09.03.2018 - 10:51
|
Actualització: 15.03.2018 - 12:30
Johnny Depp, Scarlett Johanson o Julia Roberts són noms que acostumen a sonar familiars. No passa el mateix amb Luis Posada, Núria Trifol o Mercedes Montalà, els seus respectius actors i actrius de doblatge, una professió que, segons aquesta última, “no està prou valorada”. L’anonimat que els caracteritza fa del doblatge un món força desconegut pel gran públic. Per qui el vulgui descobrir, en aquest reportatge ens endinsarem en la seva història, la situació laboral actual i el debat entre aquesta disciplina i les versions originals.
“No parlem de dobladors, sinó d’actors de doblatge”, explica Gerard Badias, propietari de l’estudi de doblatge Dubbing Films, perquè, al cap i a la fi, ser doblador és ser actor. “Tenir una bona veu sempre ajuda, però el més important és ser bon actor”, afegeix el director de doblatge César Andreu. Així doncs, no podem deslligar la professió del doblatge de la interpretació, com tampoc podem deixar de banda la resta de professions que intervenen en el procés del doblatge: traductors, ajustadors (que modifiquen el text perquè encaixi amb els moviments labials), directors de doblatge i tècnics de so.
Iola Ledesma, directora de l’Escola Catalana de Doblatge, explica el procés del doblatge:
Una indústria a la mida de cada país
El cinema no es dobla a tots els països, ni en tots els idiomes. No hi ha una indústria tan consolidada com l’espanyola a Portugal o al nord d’Europa, cada país té el seu propi model. Un model que sol anar lligat a la història política i cultural de cada país. A França, Alemanya o Itàlia, per exemple, des de l’arribada del so al cinema als anys 30 es va apostar per una indústria pròpia de traducció de pel·lícules, ja que s’entén la cultura com un instrument de transmissió d’identitat nacional.
Durant el segon terç del segle XX, el cinema estranger, principalment provinent de Hollywood, no només era un dels principals ocis de les societats europees, sinó que a més s’associava a la idea de modernitat: apropava els nous valors occidentals a una extensa massa ciutadana. Però això no agradava als governs dictatorials de Mussolini, Hitler o Franco, que van aplicar un censura sistemàtica dels films estrangers. Així, la funció del doblatge va passar a ser purament propagandística: la població seguia associant el cinema sonor a la modernitat, però era una modernitat manipulada perquè encaixés amb els valors de la dictadura. Un exemple és el que trobem en la traducció al castellà de Mogambo (1953), on Grace Kelly i Donald Sinden són germans, i no matrimoni, per evitar així l’adulteri.
Tanmateix, el doblatge no va arribar a tota Europa, ni se’n van servir totes les autocràcies. En el cas de Portugal, el dictador Salazar va adoptar una estratègia diferent: reservar el cinema estranger a les classes més elitistes perquè la majoria analfabeta no accedís a les pel·lícules de l’exterior. Pel que fa a les democràcies del segle XX, moltes no van arribar a desenvolupar una indústria pròpia de traducció audiovisual. “Molts països, com els hispanoamericans, no permeten el doblatge perquè va en contra del cinema del propi país”, explica Lluís Comes, professor del Màster de Traducció Audiovisual de la UAB i de la UPF. Gran part de la població prefereix veure una pel·lícula en el seu idioma abans que haver de llegir subtítols. Fruit d’aquesta diferenciació en els orígens, encara ara trobem les indústries de doblatge més importants a Espanya, Itàlia, Alemanya i França.
La situació laboral actual
Però el doblatge no viu un bon moment a Espanya, i especialment a Catalunya. Mentre que abans hi havia 11 estudis de doblatge catalans, ara només n’hi ha 4 i el cinema doblat en aquesta llengua s’ha reduït d’un 15% a un 3% en els darrers anys. Per Lluís Comes, “trobar feina en el món del doblatge en català durant tot l’any és gairebé impossible, de manera que la majoria dels que s’hi dediquen també doblen en castellà”. La principal causa és que el client més important, TV3, aposta cada vegada més per produccions pròpies en detriment de productes exteriors. Tal com explica un dels pioners en la direcció de doblatge en català, César Andreu, “la televisió pública ja no té tants recursos com abans: de les sèries mítiques com Dallas o A cor obert hem passat a una única pel·lícula estrangera a la setmana els divendres a la nit”.
En aquest context, si bé és cert que hi ha actors de doblatge que poden guanyar-se bé la vida, aconseguir-ho requereix molta dedicació. “Si pots treballar matí i tarda, pots viure del doblatge. Si tens uns actors assignats que saps que sempre que facin alguna cosa ho gravaràs tu, pots viure del doblatge”, explica Iola Ledesma, directora de l’Escola Catalana de Doblatge. En general, però, és un món laboralment complicat: els professionals són freelance i se’ls contracta cada cop que fan un nou projecte. A més, no existeix una titulació oficial, per la qual cosa no existeixen estudis reconeguts o reglats. Ledesma assegura que van estar anys lluitant per aconseguir-la sense resultats. “Hauria d’existir com una especialitat, que podria estar inclosa en l’Institut del Teatre”, afirma, atès que el doblatge és “una disciplina més de l’actor”.
