Les víctimes i els llauradors, protagonistes d’un nou clam multitudinari contra Mazón

En arribar a la plaça de Sant Agustí de València, ja surava alguna cosa en l’ambient que feia pensar que aquesta volta, i ja són tres, la ciutat viuria una jornada històrica. Com que el mes passat els accessos a València van ser molt complicats, ahir la gent va voler arribar prompte per no perdre l’ocasió de demanar la dimissió del president de la Generalitat. La demanen per haver comès l’acte més punible que pot cometre el màxim mandatari del país: no tenir cura de la seua gent, deixar-la morir tenint a les mans els instruments per a evitar-ho. I després de tot, i això és el que també li retrauen, no ha demanat perdó, no s’ha acostat a les víctimes, no s’ha interessat per les persones que han perdut parents.

Aquest és l’enuig de la gent. Aquestes són les llàgrimes i la dignitat que van acompanyar les persones que portaven una pancarta que ja ha passat per moltes mans. Totes tacades de fang, però netes. Amparo, treballadora del 112; Àlex, un bomber afectat; Mariló Gradolí, periodista i afectada de Catarroja; Rosa Tuzón, afectada d’Alaquàs; Tomàs Rosselló, de Torrent; Alfred Ramos, afectat de Picanya; Saray Ruiz, de Montserrat, filla d’una de les persones encara desaparegudes; Aitana, de Catarroja, néta d’una víctima mortal; Miquel, bomber forestal.

Aplaudiments per als llauradors

I davant la pancarta, els llauradors en els seus tractors obrien la marxa. Les més de dues-centes entitats convocants i organitzadores han volgut retre’ls homenatge, perquè a moltes de les localitats arrasades per la riuada o la barrancada van ser ells els primers que es van obrir pas entre la destrossa per ajudar. Ells van alliberar els carrers dels cotxes entravessats, ells van llevar les primeres palades de fang, ells van ajudar a rescatar persones. Ahir, quan passaven pels carrers de la ciutat i tocaven els clàxons eren aplaudits i aplaudien.

A Saray Ruiz li tremolaven les mans i la veu quan parlava amb VilaWeb. Mentre agafava la pancarta li va telefonar un tinent de la Guàrdia Civil per dir-li que havien trobat unes restes, que no sabien si eren humanes o d’un animal. Aquest és el seu dia a dia d’ençà de la riuada. Són de Montserrat. Aquell dia, son pare duia els seus xiquets a casa, venien del xalet i l’aigua els va atrapar. Els nanos es van salvar. Com que no han trobat el cos, no han fet el dol, el fill major no vol parlar de com va desaparèixer el iaio. Ara la seua mare, que és dependent, viu a casa seua. De l’administració encara no en saben res. Anar a la manifestació li havia anat bé, deia, perquè havia notat l’escalf de tantes persones. Amb la veu entretallada, deia que, ja que no podia fer res, no podia quedar-se a casa i se n’havia anat a Picanya a ajudar. “El poble ens ajuda i ens dóna suport. Això és el més important, ja que no tenim una persona que de veritat fa la seua funció. Si no hagués estat per la gent, encara estaríem enfangats.”

Al llarg de tota la marxa, Aitana, de Catarroja, va dur una pancarta feta amb un cartó. Hi havia la fotografia del seu avi somrient i un retret: “Heu matat el meu iaio.” Amb tota la serenitat que pot, Aitana explicava que quan havia sonat l’alarma, el seu avi, que vivia en una planta baixa, ja era mort. Ningú de la família va poder anar a ajudar-lo. “De la casa del meu iaio ja només ens queden les parets. No ens ha quedat ni ell ni absolutament cap record.” Com les altres víctimes, deia que ningú del Consell s’hi havia posat en contacte per interessar-se de com estaven. Les altres dues voltes no s’havia pogut manifestar perquè era complicat traslladar-se de Catarroja. “Avui hem vingut a demanar justícia i responsabilitat.”

València, plena per festes de Nadal

Va ser una manifestació multitudinària i extraordinària, la d’ahir. Diumenge, 29 de desembre, enmig d’unes festes de Nadal que han arribat massa prompte, a deshora, perquè la ferida és molt recent, perquè és impossible que es tanque, però ni tan sols el vel del temps ha contribuït encara a apaivagar l’angoixa de tanta gent.

Va ser estranya, en alguns moments, i per això, tan valuosa i significativa políticament. Amb el centre de la ciutat adornat amb les llums de Nadal, amb el circ a la plaça de bous, amb les botigues obertes, plenes de boles i garlandes i reclams glamurosos. I amb gent a les voreres que eixien dels comerços quan veien els tractors i els ovacionaven. Molta gent esperava al carrer de Xàtiva per incorporar-se al final de la marxa i fer-la cada cop més llarga i més intensa. Tant, que quan la pancarta va arribar a la plaça d’Amèrica, Colom encara era ple. I de dalt del pont de l’exposició estant, el carrer de Navarro Reverter es veia com una riuada de gent que volia escoltar el manifest. Un diumenge de desembre, enmig de les festes de Nadal, els ciutadans enutjats, irats, trists però persistents, van repetir la consigna que fa dos mesos que ressona: “Mazón, dimissió” i “El president, a Picassent”.

Una altra vegada, va ser una manifestació transversal i molt enfocada a demanar la dimissió del president Mazón. Les entitats organitzadores van agrair la presència que no era més que el conhort a les víctimes i als afectats. Dos mesos després, alguns encara en estat de xoc, ixen al carrer a protestar. Moltes d’aquestes persones fins avui no havien pogut arribar fins a València. Potser no tenien vehicle perquè l’havien perdut, o potser encara havien de llevar fang. Venien de Picanya, de l’Alcúdia, d’Algemesí. Ben organitzats, com la columna del Parc Alcosa, a qui ningú fa callar. O els de la Torre, una pedania de València, encara amb tantes coses per arreglar, encara amb el fang convertit en munts de restes sòlides que continuen ben a la vista de tothom.

Agraïment a les víctimes

És per això que les portaveus de les entitats van aprofundir en allò que s’havia demanat en el manifest sobre l’assumpció de les responsabilitats i les mesures que es demanen per a facilitar als milers d’afectats eixir d’aquest pou. La facilitació d’habitatges dignes, el suport econòmic en casos de pèrdua dels negocis o dels llocs de feina, que els ajuts arriben de manera molt més ràpida i eficient, suport psicològic, i moltes altres actuacions dictades pel sentit comú, moltes de les quals no arriben.

Les entitats van correspondre a la presència dels afectats i els familiars de les víctimes i els van prometre que no els abandonarien, que els oferirien canals per a vehicular el dolor i la ràbia que encara els devorava i que sempre tindrien un altaveu. Anna Oliver va parlar de la psicopatia inexplicable d’un govern del segle XXI. Mar Bueno Cardona va recordar que el govern que no havia fet res per a evitar tantes morts encara no havia assumit cap responsabilitat. Alexandra Usó també va recordar que les entitats continuarien treballant fins que el màxim responsable de la catàstrofe humanitària abandonés el Palau de la Generalitat. I Bea Cardona va dibuixar 227 cadires buides aquests dies d’àpats i celebracions de Nadal. També va demanar a Mazón que no vinculés el seu futur polític a la reconstrucció. “Si no va saber accionar una alarma a temps, com ha de saber reconstruir?”, es va preguntar, i va afirmar que Carlos Mazón, el president de la Generalitat que havia comès una de les pitjors negligències que es recordaven, únicament treballava per reconstruir la seua reputació. Una actitud pròpia d’un president indigne.