Les txeques: art modern, tortura estalinista i propaganda franquista

El MNAC exposa temporalment, a les sales d’art modern dedicades a la guerra civil, l’obra de l’artista andalús Pedro G. Romero, en l’exposició titulada ‘Habitació. L’Archivo F.X., les txeques psicotècniques de Laurencic i la funció de l’art‘. Hi col·laboren tres institucions: el CA2M de Madrid, el Centre Cultural la Nau de la Universitat de València i el MNAC.

L’obra consisteix en un treball multidisciplinari sobre tot allò que contenen, provoquen i suggereixen les txeques psicotècniques, ideades per un tal Alphonse Laurencic per al Servei d’Informació Militar republicà (SIM), construïdes als carrers Vallmajor i Saragossa de Barcelona i al convent de Santa Úrsula de València, entre el 1937 i el 1939. En aquest període el SIM era controlat bàsicament per comunistes soviètics. Les txeques psicotècniques van ser per a torturar, de primer, anarquistes i trotskistes, i, més endavant, catòlics, falangistes i quintacolumnistes.

La instal·lació inclou la reproducció de dues d’aquestes cel·les de tortura, amb elements inspirats en obres d’art modern (Paul Klee, Mondrian), les obres de propaganda franquista que les van denunciar en acabar la guerra, així com infinitat de punts de relació amb altres temes com ara la iconoclàstia, (algunes txeques es van instal·lar en convents), la manipulació i propaganda, l’arxiu documental, i l’oficial, etc. En el fons rauen els grans temes que interessen a Pedro G. Romero: les paradoxes, oposicions i reflexions que s’estableixen entre estètica, violència, art modern, experimentació i profanació religiosa.

Els elements artístics que servien per a alliberar l’individu són utilitzats aquí, paradoxalment, a l’inrevés, per a sotmetre’l i castigar-lo. En el fons, l’artista posa en qüestió la funció de l’art, que pot ser simplement la que hi doni cadascú.

En la instal·lació, feta amb la col·laboració de diversos artistes, s’hi inclouen materials de l’Archivo F. X., un projecte en què Pedro G. Romero treballa des dels anys noranta, aplegant materials de la iconoclàstia anticlerical a Espanya entre el 1850 i el 1950, reflexionant i qüestionant les idees de profanació religiosa i blasfèmia en relació amb l’art més radical i modern. És a dir: marededeus decapitades, esglésies cremades, mòmies de monges o santcristos cremats que ell contraposa a elements situacionistes, abstractes, dadaistes o bauhaus.

En ‘Habitació’, la instal·lació del MNAC, s’exposen reconstruïdes i es documenten aquestes txeques de tortura estalinista, contraposant els seus elements artístics i constructius amb diverses intervencions fetes per l’artista en el curs dels anys en uns altres espais que les relacionen amb tota mena de contradiccions i paradoxes que han acompanyat la utopia política i l’estètica artística radical. En la sala hi ressona, també, l’obra de Goya, ‘el somni de la raó produeix monstres’, Bergamín i l’art de la paradoxa extrema que inspirava molts dels seus aforismes, Le Corbussier, Foucault, o, fins i tot, Machado: ‘L’ull que veus no és/ ull perquè tu el veus/ és ull perquè et veu.’

Són d’especial interès les col·laboracions de l’arquitecte i professor Juanjo Lahuerta i del filòsof eslovè Slavoj Zizek que, en un magnífic text del catàleg, subratlla i analitza ‘el vincle sorprenent entre l’alta cultura (art i teoria d’elit) i les pràctiques polítiques més baixes i brutals (l’assassinat i la tortura). Al mateix temps s’estableixen infinites connexions entre les peces des de Paul Klee a Antoni Tàpies, passant per Abu Ghraib, la COPEL i les presons de Franco o Guantánamo.

