Les vides esquinçades de la fossa 114 de Paterna

Un cel blau. Una mica de vent de ponent. El silenci dels cementeris que mai no és silenci, sinó absència. Dos per dos metres de superfície i sis i mig de fondària: La fossa 114. Un pou. I dins el pou, el fruit de la vergonya i la infàmia que té la forma de cinc saques perpetrades entre maig i juny del 1940. Represàlia químicament pura. Prop de dos-cents cossos en diferents capes. I entre cada capa, terra i calç líquida. Els cossos de baix, reballats de qualsevol manera. Els de més amunt, més composts. Fins i tot n’hi havia un que era dins una caixa de fusta.

Miquel Mezquida, el director de l’excavació de la fossa 114 de Paterna, explica que no és el primer afusellat que es troben així, que moltes vegades els familiars n’estaven al cas, que sabien que assassinarien el seu estimat i esperaven. Esperaven a prop del cementeri que retronaren els fusells, que s’acabàs l’execució. I quan es feia el silenci, arreplegaven el cos per posar-lo, encara calent, dins una caixa abans que el soterraren a la fossa comuna i anònima. Era la manera de singularitzar-lo, de marcar-lo per si algun dia podien tornar i obrir la fossa i traure’l i soterrar-lo entre els seus.

Uns altres familiars també esperaven l’hora definitiva per agafar el cos i endur-se’l. Potser al seu poble, o potser per enterrar-lo allà mateix, al cementeri de Paterna, però no entre tots, sinó entre els seus, en un nínxol particular. És per això que quan ara van obrint-se les fosses no quadra la quantitat de cossos que s’hi troben amb la xifra que consta als registres compilats per l’historiador Vicent Gabarda.

La fossa més gran del País Valencià 

Aquesta, la 114, és la fossa més gran de tot el País Valencià, juntament amb la 126. En deien la fossa de la cultura perquè entre els cossos que hi reposen hi ha el de Vicent Miquel i Carceller, director de la revista la Traca; el del dibuixant Carlos Gómez Carrera; el d’un magistrat; el del president de l’Ateneu; el d’un pintor… Batlles de poblacions com Godella i Polinyà, regidors… Prop de dues-centes persones executades una volta acabada la guerra. Entre el 9 de maig i el 28 de juny de 1940. Ara fa vuitanta-un any.

A la fossa 114 hi ha persones originàries d’Alacant, de Badajoz, de Barcelona, de Terol, de Conca i de Madrid. I fora de la fossa encara hi ha alguns dels seus fills, els seus néts, els seus nebots… Fa cinc anys que es van constituir en associació, que van fer papers, que van demanar subvencions per a llevar la llosa amb un nombre impersonal, individualitzar els cossos i, si és possible, lliurar-los-els amb noms i cognoms.

Carmen Contreras n’és la presidenta. El dia que els operaris van obrir el fossar i tota la premsa i altres familiars es van ajuntar al cementeri, no va tenir temps d’estar-s’hi una estona tranquil·la per prendre consciència del que passava. Ara, sense càmeres, hi ha tornat amb més calma i recolliment. Es posa a plorar quan ho explica a VilaWeb. Entre tots els cossos espera trobar-hi el iaio patern. “És una sensació de molta emoció i de molta tristor. Una sensació d’haver aconseguit allò que els nostres pares no imaginaven que passaria. Desgraciadament, ni els meus oncles ni els meus pares ho hauran vist. La meua mare, que era la nora del iaio, té Alzheimer i és en una residència, però quan començàrem amb tot això ella estava bé i era la primera, anava davant, davant, donant-nos suport.” Divendres, Contreras va anar a veure-la i li ho va explicar, però probablement no va fer cabal de les paraules de la filla.

Un horitzó de quatre mesos o cinc

Això que va fer Carmen Contreras és un gest habitual entre les persones que tenen una víctima de la repressió franquista soterrada en una fossa comuna. De tant en tant, s’acosten al cementeri per veure com avancen els treballs d’exhumació d’una fossa. Encara que no siga la seua. Es tracta de constatar que el tel de vuitanta anys de silenci va fent-se més prim.

També hi va gent que té més sospites que certeses per a demanar consell als tècnics. Què haurien de fer… Per on han de començar si pensen que… Amb qui poden parlar per saber…

I aquests primers dies d’excavació van lents, els treballs. La fondària obliga els tècnics a assegurar els terrenys. Amb tot, ja s’entreveuen fragments dels cossos. L’equip de Mezquida el formen nou persones. A vegades hi van voluntaris. Ja han obert prop de vint fosses només a Paterna. Enguany esperen que podran obrir la 126, també molt gran, però encara en queden moltes de disseminades per tot el país. Al cementeri civil de Castelló, pot haver-n’hi alguna amb vora cinquanta persones. En cinc anys, a tot el País Valencià s’han tret 1.500 víctimes de les 5.500 que Vicent Gabarda té comptades.

