Setmana u de la catàstrofe del sud i se’ns han acabat les paraules. Des de la distància estrictament quilomètrica, la sensació és que tot allò que puguem dir només serà un eco mil vegades repetit. Tanmateix, tots tenim la necessitat de continuar aquest eco d’alguna manera, de fer que no pari la veu. En el meu cas, voldria començar fixant-me en les xarxes socials i en la via d’emergència que s’hi ha obert entre el corrent de banalitats habitual. Instagram, TikTok, Twitter –deixeu-me’n dir Twitter, quan és per a bé– han esdevingut els primers canals d’intercanvi entre els afectats i el món exterior, però també artèries de solidaritat en totes les dimensions possibles, comptant-hi la que transcendeix la nostra espècie i que cada vegada necessita menys explicacions.

Penso en un dels primers vídeos que s’hi van fer virals, el del rescat d’un bomber a una veïna amb l’aigua al coll, literalment, carregada amb els seus gats i gos. Encara ni mig conscients de la dimensió de la tragèdia, molts tenidors de bèsties vam figurar-nos íntimament quin seria el nostre pla domèstic d’evacuació. La cuinera i sàvia Maria Nicolau va tindre el coratge de piular per molts: “Ara estic pensant que si vingués una riuada catastròfica a casa no sé si podria carregar la Roma a coll. Ni si es deixaria agafar ni si s’estaria quieta mentre ens pugen amb el ganxo cap a l’helicòpter. La mà de coses que penses quan no saps què dir.” Parla del seu gos, el membre més escàpol de la família. En aquelles hores encara hi havia esperança, no sé de quina classe, però res de semblant a allò que queda ara i que no sabem com anomenar.

Els drames humans i els dels animals són com dos conjunts d’un diagrama de Venn amb una intersecció ratllada, un territori comú que engloba bèsties i les persones que els volen bé, que hi comparteixen un vincle. Dins les fronteres d’aquest territori, hores després de la barrancada, se succeïa un tràfic incessant d’imatges de gossos perduts i trobats, vídeos de rescats heroics d’animals atrapats, peticions d’acollida dels supervivents dels refugis negats. Captures de pantalla retallades i enganxades amb la descurança de la urgència, saltant d’una xarxa a l’altra. Des d’anònims i entitats oferint les seues propietats i possibilitats logístiques fins a perfils creats expressament per a centralitzar les cerques d’extraviats; des de llistes de punts de recollida de pinsos, de medicaments, de mantes, de gàbies de transport, fins a demandes de personal per a l’hospital de campanya del col·legi de veterinaris de València: una autèntica onada solidària que unes poques dècades enrere s’hauria considerat una despesa d’energia humana inconcebible i obscena.

Afortunadament per a alguns, les mentalitats canvien i som al futur d’aquell passat recent. Però, alhora, també som a l’era de les cavernes d’un altre futur que encara no podem imaginar. Fora d’aquell camp compartit del diagrama de Venn, hi ha uns altres éssers vivents que també s’ofeguen amb les riuades i amb uns amos que no els reclamaran mai desesperadament a les xarxes. Animals privats de moviment, confinats, engabiats, peixats el temps just per a fer-los menjadors, ponedors, caçadors, o prou bufons per a satisfer el caprici volàtil de la canalla. Els caps que es consideraven útils, reben el detall de ser comptats. “Agricultura retira 2.950 cadàvers d’animals a les explotacions ramaderes més afectades per la DANA”, comunica gèlidament la Conselleria d’Agricultura: no hi haurà missatges per a ells a les xarxes, el seu destí era ser víctimes directes o indirectes del rei de la creació d’escorxadors, si no de camins, canals i ports.

Traient el cap des del futur, hi ha joves que parlen a TikTok d’anar a salvar les bèsties petites dels centres comercials inundats –conills, cobais, hàmsters, tortugues, moixons–, que per als seus comerciants no són més que inventari. Entre tant de dolor de tots els graus, l’organització popular pretén tapar tots els forats peti qui peti, segons les pròpies possibilitats. És una manera de recordar-nos que les persones som capaces de menjar xiclet i de caminar alhora, que podem plorar el dolor humà i lamentar el patiment animal sense que se’ns esgoti la capacitat cardíaca ni ens agafi un ictus cerebral. Per cert: res més lluny de la manera de carburar del partit que ha proposat de destinar als afectats del desastre la “despesa supèrflua” de traduir idiomes al congrés espanyol, uns sis milions d’euros l’any, i que alhora troba raonable de dilapidar quaranta milions de les arques valencianes a torturar bous. Això, els que no hagin tingut la dissort d’ofegar-se al fang.

Deixant les coves enrere, doncs, i anant fins i tot una mica més enllà del temps present, deixem aquí aquest record per a totes les víctimes captives que ningú no haurà pensat pel nom. Bèsties que hauran passat pel món essent una xifra d’un excel, tants euros en un negoci d’explotació industrial, tantes unitats en tants pisos d’un camió. Animals que, a diferència dels salvatges que tampoc no han pogut fugir, ni tan sols hauran tingut la possibilitat d’oposar-se a la mort. Per als qui encara dubten que lamentar la seua sort exclou de patir per ningú més del món: tant de bo aquest pensament ens pogués distreure de la tragèdia humana, tant de bo.