18.09.2017 - 22:00
Descartada per tothom la solució bèl·lica, mal que sigui per motius tècnics més que no pas de conveniència, el conflicte catalano-espanyol es dirimeix actualment en tres grans batalles.
La primera és la batalla política. Aquesta batalla la guanya Catalunya per incompareixença de l’adversari. L’estat espanyol no s’ha destacat mai per les polítiques constructives envers Catalunya. Allò que Franco, i alguns abans d’ell, volien destruir i fer desaparèixer, en democràcia es convertí en el conegut intent de diluir la qüestió catalana pel sistema del cafè per a tothom. Fins que el cafè ha resultat imbevible.
Aquests darrers anys, Rajoy ha fet de l’immobilisme virtut i s’ha limitat a negar el problema per no haver d’oferir-hi cap solució. Aquesta no-estratègia és la que les cancelleries estrangeres no comprenen i, de manera més o menys pública, qüestionen fortament. Si la Fundació Konrad Adenauer, afí al PP, escriu en un informe públic que ‘Catalunya no es pot vèncer només amb jutges i policia’, quin discurs deu fer a porta tancada?
La segona batalla és precisament aquesta, la legal i repressiva, la dels jutges i la policia. Sembla agosarat de pensar que Catalunya pugui guanyar-la, tenint en compte que les lleis, els jutges i la majoria de les policies són espanyols. Des del decret de Nova Planta fins a les darreres inhabilitacions i querelles, passant per la sentència de l’estatut i totes les normes catalanes anul·lades pel Constitucional, aquest camí és ben llarg i costerut.
Ara, tenint jutges i policia n’hi ha prou per a guanyar aquesta batalla? No és clar. Tanquen webs i n’apareixen de noves. Segresten cartells i la gent els imprimeix a casa seva per enganxar-ne de nous. Amenacen els alcaldes i fan brotar la solidaritat. Amenacen mitjans i periodistes i fan que la premsa estrangera arrufi el nas. Al País Basc, l’estratègia de ‘tot és ETA’ els va funcionar. A Catalunya, l’estratègia de ‘tot és referèndum i com que diem que el referèndum és il·legal ho liquidem tot’ és massa bèstia i massa barroera.
Fins i tot la segona batalla, doncs, és probable que l’acabi perdent l’estat espanyol perquè hi ha la tercera –cabdal–, que avui dia és la bona: la informativa. Allò que abans s’anomenava ‘propaganda’ i ara s’anomena ‘relat’. A aquesta batalla, Madrid també hi arriba tard i amb el pas canviat. Com que el problema no hi era, o com que el govern espanyol s’estimava més no veure’l, tampoc no calia dedicar esforços a la batalla comunicativa.
A més, quan ho ha fet no ha pas pogut evitar l’estil barroer. El darrer exemple: la setmana passada, quan feia dos dies que un periodista sud-americà havia aterrat a Barcelona i havia començat a publicar notícies, el seu diari rebia la corresponent trucada de l’ambaixador espanyol al país. El periodista se’n feia creus. Ahir mateix, un diari digital espanyol gens procliu a l’independentisme deia que en la pugna informativa s’enfrontaven l’activisme català i l’opacitat espanyola, i concloïa que aquesta batalla la guanya Catalunya per golejada.
