Les santes i les verges

Santa és la senyora. Deessa de l’Univers. El cel i la terra són plens de la vostra glòria. Vaig conèixer la Teresa quan jo era molt joveneta i anava a catequesi. Ens presentaven un seguit de personatges gairebé mitològics, que s’afegien als nostres referents cinematogràfics i televisius infantils, en aquell món paral·lel de ficció. Eren les santes i les verges, que eren diferents però semblants, i tampoc no sabies diferenciar gaire bé en què consistia la seua divinitat. Cadascuna te l’explicaven amb la seua història, el seu vestit, i sobretot el seu gran miracle. Venia de sèrie llavors que segur que eren dones poderoses. I d’entrada això ja em semblava molt i molt bé.

En la nostra ultralocalitat infantil, Teresa, la meua preferida, era fora de l’espai i del temps, i me la imaginava com una xiqueta de la meua edat. No era obedient com la Verge Maria, ni tenia un fillet a la falda com la de Montserrat. Teresa era poc femenina, estranya, inclassificable, famolenca. No era com les altres santes, lànguides i maternals, amb cabelleres llargues reposant sobre els muscles, i túnica fins als peus. Teresa, ja de petita, volia ser combatent i anar al Marroc per convertir-se en màrtir. Qui era aquella rebel kamikaze? Aquella boja menuda que estava segura de poder enfrontar-se tota sola a la Inquisició? Qui era aquella grillada que sospirava per abandonar la família aristocràtica i fer-se monja? Ara sé que Teresa, que després vaig saber que era santa i que malauradament també era propietat de Jesús, va ser la primera feminista que vaig conèixer, fa més de trenta anys, a les meues classes de catequesi.

Teresa, a les nits, llegint a la foscor de la seua habitació, s’imaginava per quina de totes les finestres de casa podria llançar una corda per arrapar-s’hi i fugir. Perquè Teresa tenia una cambra pròpia com la Woolf. De vegades me la imaginava pèl-roja com la Pippi Långstrump i amb trenes. De vegades, amb uns rínxols com els de les Tres Bessones. Era una xiqueta en 2D, que als meus ulls s’elevava del paper del llibre i prenia vida amb la cara pintada de taronja Plastidecor. Personatge d’auca, però arrossegada com jo per l’ànsia d’aventura, es tornava animada, de carn i ossos, i abandonava el quadernet d’oracions amb total nocturnitat. Quan se n’anava del llibre a descobrir món, es girava i em demanava a mi, admiradora i lectora, que l’acompanyés.

Diuen que Teresa era descendent dels jueus que van viure a la península. De molt petita llegia les vides dels sants i els llibres de cavalleries. Li agradaven els personatges errants i forts, que vivien aventures extraordinàries. De fet, es va escapar de casa moltes vegades. Hi tornava arrossegada de les orelles pel pare i castigada una vegada i una altra, fins que un dia, ja adolescent, va marxar, i aquest cop sí que va arribar al destí. Es va fer monja. Va decidir viure en un monestir amb més dones com ella, que contemplaven, pregaven i estudiaven. Aquelles dones, allunyades de tota jerarquia eclesiàstica, van poder trobar, gràcies a Déu i mai tan ben dit, un projecte de vida fora del matrimoni i la maternitat. Aquella Teresa, com les dones d’ara, també sentia la culpa de no ser una dona-com-cal. Què era allò de voler ser monja i escriure tot el dia? Aguantava les burles dels homes i de les companyes. I mentrestant deia aprofitar l’escriptura per confessar els seus pecats i parlar de la seva vida roïna. Teresa tenia la síndrome de la impostora. I és que no era tan diferent de les dones d’ara. El seu cos sencer, entre èxtasi i èxtasi, es rebel·lava contra el patriarcat, però li deien que era una histèrica o una epilèptica. A partir de quaranta-vuit anys va començar a escriure literatura eròtica, i a parlar de la necessitat de desprendre’s del cos colonitzat. I no era Teresa la primera feminista encoberta de la meva vida?

Aquella Teresa de la meva infantesa va quedar latent, no vaig tornar a pensar-hi gairebé fins aquest dissabte que es va despertar de cop gràcies a la dansa. Teresa és l’obra del coreògraf Andrés Corchero, que aquest cap de setmana s’ha representat al Mercat de les Flors, potser com a preludi del 8-M. L’autor, juntament amb sis Tereses actuals, interpreten el suposat diàleg entre els textos del Llibre de la vida de Santa Teresa de Jesús i de La gravetat i la gràcia de la filòsofa Simone Weil.

Les sis ballarines mostren a l’escenari l’opressió i l’alliberació de la dona del segle XXI però també de totes les que les han precedides. L’elevació de l’ànima, com una cotilla gairebé transparent que es desprèn de les costelles per enfilar-se cap al cel; la disbauxa de l’aquelarre femení, la sincronització col·lectiva per sostenir-se juntes i separades.

Aquesta versió contemporània de la Teresa va aconseguir traslladar-me de retorn a la xiqueta rebel de les vinyetes de catequesi. A la primera feminista que vaig conèixer quan encara no sabia què volia dir ser feminista.