Les vides dels negres no importen

*L’equació és la següent (a veure si l’explico bé): aproximadament la meitat dels desconeguts que se m’adrecen en castellà canvien quan els responc en català. Si fa no fa, cinc de cada deu. Suposem (estadístiques en mà) que d’aquests cinc, tres són de llengua materna castellana o altra i dues de catalana. Aquestes dues sou vosaltres, catalanoparlants que us adreceu en castellà als desconeguts. Em seguiu? Molt bé, doncs quan en comptes de topar amb algú que practica la fidelitat lingüística (no arribem al 30%), topeu amb qui fa com vosaltres, és a dir, que també respon en castellà quan se li adrecen en castellà, sabeu què passa? Doncs que sou dos catalanoparlants comunicant-vos en castellà. Si compteu que, sempre segons les dades disponibles, això ocorre aproximadament en la meitat de les vostres interaccions, calculeu quantes vegades heu (fet el préssec/minvat l’autoestima dels compatriotes/traït els ancestres/reforçat la submissió: trieu la que preferiu). Se us havia acudit mai, això? Rumieu-hi una mica.

*Segur que “Les vides dels negres importen”? A còpia de maltraduir, ens estem avesant a llengua de la pitjor qualitat. “Black Lives Matter”, en català comdeumana, hauria de ser, per exemple, “La vida dels negres compta” (i si no fos per l’exigència d’espai, un “també” encara ho milloraria).

*”En Tal vol parlar sense que ens escoltin els soldats; m’agafa el braç i em porta un tros enllà”; “Parla sense veu ni paraules i, per tant, sense fer servir un idioma concret, però d’alguna manera tots podem escoltar el que diu, un missatge que va de pensament a pensament”; “d’històries sobre bruixes jo també en vaig escoltar moltes de petit”. No són frases caçades al vol, són escrites per un escriptor nostre molt bo i molt llegit, que publica en una editorial de primera fila. I de ben lluny de Barcelona (això ho dic per en Pau de Ponts, que fa molt ben fet d’ajudar a aclarir el dilema sentir/escoltar però no quan escarneix l’accent bleda per exemplificar-ho. Aquesta confusió creixent és transversal i universal, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó).

*Vídeos com aquest són armes de destrucció massiva. Perquè normalitzen la submissió (no ens avisen enlloc que és en castellà, cosa que sí que farien si hagués passat a Turquia, per exemple) i sobretot perquè s’acompanyen de traduccions fetes de pressa i corrents, per part de gent sense traça ni preparació i per tant sovint pèssimes (vegeu la segona entrada d’avui). Quan ens preguntem d’on poden haver sortit calcs tan ximples com, per exemple, mermat (que ha fet fortuna), pensem en això. Pot haver sortit perfectament d’una banalitat aparentment innòcua com aquesta.

*Deures per als entusiastes de discutir de coses de llengua amb els clemàstecs posats: llegiu aquest manifest que explica el colonialisme lingüístic digital. Sense comprendre això, no hi ha cap debat possible, perquè és el futur immediat. El món on vivim.

*Hi ha alguna cosa que em grinyola en aquest eslògan feminista: “Si ens toquen a una, ens toquen a totes“. No, no és la preposició: ara la GIEC ja la dóna per bona en registres informals. A mi em sortiria, segons la meva llengua rebuda, “Si en toquen (a) una ens toquen (a) totes” (preposicions opcionals).

*Consolidats els calcs mai abans (de l’anglès: “Un fet inusual dins del teatre català i que pel que sembla no havia passat mai abans”) i ja posats (del castellà: “Ja posats, puja, no?”), us anticipo les tres noves modes que vénen, perquè us aneu preparant. En fase molt avançada, la substitució d’elements del sistema pronominal per casticismes hispànics: “Us envio la llista. En ella trobareu tot el necessari per a l’excursió”; en ràpid creixement, substitució de (a) dins per al seu interior: “Obre el cotxe; al seu interior, un cadàver cremat i un altre ple de sang”; i, finalment, tot just traient el caparró però ja demostrant maneres, un altre hispanisme sorprenent: “Em poso dues ampolletes a la butxaca i me les emporto amb mi a l’habitació”. El llenguatge periodístic i la literatura del veí creen monstres.

(Un ocellet m’envia aquesta frase, llegida en un digital: “La Setmana del Llibre solia ser un aparador de novetats…”. Aquest calc de l’anglès l’he vist molt en subtítols, sobretot en castellà. I de fa anys. Però no crec que arreli).

*Filologia de cafeteria:

—Bon dia, un cafè.
—¿Solo?
—Un cafè… cafè.
—¿Pero solo?
—Un cafè normal.

Es gira i mentre comença a remenar rondina:

—Pues dígame “un café solo“.

Abans que es torni a girar ja me n’he anat.

*Comadors anònims. “Bon dia, em dic Tal i no sé mai on van les comes”. La relació que tenim amb aquest signe de puntuació és personal i intransferible. Un xicot escrivia aquest dia: “Demà festa d’aniversari amb 26 nens. Pollastre monumental perquè, el meu, no hi anirà. I tot plorant va dient, que la mare ha assegurat que no passa res.” I una xicota, que deia que l’hi posaria després de sempre a la frase: “Hem optat per aplicar sempre les mesures que garanteixin la seguretat.” I tothom troba la manera de justificar-ho. M’estranya que encara no hagi sortit una sectorial del permeteuisme dedicada exclusivament a reprimir comistes aferrissats.