La sorpresa electoral turca és una lliçó per al món

The Washington Post · Ishaan Tharoor

El president turc, Recep Tayyip Erdoğan, va viure ara fa set dies un fet que els analistes consideren el seu pitjor revés polític en més de dues dècades. La seva formació, el Partit de la Justícia i el Desenvolupament, o AKP, va perdre de manera contundent en les eleccions locals a tot arreu del país diumenge passat –un rebuig sorprenent després d’haver consolidat Erdoğan el seu ferm control sobre el poder en les eleccions turques de l’any passat. L’opositor Partit Popular Republicà, o CHP, va aconseguir victòries per tot el país i en les cinc ciutats més grans de Turquia, incloent-hi Istambul.

Ekrem Imamoğlu, el batlle progressista d’Istambul, ha emergit com la figura central de la nova generació de polítics turcs, després d’haver resistit una campanya duríssima de l’AKP per a destituir-lo. I ha presentat la reelecció com un signe que els partits d’oposició i els votants poden resistir Erdoğan i el seu autoritarisme.

Les eleccions de diumenge passat “marquen la fi de l’erosió democràtica a Turquia i la resurrecció de la democràcia”, va dir Imamoğlu. Dilluns, el flamant batlle d’Istanbul va dir que l’era de la tutela d’una sola persona s’havia acabat.

Tot això ha estat alimentat, en primer lloc, per la ràbia dels votants davant un estat de coses frustrant. “La mala gestió econòmica d’Erdoğan ha estat l’aspecte més destacat de la cursa, amb cases perjudicades per una inflació galopant i la caiguda del valor de la moneda”, expliquen els meus col·legues Beril Eski i Kareem Fahim. “Tot i el nomenament l’any passat d’un equip econòmic respectat i la seva decisió de permetre al Banc Central d’augmentar els tipus d’interès fins al seu nivell més alt en dècades, la inflació ha continuat essent d’un 70%.”

L’angoixa econòmica i el pessimisme social semblen haver dissuadit una part dels votants de l’AKP. Però segurament la dinàmica més important va ser la que va impulsar l’èxit del CHP. Aquest partit va lligat al passat estatal i secular de Turquia i durant molts anys, tal com m’explica Asli Aydintasbas, experta en Turquia a l’Institut Brookings, s’ha vist massa “dogmàtic i elitista, aparentment destinat només als secularistes urbans”. El seu ex-dirigent, el septuagenari Kemal Kılıçdaroğlu, va fracassar repetidament a derrotar Erdoğan a les eleccions, incloent-hi l’any passat.

Però una nova fornada de dirigents –del successor de Kılıçdaroğlu, Ozgur Ozel, fins a Imamoğlu mateix– encapçala el canvi i construeix coalicions més àmplies. En les eleccions del diumenge, molts candidats del CHP fora del sud-est predominantment kurd van ser impulsats pel suport dels votants kurds ètnics, que van optar pels candidats que podien derrotar l’AKP com a vot de protesta contra Erdoğan.

Les eleccions de Turquia són lliures fins a un cert punt, i no especialment justes atesa la gran influència d’Erdoğan i l’AKP sobre la maquinària de l’estat i els mitjans. Però les eleccions de diumenge passat van demostrar que fins i tot en aquest context il·liberal és possible que les coses canviïn ràpidament. Dilluns, Turquia es va despertar amb un conjunt de realitats polítiques dramàticament diferent de les de fa menys d’un any, quan Erdoğan es va assegurar la reelecció malgrat una economia en caiguda lliure i l’horrible impacte d’un terratrèmol que havia devastat el sud del país.

“Alguns van dir aleshores que els partidaris d’Erdoğan li feien costat en els bons moments i els dolents. Uns altres van afirmar que el president havia consolidat tant l’autocràcia que no podia ser derrotat a les urnes”, explica Gonul Tol, directora del programa de Turquia a l’Institut del Llevant. “Però l’èxit del CHP en les eleccions de diumenge desmenteix totes dues coses i mostra que les eleccions importen i els votants, finalment, voten amb la butxaca.”

No hi ha eleccions importants programades en aquests quatre anys vinents. Erdoğan probablement intentarà de prorrogar el govern el 2028, i maldarà perquè nacionalistes de dretes i islamistes l’ajudin a obtenir més del 50% dels vots. Però potser serà una tasca més difícil que no s’esperaven.

“Ara Erdoğan té un problema de successors”, diu l’investigador Soner Cagaptay, pel fracàs dels seus candidats a les municipals. I, en canvi, hi ha una oposició galvanitzada, amb Imamoğlu al capdavant. L’èxit del batlle d’Istanbul, particularment, diu Aydintasbas que va lligat a tres factors que ofereixen lliçons als demòcrates liberals d’uns altres llocs.

Primer, “que el carisma compta” i Imamoğlu en té a dojo. Pot ser molt millor tenir una figura genuïnament popular encapçalant una campanya d’oposició que un candidat de compromís que no aconsegueix d’emocionar una massa crítica de votants.

En segon lloc, Imamoğlu comptava amb una coalició creixent de votants, incloent-hi els kurds, que abans l’havien rebutjat pel llegat elitista i secularista del CHP, però que han estat vitals per a la seva reelecció a Istambul.

I, en tercer lloc, Imamoğlu té un historial de govern i administració eficaç. “Fins que no puguis convèncer els votants que pots fer coses per a ells, amb la indignació i l’espectacle sobre la democràcia no n’hi haurà prou”, diu Aydintasbas. Això ja s’ha demostrat en les eleccions a tot Europa, de Suècia als Països Baixos, on els partits d’extrema dreta han superat el catastrofisme d’un establiment liberal assetjat.

Imamoğlu ha relacionat la seva política amb la dels batlles liberals en capitals com ara Varsòvia i Budapest, que s’han enfrontat a governs nacionals il·liberals. “Entén la lluita entre l’autocràcia i la democràcia de la qual és part”, diu Aydintasbas. “Però és prou llest per a no reduir-ho tot a això.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb