26.10.2021 - 21:50
Si les classes populars catalanes, aplegades per fer l’1-O, haguessin de mesurar la força de les classes populars espanyoles per la mobilització solidària contra la repressió de l’estat, el balanç final seria d’una pobresa aclaparadora. Que no nega la bona voluntat de les esquerres aplegades sota l’etiqueta “sobiranisme” tant de l'”Espanya perifèrica” com de l'”Espanya buida(da)”, però que no representa de cap manera una alternativa política de masses al règim monàrquic. La possibilitat de fer un nou pacte de Sant Sebastià (partits republicans espanyols per a fer caure la monarquia d’Alfons XIII, amb tres representants de l’esquerra catalanista), que els sobiranistes de cap aquí han posat en circulació amb la pretensió que l’independentisme en formés part, és una fantasia de politòlegs (deixo de banda alguns dels noms que van participar en aquell pacte: Lerroux, Alcalá Zamora, Miguel Maura, Casares Quiroga: així li va anar, a la Segona República espanyola. Per cert, qui en seria, ara, el nou Lerroux…?). Tot el que en podrien treure, d’un pacte semblant, fóra una federació de grups i grupets, més o menys coordinats, per a concórrer a unes eleccions, amb resultats previsiblement migrats, que acabarien donant el vot parlamentari –si diputats treien– a Podem. I ja veiem la importància perfectament descriptible de Podem en el debat governamental sobre Catalunya, les confederacions i la caiguda del règim.
Dies passats, un conglomerat d’onze revistes sobiranistes de tot l’estat publicava una declaració en el sentit apuntat, on es parlava dels “pobles de l’Estat”, del principi de reconeixement de la “plurinacionalitat”, del referèndum sobre el “dret de decidir” per a fer un nou pacte entre els “nostres pobles” cap a una solució “confederal”, i on la ciutadania s’impliqués, deien, en la presa de decisions polítiques i posés en pràctica, en el seu dia a dia, la república (el subratllat és d’ells). I hom es queda de pasta de moniato: ni una referència a Catalunya, al paper de l’independentisme i l’1-O com a punta de llança contra l’estat, a la lluita des de baix per a fer allò que ells anomenen “presa de decisions polítiques”, etc. Com si, aquí, no haguéssim posat les bases per a la caiguda de la monarquia –que ho demanin al reietó del 3-O– i la creació de la República Catalana! Que Déu els conservi la vista, als sobiranistes! De fet, a ells només els fa peça l’acumulació lenta i sostinguda de “sobiranies” sectorials (en un món unificat, precisament, pel capitalisme global!), atès que la sobirania política és patrimoni de l’estat –un estat, òbviament, depurat de corrupcions, oligarquies, jutges i exèrcit franquistes, cosa que, a Espanya, equival a una utopia. La separació entre vida quotidiana i vida política, que els sobiranistes voldrien resoldre amb el ciment de la república, ignora olímpicament els mecanismes de mobilització i organització de masses necessaris per a fer-ho possible. Un fet que demana, sense embuts, una insurrecció general democràtico-popular no atorgada per cap estat, ni per cap parlament, ni resolta en eleccions constitucionals, sinó feta des de baix econòmicament, socialment, políticament i nacionalment. Però d’això no en parlen, els sobiranistes: ells sempre pensen a buidar la carcassa de l’estat i instal·lar-s’hi, un cop netejat l’interior, com els crancs ermitans. Una visió merament teòrica que necessita un miracle perquè sigui possible a Espanya. L’exemple de Podem ja els hauria de fer veure el pa que s’hi dóna, quan la política resta tancada als salons dels passos perduts.
Tot seguit del manifest citat, el meu amic Ricard Vilaregut va agafar-ne la torxa i desafiava, amb bones maneres, l’independentisme a baixar a l’arena per fer el que ell anomena una “aliança plurinacional sobiranista”. Vilaregut, que és un investigador llest i informat, comença reconeixent que el problema es diu “estat”, que tothom qui no en té en vol un, i que tant serveix per a fer justícia com per a negar-la en termes de desigualtat i privilegis. Però no esmenta allò que interessa en aquests verals, allò que, vulguis que no, ha portat a la crisi fonamental del règim: la possibilitat d’alliberament d’una nació sense estat per a posar fi, precisament, a la desigualtat i als privilegis que imposa un estat opressor –el qual, sigui dit de passada, perillaria d’esfondrar-se en tant que autoritat territorial suprema i faria entrar els espanyols en el túnel dels pobles sense estat… No pas per casualitat, doncs, arran de l’1-O, el poble espanyol republicà o monàrquic, unitari, federal o confederal, restava mut, o, per empitjorar la cosa, acomiadava els seus guàrdies civils al crit de “¡A por ellos!”. Perquè és el poble espanyol, i no cap altre, que sosté la base hegemònica de l’estat en termes nacionals, i és aquest poble espanyol que necessita la raó d’estat per a sobreviure. (Friso per veure el programa emancipador de la nació andalusa o, sense anar més lluny, dels actuals manaires del País Valencià.) Per aquest motiu, l’1-O, en significa l’alteritat, el fantasma sempre eludit per incòmode, el fantasma que ara i aquí sobrevola qualsevol anàlisi i opció política enfront de l’estat. Nosaltres, els independentistes, podem dir molt alt i clar que els primers deures republicans i populars ja els vàrem fer. I ben car que ens costa, mentre altra gent fa veure que ho ignora amb el pretext que no va reeixir de primer moment (com si enlloc s’haguessin assolit immediatament els canvis profunds de la Història), amb la intenció de dissimular la seva identificació amb la raó d’estat espanyola –higienitzada, pasteuritzada, uperitzada: en una paraula, tancada en aquella UCI on s’idolatra l’estat dins una atmosfera falsament inerta.
