Les veremadores de Lola Anglada

Un dels quadres més destacats de l’exposició itinerant ‘Els altres noucentistes’, que aquests dies es pot veure al Vinseum Museu de les Cultures del Vi de Vilafranca, és una pintura de Lola Anglada sense títol i que entre parèntesis apunta “Veremadora”. Es tracta d’una figura femenina d’esquena (una posició recurrent en moltes figures dels seus quadres i que sobta perquè no és gens corrent). Cabell recollit en un monyo, càntir a la mà esquerra i una cistella de fruita a la dreta. La jove, efectivament, és enmig d’una vinya, té un mas a segon terme i unes muntanyes pelades al fons. És el paisatge del Baix Maresme, del poble de Tiana, on la seva família, alta burgesia barcelonina, tenia un casal important, amb celler és clar, on a l’època de verema era a ple rendiment i se’n feia un vi per al consum de cada dia.

La il·lustradora, pintora i escriptora Lola Anglada (Barcelona, 1892 – Tiana, 1984) és un dels referents culturals dels anys vint i trenta a Catalunya. De la seva relació amb el paisatge i de la seva concepció arrelada al Noucentisme en parla força ella mateixa en les seves memòries, que fa pocs mesos han aparegut publicades en un prominent volum, a cura de Núria Rius Vernet i Teresa Sanz Coll, publicades per la Diputació de Barcelona. Aquesta institució va arribar a un acord en vida de l’artista i avui conserva el seu llegat. A través d’aquestes ‘Memòries’ sabem el perquè d’aquest paisatge, de les vinyes i de la pagesia com a elements de referència d’una part de la seva obra pictòrica, i les veremadores com unes figures recurrents, d’una manera literal i també al·legòrica, per representar la tardor per exemple, alhora que representen la idea de mediterraneïtat i classicisme tan clar en la ideologia noucentista de Lola Anglada.

L’any 1921, Lola Anglada es va instal·lar a París on va romandre-hi fins a mitjan 1924. Allí va treballar per diverses editorials i publicacions i va entrar en contacte amb els artistes d’avantguarda i el París brillant, bohemi i cosmopolita de l’època. Lola Anglada explica a les Memòries que quan les editorials franceses li feien un encàrrec important, havia d’agafar el tren, tornar a Barcelona i instal·lar-se al casal familiar de Tiana, per poder treballar, perquè allà, mirant al mar, en aquella petita Grècia, que era així com l’anomenava, era on trobava les millors condicions per a crear.

«Sóc a casa, a la meva terra, emplenant-me els ulls d’aquest mar blau, d’aquest cel transparent, d’aquest paisatge que convida al repòs, al viure dolç sense estridències. Sóc a casa… Benaurades parets que presenciaren la meva infància, que em fan sentir la nostàlgia quan m’allunyo dels meus; beneïda terra que no sé avenir-me a deixar-te… Vinya de casa, vinya de ceps pomposos i elegants, pou a l’ombra dels cirerers, joiells sense preu, arranca des d’estiu: jo estic satisfeta d’heure-us novament… El meu retorn a l’amada terra em fa sentir que són de molt pregon dintre l’esperit i em poso les mans al pit en jurament per dir al meu cel i a la meva mar, per dir a aquelles muntanyes: “No us deixaré mai!”.»

Segurament, la veremadora més coneguda pintada per Lola Anglada és la que va fer l’estiu de 1924 al casal de Tiana. També és del 1924 la veremadora del càntir i d’esquena que parlàvem al principi. A les memòries, Lola Anglada recorda aquell estiu havent tornat de París:

«Els meus dies ací se succeeixen sempre clars i abellidors amb l’arribada de les orenetes, amb les nits musicades pels rossinyols i amb les meravelles dels celatges d’or damunt del mar salpicat de perles, que són les barques. La meva casa té els ulls oberts a totes aquestes belleses i, agermanada que estic amb la Natura, els anys em seran abellidors en el meu casal, redós situat entre el cel i la terra amb l’allunyament del món trist i barroer.»

«A París m’enyorava d’aquestes parets que presenciaren la meva infantesa i la dels meus. Aquest casal em feia sentir nostàlgia quan m’allunyava de la meva terra; casal amb els ulls oberts al mar, amb el seu interior decorat d’un estil primitiu, que em diu sempre moltes coses de quan jo era petita i copiava aquesta decoració que va ser l’inici de la meva fal·lera de dibuixar. Amb l’esperit obert al mar, em sentia feliç quan realitzava les comandes parisenques; aquí dibuixava a pler perquè el cel trist de París no sabia ajudar-me com el nostre, que sempre és rialler.»

L’any 1940, després d’una guerra plena de penúries, primer la mare i després el pare de l’artista es van morir amb poc temps de diferència. Aleshores ella va heretar el Casal de Tiana, on es va instal·lar per viure-hi a partir del 1943, una època també difícil, perquè l’artista va quedar proscrita pel franquisme, i on Tiana i el mas es van convertir per a ella en una mena d’exili interior. És des del record, que Lola Anglada recull a les Memòries que la vinya del seu pare es deia La Guixaire i que estava enclavada al Turó de Montgat, poble veí de Tiana: “Era en aquella època feliç d’abans de la guerra que jo anava, els bons dies d’estiu, a sopar amb els pares a la vinya, sota el garrofer gegant, germà d’altres garrofers tres vegades centenaris de la vinya nostra.”

Explica Lola Anglada que el seu pare va lluitar molt per prohibir els fums de les fàbriques de productes químics de Montgat, que sembla que perjudicaven les vinyes, altres conreus i la salut de la gent. Explica que el seu pare va voler fer front comú amb els propietaris de les vinyes tocant a la seva, però que aquests van acabar pactant amb els propietaris de les fàbriques i el van deixar sol. Temps després, el seu pare va donar una parcel·la de terreny per fer el cementiri de Montgat i evitar així que aquells terrenys es convertissin en una urbanització, com projectaven els propietaris vinícoles. Sembla que la vinya dels Anglada, que ocupava la meitat del Turó del Mar de Montgat, els fou expropiada per 12.000 pessetes i va acabar urbanitzada.

Tanmateix, el paisatge vinícola de Tiana i les seves veremadores perviuen en els quadres i dibuixos de Lola Anglada per mostrar un paisatge que es troba en l’espai comú del paisatge mediterranitzant i de retorn als valors dels clàssics grecs i arcaics que van preconitzar els noucentistes i dels quals Lola Anglada n’és una de les artistes de referència.