Aquesta paradoxa i l’aspecte que tenien algunes de les comptades txeques de tortura psicotècnica trobades pels exèrcits revoltats acabada la guerra, va ser un fenomen sobreexplotat per la propaganda franquista per tal de demonitzar els comunistes i l’art modern, i justificar així la sinistra repressió que durà quatre dècades. Però l’obra de Pedro G. Romero no té voluntat de ‘memòria històrica’, sinó de reflexió i provocació artística sobre l’art i la violència política.

Posats a especular, i al·lucinar, la sala també podria funcionar, a la inversa, com una txeca expositiva. Ets lliure, però estàs atrapat, i potser et sents captiu de la manipulació de l’art i de la història, la sensibilitat i la propaganda. El teu pensament, les teves sensacions, es despleguen en un joc de miralls infinit, que et fa dubtar i posar-ho tot en qüestió: la ficció i la realitat, la història i la propaganda, la manipulació i l’art. Hi ha reflexos que deformen la realitat, n’hi ha que t’enlluernen o t’enceguen, al costat dels que et fan obrir els ulls i la ment. És l’atracció de l’abisme, al límit del qual et situa Pedro G. Romero amb la seva obra sobre les txeques psicotècniques i l’Arxiu F. X.

Alphonse Laurencic, aventurer, brivall i dissenyador de txeques
Paul Preston explica molt bé a El Holocausto Español. Odio y exterminio en la guerra civil y después (Debate, 2011) la repressió a la rereguarda, tant a la zona franquista com a la republicana. Tot i no ser comparables en volum i acarnissament –cal tenir en compte que la repressió franquista es va allargar fins el 1975–, en el bàndol republicà també hi va haver il·legalitats i barbaritats, com demostren les txeques.

‘La República –escriu Preston–, com més societats democràtiques que veuen amenaçada la seva existència, va adoptar pràctiques contràries a la democràcia, com la censura, l’internament sense judici previ […]. El Servei d’Informació Militar (SIM) va dur a terme detencions il·legals, i a vegades els seus agents utilitzaren refinats mètodes de tortura desorientant els presoners amb focus, sorolls eixordadors constants i banys d’aigua gelada. Els catres i els bancs es col·locaven amb una inclinació que dificultava el son, etc.’

Des del maig del 37 i l’assassinat d’Andreu Nin, líder del POUM, el SIM i els aparells repressius republicans eren bàsicament controlats per comunistes soviètics, com l’agent Aleksandr Orlov que, primer, van perseguir, torturar i matar militants anarco-sindicalistes i poumistes, i, més endavant, quintacolumnistes, catòlics i falangistes. Es van crear txeques psicotècniques al convent de Vallmajor o ‘Preventori D’, com també al ‘Preventori G’ del carrer de Saragossa, ambdós gestionats pel SIM, que va copiar mètodes de repressió i tortura de la policia secreta soviètica, NKVD.

Segons Preston, el dissenyador de les txeques psicotècniques era l’aventurer excèntric Alphonse Laurencic, que abans d’integrar-se en el SIM, havia estat del Grup d’Informació del Servei Secret de la Generalitat. Es tractava d’un brivall, un fantasma i un agent doble sense escrúpols que s’havia dedicat a tota mena d’activitats legals i il·legals, per a un bàndol o per a l’altre.

L’historiador britànic el descriu així: ‘Laurencic, que es proclamava pianista de music-hall i arquitecte, era un francès de pares austríacs i nacionalitat iugoslava, que havia servit a la Legió Estrangera espanyola. Havia estat membre indistintament de la CNT, la UGT i el POUM, havia guanyat diners venent passaports falsos, i va acabar estafant el SIM.’

Si algú té interès a aprofundir més la vida d’aquest personatge peculiar, pot llegir el llibre de Susana Frouchtmann El hombre de las checas. La historia de Alfonso Lauencic, el artista de la tortura (Espasa). Ella el descriu com un vividor que havia arribat a Barcelona amb la seva família fugint de la Primera Guerra Mundial. El seu pare era un excel·lent editor austro-hongarès. Ell va ser boxador, director d’orquestra, legionari, violinista, dibuixant, fals arquitecte, cosmopolita, poliglot, falsificador, arrogant i agent doble.