A continuació, Vilaregut posa en relleu allò que anomena “paradoxa independentista”, que consistiria en això: “Per sortir de l’estat, primer caldrà canviar les estructures de poder fàctic, especialment el poder judicial.” És a dir, que si no ens posem a ajudar els pobles de l’estat –ignorant-ne, doncs, la seva afiliació espanyola profunda– a canviar les coses, nosaltres sols no ens en sortirem. D’això en podríem dir un calc involuntari de les tesis del final de la Història en clau espanyola, perquè, segons aquest punt de vista, no hi hauria cap més alternativa que la democratització de l’estat. I no hi cabria, atesa la confiança dels sobiranistes en altres nacions i pobles de l’estat, un procés com el que va representar l’1-O a Catalunya? Ah, no, això resta fora de focus: és un particularisme secessionista, una forma de nacionalisme excloent, un moment històric fora de la Història… Perquè, és clar, al marge de l’estat –de l’estat espanyol, s’entén–, no s’hi pot fer re: tot és particularista, disgregador, anacrònic…, atès que la unitat profunda ja la representa aquell estat. En aquest punt, els sobiranistes, que no són ingenus, esdevenen uns hipòcrites de laboratori.
Finalment, Vilaregut, que ja he dit que és llest i ben informat, s’adona de què significa, històricament, intentar de fer pactes amb espanyols, estil Sant Sebastià (agost del 1930): que preguntin a l’esperit de Carrasco i Formiguera o a l’esperit de Macià, que regirin actes del congrés de diputats quan es discutí l’estatut, que llegeixin l’abans i el després de Núria… Re de re de re. Imposicions de l’estat, acotament de caps, dinàmica republicana pròpia a Catalunya, aixecament, guerra civil i franquisme. (Si no resseguim aquest cicle, invocar pactes com el de Sant Sebastià és pura retòrica acadèmica, car s’oblida que, en l’intermedi entre monarquia i república, l’exèrcit africanista, que es va alçar el juliol del 1936, ja afusellava a Jaca els capitans Galán i García Hernández el desembre del 1930, mentre Casares Quiroga potser encara dormia…) Amb aquests antecedents al cap (o no), Vilaregut tomba la truita política i passa a demanar una posició moral, un acte d’honradesa a qui vulgui pactar: es tractaria, diu Vilaregut a les esquerres espanyoles sobiranistes, federals i confederals, de ser sincers, “sense trampes retòriques del tipus ara és l’hora d’aturar el feixisme, no podem deixar que governi la dreta, amb la crisi ara no toca el tema nacional, etc.” (els subratllats són seus). Ja és ben galdós, penso jo, haver de posar-se la bena abans de la ferida, en un afer en el qual la primera prova d’honradesa, per part de les esquerres espanyoles sobiranistes, fóra reconèixer que a Catalunya hi tenen la pedra de toc, l’exemple genuí d’una moral política de masses, l’estratègia democràtica disruptiva enfront de l’estat… Però, no: el que cal és que l’independentisme oblidi què ha fet, on ha arribat i, sobretot, que no intenti de fer res de nou que no sigui reformar Espanya. L’altra cara de la lluna de la taula de diàleg, com si diguéssim. O el retorn del peix al cove.
Acabo amb una pregunta retòrica: els sobiranistes creuen que l’1-O va ser un “error”? Si creuen que la irrupció de les masses en la democratització de la vida pública, preàmbul d’una República Catalana, va ser un error, esperem-ne anàlisis rigoroses; però, si admeten que aquell moment històric representa el pas que calia fer per començar a alliberar-ho tot, potser que hi posem nom, una etiqueta, un lema: una “insurrecció democràtico-popular”, que hauria de servir d’exemple a tots els pobles de l’estat, perifèrics o buidats, si volen canviar les bases del seu estat. No seria, potser, aquest, el punt de partença, abans de parlar d’aliances, pactes, o acords entre “nacions i pobles”? Nosaltres, els independentistes, estarem disposats a fer-los en condicions de sobirania pròpia, no pas per concessions gracioses sobre el paper. Mentrestant, ja tenim prou feina a mirar cap endins per reprendre la iniciativa de masses, experimentar nous mecanismes d’hegemonia i participació, en forma constituent, i tornar a posar el poder de baix damunt la taula. És a dir, a capgirar la situació.