Hi ha una qüestió que preocupa els arqueòlegs, perquè pot causar frustració a les persones que esperen recuperar les restes dels seus avis entre totes les que es troben quan s’obri una fossa, i és que no sempre s’aconsegueix, això. “La mitjana estatal està entre un 20% i un 25%, en alguns casos hi hem arribat, però en altres amb prou feines hem assolit el 10%. I això genera frustració tant entre nosaltres, que hi treballem, com entre els familiars.” Mezquida explica que les causes són diverses. Una pot ser que l’ADN que s’arreplega no siga òptim, però també depèn del moment de descomposició dels cossos o de la mida de les fosses. Sempre és millor que hi haja menys cossos, perquè és més fàcil destriar-los antropològicament.

Insubmissió funcionarial, encara

El procediment no és ràpid. Les subvencions que atorguen tant la diputació de València com la Conselleria de Qualitat Democràtica són pluriennals. Primer s’han de traure tots els cossos de la fossa, s’han de deixar en un dipòsit provisional, i a l’any següent es podran començar a fer les anàlisis per a identificar-los.

L’arqueòleg explica a VilaWeb que, malgrat que hi ha una llei que empara aquests treballs, a vegades encara hi ha tensions socials i polítiques. “Hi ha gent que no veu clar que s’hagen d’obrir les fosses i hi posen tots els entrebancs que poden. Fins i tot, en l’àmbit administratiu. És dur. Et trobes una certa insubmissió a la llei de memòria històrica. Hi ha funcionaris que militen en partits conservadors i des del seu lloc de treball hi posen tots els impediments que poden. Sobretot als ajuntaments.”

Hi ha néts i nebots que no han dit als avis i oncles que s’ha obert la fossa. Tampoc no en volen fer públics ni els noms ni les històries. Tenen por de fer-los mal. De remoure’ls un dol que duen clavat molt endins. Una nafra de vuitanta anys. Temen aixecar massa expectatives sense saber, encara, si es podrà fer una identificació positiva.

Juan Manuel Contreras García, el regidor de Godella que tocava la trompeta

Era l’avi de Carmen Contreras, la presidenta de l’associació de familiars.

Militava al partit de Manuel Azaña i va ser regidor d’Escorxador i Arbitris de l’Ajuntament de Godella els darrers vint-i-tres dies de la guerra. El batlle se n’anà a files i el cridaren a ell perquè entràs al consistori. Era pintor de murals. No tenia estudis, però sabia llegir i escriure. Tocava la trompeta i participava en sarsueles i obres de teatre a Godella. L’endemà d’haver acabat la guerra el van anar a buscar i el van detenir. La seua dona alletava el fill més menut. Va estar un any tancat, probablement a Sant Miquel dels Reis. L’acusaren de quedar-se diners que no eren seus. Deien que hi havia uns rebuts que ell havia signat. Carmen Contreras es rebel·la perquè el seu avi era el regidor dels imposts. És clar que recaptava diners, però per a l’ajuntament, no per a quedar-se’ls!, diu, indignada.

Carmen Contreras ha construït la imatge del seu avi a partir dels records que va arribar a veure i a tocar quan era menuda i a partir del que li van explicar els pares i els oncles. Se’n parlava poc, a casa, però dins la capsa de plàstic groc, amb la tapadora transparent de sabó Heno de Pravia, hi havia les ulleretes redones que ella es provava quan era menuda. Hi havia monedes i un parell de bitllets. Diners de la república. I hi havia unes cartes que l’avi escrivia des de la presó. Sense faltes d’ortografia. Amb bona cal·ligrafia. Emprava paper de fumar. Per fer-les arribar a la família, enrotllava els paperets a la veta que lligava el saquet on el fill gran li duia menjar. D’aquesta manera evitava que les requisaren. Carmen només recorda una de les cartes, la que demanava a la seua dona que li enviàs espart a la presó perquè volia fer espardenyes de careta als seus fills.

El desig de Carmen Contreras és que els tornen les restes per soterrar-lo al costat de la seua àvia.