Alphonse Laurencic va ser afusellat el 9 de juliol del 1939, al Camp de la Bota de Barcelona.

La propaganda franquista contra els ‘rojos’
La descoberta de les txeques psicotècniques va ser àmpliament aprofitada per la propaganda franquista, que va bombardar la feble població que quedava en llibertat després de tres anys de guerra, amb tota mena de relats terrífics sobre el caràcter demoníac dels comunistes i les seves pràctiques. Alhora que potser pretenia justificar, de retruc, la sinistra repressió franquista sobre desenes de milers de persones que aplicà del 1939 al 1975.

Algunes de les obres, pretesament informatives, però d’un to propagandístic espectacular, són exposades a la instal·lació de Pedro G. Romero. Hi destaquen dos documentaris, un sobre la visita del cos diplomàtic de Barcelona a les txeques, i Vivan los hombres libres, dirigit per Edgar Neville, que poc després de la caiguda de Barcelona es projectà als cinemes de la ciutat.

Molts dels llibres que tot seguit es van publicar, alguns dels quals sota l’aparença d’un dietari personal o d’un relat autobiogràfic, amaguen una càrrega explosiva tenebrosa per a la demonització dels comunistes. Bajo las garras del SIM, de Martín Inglés (1940), ¡Terror rojo! Las chekas de Barcelona, de Federico de Urrutia (1939) i Madrid de corte a Checa, d’Agustín de Foxá, també autor de l’article ‘Crímenes con pedantaría freudiana’ (1939), del qual extrec aquest fragment ben il·lustratiu del to que els inspirava:

‘Quin ésser diabòlic, quin mestís de mongol i rus, quin anormal pervers, amb el fosc subconscient obert a flor d’aire, va imaginar pacient aquests dibuixos, va combinar aquests colors, calculant les angoixes de la retina, el marc de la llum, la pèrdua d’equilibri de les línies trencades? Tota la immunda decadència oriental que, atiada per Moscou, va conspirar contra l’art d’Occident: els llibres sobre l’opi, els films surrealistes de Buñuel, el vers dadaista, els llenços de Dalí, s’han fet, per fi, tortura de txeques.’

És interessant de contrastar aquestes obres de propaganda, amb les declaracions que nombrosos ciutadans van fer davant el jutge instructor de la ‘Causa general instruïda pel Ministeri Fiscal sobre la dominació roja a Espanya’. Són relats reals en primera persona de víctimes de les txeques que empaperen l’entrada i fragments de les parets de l’espai expositiu.

Pedro G. Romero, que n’ha llegit molts expedients, fa una curiosa constatació. A ell li sembla que els empresonats d’esquerres ‘trobaven la tortura psicodèlica com una mena de fantasmada, una imaginació excèntrica, i preferien mil vegades aquests habitacles als mètodes més tradicionals, les descàrregues elèctriques o les immersions en aigua que eren veritablement terribles’. Per contra, diu, els testimonis de dretes remarquen que els efectes especials de llum i so els van ocasionar lesions psicològiques que els duraren anys i anys, tota la vida. Un bon reflex de la guerra de propaganda que es va lliurar a partir de les txeques.

De fet, Agustín de Foxá ja havia assegurat molt abans, en l’estrena madrilenya d’Un chien andalou de Luis Buñuel i Salvador Dalí, que l’art modern serviria algun dia per a torturar. I, més tard, ben ufà, escrigué que la txeca de Vallmajor li donava la raó.

