22.09.2015 - 06:00
|
Actualització: 22.09.2015 - 08:00
Queden tan sols quatre dies per a convèncer els qui encara no ho estiguin. Fa temps que penso que les peces grosses ja s’han venut, però en unes eleccions tan decisives és normal que ningú no vulgui deixar perdre ni un sol vot. És normal i és saludable. Com més participació, millor. Més bo serà el resultat. Llàstima que la campanya sigui intervinguda per un estat que confirma que la democràcia no és el seu valor més preuat, sinó que ho és la ‘unidad de destino en lo universal’. S’ha demostrat d’una manera definitiva que aquests gairebé quaranta anys que ens separen de la mort al llit del dictador, Espanya no els ha dedicats a construir una democràcia, sinó un estat a la mida d’uns quants.
Dèiem que queden tan sols quatre dies de campanya i que ja hem pogut copsar per on anaven els trets de les disputes entre candidatures. Hem vist qui lluita amb qui perquè cerca un mateix elector. I qui ha quedat fora de joc sense pràcticament ningú amb qui competir. Vegem quins són els eixos principals en la pugna electoral.
Eix de la il·lusió
El vot independentista se’l disputen Junts pel Sí i la CUP. Totes dues formacions saben –i han afavorit– que hi ha un gruix molt important de la població que el 27-S prioritzarà la qüestió de la independència en la seva opció de vot. És una bossa de votants que no està pendent de si aquell és més d’esquerres o més de dretes perquè ha arribat a la conclusió que sense independència no hi ha polítiques de dretes o d’esquerres possibles. Junts pel Sí pensa que per la fórmula de la seva candidatura té la gran majoria d’aquest votant al seu costat. Però sap que l’hauria d’aconseguir pràcticament tot per obtenir el resultat que cerca: la majoria absoluta bo i sol.
La CUP ha anat reforçant cada vegada més el discurs anticapitalista i de ruptura econòmica i institucional. Dins l’eix independentista, la CUP ‘juga’ a guanyar el votant amb forta sensibilitat social. Després d’uns dies de declaracions confuses sobre el suport a un possible govern de concentració, els candidats de l’esquerra independentista han acabat definint una fórmula de tres condicions per fer-se valer i no esdevenir prescindibles. El seu missatge és: votar la CUP és la garantia per a assegurar un procés curt, un pla de xoc contra la pobresa i un procés constituent fet des de baix.
Ara caldrà veure què acaba decantant els votants que puguin dubtar entre la necessitat d’una victòria rotunda de l’opció que el món identificarà com un ‘sí a la independència’ i la necessitat de donar la clau a la CUP per condicionar el futur govern en l’aspecte social.
Eix de la ruptura
La CUP disputa amb Junts pel Sí el votant netament independentista, però també disputa amb Catalunya Sí que es Pot el votant de la ruptura social. La coalició de Podem, ICV i EUiA s’ha presentat com a opció que defensa els interessos de la classe treballadora i les classes populars. El perfil del cap de llista, Lluís Rabell, cercava bàsicament aquesta identificació amb les lluites i els moviments socials. L’omnipresència de Pablo Iglesias en la campanya ha desvirtuat una mica aquesta imatge per l’evolució cap a la indefinició ideològica feta pel líder de Podem d’un any ençà.
La CUP ha estat la veu més clara del parlament en la defensa de les lluites populars contra el poder i els oligarques. I ara fa valer aquesta feina de tres anys a les institucions i molts més al carrer. Per fer-ho, dispara amb punteria contra l’aspecte més dèbil del projecte de Catalunya Sí que es Pot: la impossibilitat aritmètica de canviar Espanya. La frase de Rabell –un error garrafal en campanya– donant un marge de dues generacions a la possibilitat de canvi hauria de permetre a la CUP de recuperar aquell terreny que els reformistes d’Espanya guanyen a cop de ‘prime time’ a les cadenes espanyoles.
Eix de la por
En aquest eix hi participen tots els unionistes amb més alegria de la que seria raonable. Unionistes són tots aquells que no volen la independència i, per tant, volen mantenir Catalunya sota el jou espanyol. Tots aquests han flirtejat amb el discurs de la por. Ho ha fet Iceta parlant d’Europa i les pensions; ho ha fet Rabell parlant de divisió i fractura social; ho ha fet Albiol parlant de ‘corralito’; i ho ha fet Arrimadas amb tot allò que ha trobat. També ho ha fet Espadaler, com qui no vol la cosa. El candidat d’Unió ha fet aquell paper d’aquell que, des del costat del qui amenaça, mira l’amenaçat i diu: ‘Veus com jo ja t’ho deia que no era possible?’
L’eix de la por és molt disputat. Segurament és allò que més ha unit formacions diferents en la política catalana. Si l’independentisme és transversal, l’eix de la por no volia ser menys. I des de la suposada esquerra rupturista (o ex-rupturista) fins a la dreta més rància i antiquada comparteixen un argumentari que presenta la independència com el mal de tots els mals. PP i Ciutadans excel·leixen en aquest club per les formes desmesurades de l’amenaça. Es disputen el títol dels salvadors de la pàtria –espanyola, evidentment. Però els altres no es queden pas enrere.
Aquests tres eixos han centrat –i segurament continuaran marcant– el debat electoral i el joc d’estratègies de campanya. N’hi ha més, però aquests tres són els centrals. Hi ha l’eix anticorrupció, que té punts de contacte amb el rupturista, però que també incorpora el discurs populista de Ciutadans. O l’eix dels moderats –per posar-hi un nom–, que es disputen amb un ‘fair play’ que ja comentarem Unió i PSC. El resultat de diumenge s’explicarà en bona part pels xocs que s’hauran produït en cadascun d’aquests eixos. Aconseguirà la majoria absoluta que vol, Junts pel Sí? La CUP podrà fer valer la seva feina i autenticitat davant de la força mediàtica d’Iglesias? Qui tindrà l’estrella de xèrif unionista que pretendrà posar a ratlla els malfactors independentistes?
Anotacions prèvies al dietari de campanya de Pere Cardús:
Dijous 17: La màgia d’Iceta, el xiclet d’Obama i la punteria de la CUP
Divendres 18: El discurs de la victòria, periodisme de dol i la cançó del procés
Dissabte 19: La lliçó de Sala i Martín, la revelació Anna Gabriel i #bonventibancanova
Diumenge 20: La vibració de l’Hospitalet amb Eduardo Reyes i els fets o paraules dels socialistes
Dilluns 21: Amb molta contundència, de la Farga (Junts pel Sí) a l’Auditori (CUP)