Daniel Navarro García, el caporal de la policia municipal d’Algemesí que feia pel·lícules

Era socialista i caporal de la policia municipal. Però a Maria Ángeles Navarro, la néta que també va anar a Paterna el dia que començaven els treballs d’exhumació, li agrada dir que era pintor. Un pintor artístic, diu. L’afusellaren el 25 de maig de 1940. Tenia quaranta-nou anys, quatre fills i era vidu. La néta explica a VilaWeb des d’Énguera que guarda alguns objectes del iaio. També té fotografies d’alguns treballs de pintura mural que va fer en alguna casa d’Algemesí. “Era molt avançat al seu temps, tenia molta curiositat per totes les coses i li agradava experimentar”.

Va fer d’actor en tres films on també feia d’ajudant del director i pintava els fons i els decorats. Cinema mut que ella ha volgut recuperar a la filmoteca, però no ha pogut. L’any 1929 se n’anà a Barcelona a pintar un pavelló de l’exposició universal.

El van agafar el 5 de gener de 1940 i el van internar a la presó d’Alzira. L’acusaven de cremar esglésies. A la presó Model continuava pintant. A les cartes que enviava a la família demanava que li feren arribar pedres per a l’encenedor i paper bo. Feia dibuixos perquè el seu fill, des de fora de la presó, els acolorira i els venguera per mantenir els seus germans.

Maria Ángeles Navarro està molt satisfeta perquè l’any 2014, quan el PP governava a l’estat espanyol, el ministre de Justícia, Rafael Català, li va enviar la carta de reparació i reconeixement personal de l’avi. “Ara ja és habitual que ho facen, però aquells anys era molt complicat. Vam remenar molts papers, vam anar als arxius de Salamanca… I quan ho vaig rebre vaig tenir molta alegria perquè tota la família podem anar amb la cara ben alta perquè el meu iaio era innocent.”

Rafael Olcina Donat, el xofer d’Ontinyent que caçava amb els seus captors

Era xofer i mecànic d’Ontinyent. Vicenta Olcina, una de les nétes, explica que l’avi no tenia cap vinculació política. El van empresonar el mes d’octubre del 1939. Tenia trenta-nou anys, era casat i tenia quatre fills. Conduïa un Opel que havia comprat a una família a la qual havia servit. L’anava pagant a terminis i les coses li anaven bé. Era caçador i tenia els millors gossos i les millors escopetes d’Ontinyent. Fins i tot, el mes que va estar detingut al poble, els guàrdies li demanaven d’anar a caçar amb ells.

Durant la guerra, Rafael Olcina transportava els metges europeus que havien vingut per col·laborar a l’Hospital Internacional d’Ontinyent que es va muntar al convent dels Franciscans. Quan la guerra s’acabava, un li va oferir d’anar-se’n amb la família a Suïssa. Ell va refusar l’oferta perquè es considerava innocent.

La família conserva moltes cartes que l’avi escrivia a la presó i també tenen les respostes de l’àvia, que va morir a cinquanta-vuit anys. De ràbia, s’ha dit sempre a la família. Vicenta explica que sempre les ha tingudes però que fins ara no les ha començat a llegir. “No eren cartes gaire profundes. Unes postaletes que passaven per la censura de la presó model i que no deien res de significatiu. Porta’m tabac, porta’m roba. T’estime molt i no t’oblide…” I l’àvia li contestava i li deia que els fills creixien i que algú havia preguntat per ell. Res de transcendent. Res que fes preveure un final pròxim. “Una que és escrita tres dies abans de l’afusellament no fa cap referència al final imminent. L’àvia només li diu que tinga paciència, que ha parlat amb un o altre…”, diu Vicenta.

L’únic indici que alguna cosa passaria els l’ha contada un dels seus oncles, que recorda que un dia el van dur a la presó Model i el van alçar molt amunt perquè per damunt del mur veiés son pare: “Mira’l bé, perquè serà la darrera volta que el veuràs.”

El pare de Vicenta, el fill de Rafael, el xofer, va morir l’any 1984, quan encara era impossible d’imaginar que una llei permetria l’exhumació de les fosses. “El pare sempre ens deia que a l’escola ens podien explicar el que fos, però que nosaltres havíem de saber que hi havia un govern legalment constituït i que Franco s’hi va alçar en contra”, diu Vicenta, que recorda que tant el pare com els oncles els han explicat que cada any per Tots Sants, sense fallar-ne cap, l’àvia portava els fills al cementeri de Paterna per a assistir a la missa de difunts. “La meua àvia agafava una enrabiada perquè el capellà es girava d’esquena a la fossa perquè era la fossa dels rojos.”

Vicenta i la seua germana Sari van ser a l’acte d’obertura de la fossa 114. Esperen tenir sort i que les restes del seu avi es puguen identificar i les puguen dur a Ontinyent, a enterrar-les al costat de l’àvia.