“Són treballs mal pagats: el treball del guionista no està reconegut, igual que els dels tècnics. La gent es mal busca la vida. No ens hem sabut guanyar el respecte”. Aquesta és la visió de l’actriu de doblatge Mercedes Montalà, que coincideix amb la del professor i traductor Lluís Comes: “En aquest món no es paga prou, especialment als traductors”. Aquesta indignació col·lectiva és la que va portar als professionals del doblatge de Madrid a fer vaga el març de 2017. Un fet que Montalà admira perquè “han estat valents i han aconseguit treballar amb un conveni que regula els sous, mentre a Catalunya fa més de vint anys que no en tenim”.
El doblatge vs la versió original
El principal rival del doblatge actualment és el creixement de la versió original, que cada cop té més adeptes. Els principals arguments són que gran part de la interpretació d’un actor està en la veu, que cada idioma és únic i impossible de traduir amb exactitud i que el doblatge no permet endinsar-nos en el context cultural de la pel·lícula. Fins i tot un actor de doblatge com el youtuber Korah considera millor la versió original perquè “veus a l’actor o actriu en la seva totalitat interpretativa, la veu és el 50% de la interpretació”. També, molta gent considera que el doblatge treu feina als actors, ja que no es produeixen tantes pel·lícules locals. Però “el doblatge no és un enemic, per l’actor és un aliat”, afirma Montalà, ja que molts omplen el seu horari laboral als estudis de traducció audiovisual.
Gerard Badias, propietari de l’estudi de doblatge Dubbing Films, defensa que aquests arguments tindrien sentit si totes les pel·lícules fossin en anglès i tots els espectadors fossin joves amb un alt nivell d’estudis. D’aquesta manera, veu en el doblatge una professió necessària per fer arribar el cinema de qualsevol país a qualsevol persona de la societat, tingui els coneixements que tingui. A més, molts defensors del doblatge consideren que amb les versions originals subitulades es passen les pel·lícules llegint subtítols, de manera que s’acaben perdent també la interpretació dels actors. La directora de l’Escola Catalana de Doblatge, Iola Ledesma, afegeix que “no doblar és negar un accés a la cultura” i posa el següent exemple: “A mi m’encantaria llegir Shakespeare en anglès, però no puc. He de deixar de tenir accés a la seva obra?”.
El futur de la professió
Mentre el debat entre partidaris de la versió original i partidaris del doblatge segueix obert, la solució actual és donar les dues opcions. Moltes televisions ja ofereixen aquesta tria en les produccions audiovisuals estrangeres, així com pots triar a quin cinema anar en funció de com vulguis veure la pel·lícula. Des del punt de vista de Ledesma, “el doblatge no treu lloc a la versió original: si un pare vol posar-li els dibuixos al seu nen en japonès, que ho faci, però que no critiqui als pares que ho prefereixen en català”. Si la convivència és possible, doncs, sembla que la professió de moment no perilla. Tal com reconeix Korah, ell prefereix la versió original, però “mentre hi hagi algú que pagui pel doblatge i sigui sostenible, sempre hi haurà gent que ho agrairà”.
Escolta la opinió de Mercedes Montalà sobre les versions originals:
El problema, per tant, esdevé purament econòmic. Per molt que hi hagi gent que segueixi preferint veure el contingut audiovisual doblat, si no hi ha diners a darrere, aquest contingut podria deixar-se de produir. A causa de la crisi, “fins i tot pels professionals no hi ha tanta feina com hi havia fa anys”, explica el director de doblatge César Andreu. Al cap i a la fi, el doblatge forma part de la cultura, que sol ser un dels àmbits més perjudicats quan l’economia no va bé.
Davant aquesta situació, el doblatge s’està obrint a nous mercats. Per exemple, des de l’Escola Catalana de Doblatge estan apostant pels audiollibres, en paraules de la seva directora, “un mercat emergent”. També les noves plataformes ofereixen una sortida a molts actors, una alternativa a la indústria convencional. És el cas de Korah, un actor de doblatge que en el seu canal de YouTube, amb més d’un milió de subscriptors, fa vídeos de locució i doblatge amb to humorístic.
El doblatge no és culpable
Mentre segueixi sent econòmicament sostenible i quedi gent que vol veure productes audiovisuals doblats, els professionals del doblatge seguiran treballant com ho han fet sempre, des de l’anonimat. “Està bé que Julia Roberts sempre tingui la mateixa veu en català i castellà i que se la pugui reconèixer, però la important ha de ser Julia Roberts”, defensa Montalà. Ara bé, la voluntat d’anonimat no s’ha de confondre amb un desprestigi de la professió. L’absència d’una titulació oficial, la falta d’un conveni col·lectiu català, l’ús manipulador de la dictadura o la culpabilització al doblatge del baix nivell d’anglès i de la falta de producció nacional no ajuden a fer que la professió tingui el valor que mereix. Un doblador només fa la seva feina el millor que pot, el doblatge no és la causa del desconeixement d’idiomes o de la falta de producció pròpia, sinó la conseqüència. Tal com resumeix Montalà, “sempre ens fiquem amb el peix petit: és l’immigrant qui em treu la feina, és el doblador qui impedeix productes propis. Però ells no són els culpables, potser ho són els polítics”.
