Les ungles de la Rosalía

Al capítol anterior, titulat Dones decoratives, hòmens funcionals, parlàvem de la vestimenta de Cap d’Any com a paradigma de les diferències de tracte, posa-hi discriminacions, que esperem les persones segons si hem nascut amb uns genitals o uns altres. També vam tocar una mica la fal·làcia de la lliure elecció, que ens porta a considerar que triem la nostra roba en una mena de condicions de laboratori, aïllats del context social i cultural en què ens hem criat. I com que un Cap d’Any no fa estiu, avui volia aportar algunes reflexions més que l’altre dia em van quedar, figuradament, al tinter.

Que la roba de les dones s’orienta més al lluïment i la dels hòmens a la funcionalitat està tan fora de dubte que només cal obrir els armaris i comparar, per exemple, el grau de practicitat de les butxaques, l’entallatge de les costures o l’ergonomia del calçat. Sí, ja compto que l’armari de l’amable lector és idíl·lic i que totes aquestes diferències no hi són, però si ens hem de perdre amb les excepcions se’ns farà demà. També vull aclarir que, quan parlo binàriament d’hòmens i dones, ho faig pensant en les seccions de moda de les botigues, i si abans esmentava els armaris era perquè ja contenen la tria feta, és a dir, el resultat de la nostra “lliure elecció” entre una mostra comercial concreta i determinada.

Doncs bé: només la qüestió de les butxaques com a element discriminatori ja podria ser tractada monogràficament, i si en voleu més informació podeu fer-ne una cerca senzilla al Google. A Instagram fins i tot ha donat lloc a l’etiqueta #WeWantPockets (‘#VolemButxaques’), dedicada a les butxaques inexistents, impracticables o merament decoratives de molta de la la roba pensada per a dones. Contra totes les lleis de la lògica, la indumentària femenina no preveu la possibilitat d’allotjar-hi el material per a la regla, segurament sota l’amenaça de la deformitat: perquè, quina mena de dona hauria de voler semblar un homenot d’aquests que porten el mòbil, la cartera i les claus a sobre? Aquí també preveig l’amable lector justificant l’absurditat en nom de la indústria dels complements. Doncs mirem-nos-ho, també.

Podria ser una continuació de l’experiment del nadó rosa i blau citat la setmana passada: penso en les bossetes que regalen les dones veteranes a les més petites –veus que bé?, com el bolso de la mama!–, un accessori amb dibuixos ensucrats que no el necessiten per a res, perquè a l’edat de saltar i de córrer i d’ajupir-se no els pot fer més que nosa, i les pobres, per instint, l’acabaran emplenant de pedres, de fulles i de fruites de plàstic. Amb aquesta nosa iniciàtica, i de la manera més innocent, les dones es van transmetent l’herència de carregar un pes desigual a l’espatlla. Un recordatori físic, anticipador del fet que la vestimenta que els basta a ells, a elles no els serà prou, que hauran d’arrossegar com un caragol tot de fato per a cobrir imprevistos: fisiològics, farmacològics, estètics, meteorològics, i que cadascun, desenvolupat, donaria per a un article propi.

Per qui ja pensi en les bosses que compren els hòmens d’ara, fins i tot en aquelles insultantment dites “mariconeres” de fa trenta anys, no em consta que se’n fabriquin d’expresses perquè les criatures mascle juguin a ser hòmens grans; i si se’n fan, no compto que tinguin gaire sortida. En tot cas, ja hem dit que aquí no tractaríem d’excepcions, sinó de regles generals, i la nosa és una regla general en els articles de senyora, però per colar-nos-la amb naturalitat cal preparació. Igual que les bosses infantils que hem dit, també tenen una història les parts de dalt dels banyadors per a nenes, les talles més estretes de la robeta, els leotardets que rellisquen per les cuixes, els cabells massa llargs que s’han de dominar, estirar, trenar, apartar dels ulls: tot de petites molèsties que figuren en el record més antic de la majoria de dones, guardades a la memòria remota d’un cos acostumat.

És obvi que acostumar les xiquetes a la incomoditat de ben petites les farà més resistents, de grans, a percebre la molèstia com a tal. Consideraran la decoració sense funcionalitat –la nosa– com un peatge acceptable, necessari segons com, desitjable fins i tot, cosa que, des del punt de vista comercial, no pot ser una operació més fina. Com a metàfora em venen les ungles de diva de la Rosalía, incapacitants per a la vida quotidiana, i les paraules de la Bad Gyal respecte de les seues pròpies: “Per a mi, portar les ungles tan llargues és un símbol que no he de fer servir les mans, quan jo treballava no podia portar aquestes ungles.” És clar que els artistes han de fer d’artistes, i per molts anys, però és allò d’esperar-ne una cosa o altra en funció dels seus genitals: en el cas d’un home, ningú no n’esperarà la mateixa tolerància a la incomoditat, a la incapacitat fins i tot, ni tan sols a la picor d’una roba interior calada o a l’opressió a les parts sensibles amb pròtesis encoixinades. I escolti: tampoc no cal.

De la mateixa manera, d’algú que ha nascut amb vulva (o que ho hauria volgut), no trobem estrany que cedeixi de gust a vestimentes que li impedeixin la possibilitat de córrer, de conduir o de fugir mentre siguin belles de mirar. De fet, som tots que estem acostumats a escenes cinematogràfiques de dones que corren ridículament dins de faldilles de tub, o que s’arrenquen adolorides els talons en un racó d’una festa, o que necessiten assistència per apujar-se la cremallera d’un vestit, o que fan bots al llit per fer-se entrar en uns pantalons estranguladors, i ens ho mirem amb la indiferència de qui veu ploure. No res, només una mica de llista per si la pròxima vegada deixem de veure-ho ja no dic normal, sinó lògic. I també perquè recordem que fer avindre una persona a aquesta “llibertat d’escollir” no s’aconsegueix en un dia, ni en cosa de pocs anys, que cal picar pedra a cada instant.