conèixer la nostra causa, que és la causa de Catalunya i també, sobretot, la causa de la democràcia.»
Muriel Casals va decantar molt el seu discurs i, per tant, el de l’entitat que presidia, i el del moviment social que encapçalava juntament amb Forcadell, cap a una defensa de les posicions democràtiques per damunt de qualsevol altra consideració. Les paraules que adreçava a qualsevol auditori que l’escoltés anaven sempre carregades de reivindicació democràtica. La causa del moviment independentista anava indefugiblement lligada a la democràcia. Evidentment, la violència no tenia cap espai en la lluita del sobiranisme. Però, per a ella, calia situar el combat amb l’estat espanyol en el terreny de la defensa de la democràcia.
Autoconfiança
«No som aquí per a buscar un somni, nosaltres som el somni. Aquesta és la nostra força.»
«La nostra aportació al patrimoni universal és significativa; hi ha una empremta catalana en la cultura europea i això ens ha d’enorgullir.»
«Hem estat en situacions molt més difícils durant la nostra història i les hem remuntades. Aquest entrebanc [la negativa de la CUP d’investir Artur Mas] també el remuntarem, perquè no hem estat mai tan a prop d’aconseguir l’objectiu de la independència. No hem tingut mai un gruix tan important de gent, gent d’esquerres, i de centre i de dreta, compartint aquest desig. Ara hem rebut un cop, però ens en refarem. Si estem molt tristos, pensem com es devia sentir la gent el 1939. Això no és res al costat d’allò.»
Aquestes tres reflexions coincideixen en una qüestió que Muriel Casals no es cansava mai de repetir: l’èxit depèn dels catalans. La primera frase, pronunciada en el famós discurs del concert del Camp Nou el juny del 2013, és una de les que segurament quedaran fixades al costat del nom de la Muriel. Té la virtut de condensar en poques paraules aquesta idea repetida en el seu discurs públic: el poble, la gent, les persones… són el centre d’aquest projecte i tot depèn de la seva voluntat. Aquesta idea d’autoconfiança, acompanyada del fet de sentir-se orgullosos de l’empremta universal i de la capacitat de sobreposar-se històrica dels catalans, consolida un dels elements centrals del pensament de l’ex-presidenta d’Òmnium.
La política necessària
«Jo defenso els partits; sóc d’una època en què els partits eren prohibits i això sí que era dolent. Els partits polítics, amb totes les imperfeccions, són instruments de la democràcia absolutament necessaris. Els tinc un gran respecte.»
Muriel Casals era una defensora del prestigi de la política. Trobava molt perillós el discurs cada vegada més habitual de ficar tots els polítics i els partits al mateix sac de la corrupció i l’ambició particular. Ho explicava així: ‘Desprestigiar la política és perillós, és un camí que pot portar al feixisme. A vegades oblidem que la paraula “partit” vol dir “tros”, “trencat”. Massa vegades un partit no vol ser un tros, vol ser-ho tot, i en la mesura que ho vol ser tot es difumina i desanima els possibles seguidors i votants. Però si de veritat cadascú agafés el tros d’ideologia que li toca i el tros de problemes socials que li correspon i en fes debat amb els altres, que són diferents, el resultat seria bo. Això és el model de societat democràtic.’
Escoltar és fonamental
«Escoltem, que som de tots.»
Amb aquesta frase tan senzilla Muriel Casals deia moltes coses. D’entrada, posava l’acció d’escoltar com una prioritat de les persones amb responsabilitats polítiques o cíviques. Farts dels lideratges que tan sols es preocupen de vomitar el discurs prefabricat a casa, els ciutadans són per a Muriel Casals una font d’aprenentatge. Ho explicava dels centenars d’actes que feia cada any per tot el país. I ho justificava així: ‘Això d’escoltar va una mica amb la feina. Tinc una bona escola política, que va ser el PSUC, que a l’època de la resistència era a tot arreu i s’adaptava per anar fent passets molt petitons. Les idees bones són molt repartides al món; no són bones únicament les teves. Parlant amb la gent se n’aprèn molt. A vegades cal aguantar tirallongues una mica pesades. Hi ha idees bones i n’hi ha que descobreixen la Mediterrània. Per trobar una idea bona n’has d’escoltar moltes.’
Fermesa de forma suau
«Serem invulnerables si estem junts, no hi ha tribunal que ens tombi.»
«La llibertat no és negociable.»
Amb frases com aquestes, dites amb la suavitat de la seva veu i del seu posat, Muriel Casals podria ser descrita amb el clàssic ‘puny de ferro amb guant de seda’. Tots els qui la van tractar de prop ho certifiquen. La seva convicció i la seva decisió eren molt fortes, per bé que no perdia gairebé mai aquell gest serè i reposat, ni el somriure que va esdevenir un símbol de la revolta. Casals podia dir coses molt contundents sense inquietar ningú. I aquesta també és una de les lliçons que va deixar: la fermesa no va renyida amb la serenor. És a dir, l’independentisme ha d’avançar decididament sense perdre mai les bones maneres.
Feminisme ‘matisat’
«Els drets de les dones estan molt ben reivindicats i ara toca exercir-los.»
Que l’independentisme cívic fos liderat simultàniament per dues dones és una qüestió que Muriel Casals va haver de valorar qui-sap-les vegades en les moltes entrevistes que li van fer. Era una dona de sentit pràctic i, més enllà dels discursos, volia que la igualtat es concretés en fets. A més, reconeixia que no havia militat mai en el feminisme: ‘Perquè potser quan era jove hi havia aquella proposició antihome. Però jo no m’hi sentia identificada perquè –i no voldria que semblés una frase grotesca– a mi m’agraden els homes, en tots els sentits. Més que parlar d’homes i de dones m’agrada parlar d’actituds més femenines o masculines.’ En les seves respostes, Casals deia que s’apuntava al feminisme ‘amb matisos’.
Reivindicar la nació sencera
«Per desgràcia, la divisió autonòmica de l’estat ha sacralitzat unes fronteres internes falses. […] Allò que és realment contraproduent, un suïcidi cultural, és la nostra dispersió. I cal que tots entenguem, reivindiquem i visquem des de la normalitat que una llengua és també un espai cultural.»
En l’acte de lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al pare Massot, el 2012, Muriel Casals va fer un discurs clar i sense fissures sobre la realitat nacional dels Països Catalans. Va reivindicar el lligam, per història, llengua i cultura, de la nació que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, i tota la tradició literària i cultural comuna. En el període de presidència d’Òmnium, Casals va aprofundir les relacions amb les entitats germanes, Obra Cultural Balear i Acció Cultural del País Valencià. Va acabar aquell discurs dedicat al pare Massot amb una expressió de Joan Fuster, a qui també va voler reivindicar sonorament: ‘A qui li piqui, que es rasqui!’