El llibre de la modista i militant del POUM Otília Castellví De les txeques de Barcelona a l’Alemanya nazi, publicat per Quaderns Crema, és un bon testimoni de les txeques estalinianes de Barcelona, tot i que ella no esmenta les cel·les psicotècniques i les situa al mateix nivell de misèria i d’horror que unes altres presons i llocs d’internament que va haver de patir a Barcelona, o els camps de concentració de les platges d’Argelers i les presons franceses.

Antoni Tàpies i la gran paradoxa de les txeques i l’art modern
Un dels llibres més interessants és Por qué hice las chekas de Barcelona. Laurencic ante el consejo de guerra (Solidaridad Nacional, 1939), pamflet signat per R. L. Chacón, basat, teòricament, en el testimoni del suposat dissenyador de les cel·les, Alphonse Laurencic, davant el tribunal que el va condemnar a mort. Un llibre que a l’època va impressionar vivament l’artista Antoni Tàpies, fins al punt de citar-ne un bon fragment en la seva autobiografia.

Cal recordar que just acabada la guerra, els franquistes van habilitar les txeques del carrer de Vallmajor per a visites públiques. Hi ha fotos de diplomàtics estrangers o de Heinrich Himmler i més dirigents nazis visitant aquells terribles cubicles. També hi anava el públic en general, la qual cosa devia ser molt útil al règim franquista per al descrèdit absolut dels comunistes i, per extensió, de tots els rojos, en general. Fins i tot s’havia arribat a cobrar entrada.

Doncs bé, Antoni Tàpies hi va fer una visita amb el seu amic Paco Samaranch, que sembla que tenia coneixement de les instal·lacions perquè hi havien tingut tancat un íntim amic del seu germà Juan Antonio, segons que explica l’artista a Memòria personal. La seva impressió és clau per a la reflexió d’avui, tal com ell la va narrar.

Tot i ser un fragment llarg, val la pena de reproduir-lo sencer perquè Tàpies hi descriu l’efecte que li va fer la visita, la paradoxa en contraposició a l’art modern que ell admirava, i tria personalment una cita del llibre de Laurencic:

«L’ambient i les explicacions que donava un guia que hi havia a les ‘txeques’ eren d’un gran melodramatisme i feien destacar tota la crueltat i la sordidesa esfereïdora d’aquelles instal·lacions. En unes cel·les em va sorprendre veure a les parets tot de pintures semblants als Kandinski i Mondrian geomètrics que jo coneixia del D’Ací i d’Allà. Sembla que en aquell temps el poder de suggestió de la pintura abstracta i geomètrica i els efectes op era molt més considerable i greu que no pas en anys posteriors, que es va rebaixar a la decoració de les coses més banals. Vegeu, si no, el que deia d’aquelles pintures el fiscal que va acusar un tal Laurencic, que, segons sembla, en fou el creador: ‘Se torturaban las facultades morales y físicas de la víctima en la celda de los Colores alucinantes, en la que figuras geométricas entretenían la atención del detenido, pues la vista no podía apartarse de aquellos diabólicos dibujos […] Entonces entraban en juego las figuras, las curvas, ángulos siniestramente dibujados que, al conjuro de una potente luz, simulan que todos los colores se mueven, haciendo saltar en trizas los nervios de las víctimas, clavando en ellos los alfileres de la inquietud y asomando la fiebre de la locura en las celdas de colores’.»

És una paradoxa extrema, ideal per al projecte de Pedro G. Romero, i fonamental en la reflexió de l’artista que, en aquells anys, estava en procés de cercar el seu propi estil que aviat acabà en el terreny de l’abstracció matèrica. És una contraposició brutal molt ben plasmada en l’exposició ‘Antoni Tàpies. Biografia política‘, actualment en exhibició. El comissari de la mostra, Carles Guerra, situa en un espai dues obres de l’artista de l’època de Dau al Set, amb la portada del llibre de Por qué hice las chekas de Barcelona (1939), i la portada de l’especial de Nadal del 1934 de la revista D’Ací i d’Allà, que tant havia influït en la formació del jove artista, com ell recordà tota la vida.