Les Santes: història de la festa major de Mataró

L’editor Ignasi Moreta preguntava fa uns dies a Twitter quina era la ciutat amb un orgull local més desenvolupat. Ell mateix en feia una primera proposta, on la tercera opció era Mataró. Sembla que és cert, que els mataronins no podem deixar mai de dir que som capgrossos allà on anem. I arribat l’estiu, si hi ha un tema que ens apassiona treure allà on anem és el de la festa major, que nosaltres en diem les Santes. Les Santes són uns dies de glòria en una ciutat que sovint travessa temporades d’apatia i tendeix a la ciclotímia. Dels de casa se’n pot dir però no se’n pot sentir, i quan els mataronins es lamenten de la proximitat de la gran xucladora de Barcelona, de la decadència del comerç local, de la pèrdua d’identitat pròpia, del poc to de la política local i es comparen amb altres viles, com ara Granollers, excel·leixen. Però si hi ha res intocable que uneix pràcticament com una religió laica, en què els infants són convenientment adoctrinats per pares i mestres d’ençà que són catecúmens, són les Santes. Això no vol dir que la festa mateixa no sigui un autèntic tema de debat sovint bizantí, amb el cartell anunciador –obra cada any d’encàrrec a un artista diferent– com a aperitiu, i amb més opinions i anatemes, faccions i discrepàncies que les escoles rabíniques.

Oficialment, i així ho vam aprendre, les Santes comencen el 25 de juliol amb la crida que pronuncia el batlle al balcó de l’ajuntament i que esdevé el tret de sortida del calendari ritual. Ara bé, fa temps que aquestes dates han anat creixent per davant, i de fet, ara mateix ja seríem en plena festa major. L’estrena, vuit dies abans del dia solemne, coincidint amb el “Toc de novena”, és el pòrtic acadèmic de la festivitat, a partir del qual l‘Herald i les Trampes es dediquen a anunciar la imminència dels dies grans. I llançat el primer tret, ja hi pot haver activitats de tota mena: concerts, esport, havaneres i jornades castelleres. Per tant, aquest article s’agomboia d’aquest preludi de festa major, per celebrar-ne algunes particularitats i cridar l’atenció d’una història que no s’hauria de perdre.

Un ofici operístic de cent setanta-cinc anys

Perquè les Santes són la història perfecta d’una renovació, recuperació i una (re)creació. Una resignificació tradicional, fins i tot podem dir-ne, tradicionalista, democràtica i participativa d’una festa major nascuda quan ja s’albirava el Segle de les Llums. Tot comença al segle II després de Crist, amb dues germanes deixebles del màrtir nord-africà Cugat, sant que donà nom al monestir i la ciutat del Vallès. Juliana i Semproniana van ser, segons la tradició, filles de la ciutat romana d’Iluro, avui Mataró, i van tenir el mateix destí que el seu mestre per causa de la seva fe cristiana en donar sepultura a Cugat. És probable que tot plegat fos una deliciosa història apòcrifa, que va trobar en l’obra de l’historiador i religiós Joan Gaspar Roig i Jalpí Catálogo paralipómeno de los santos indígenas y advenas del principado de Cataluña y sus condados el fonament necessari per a arrelar-ne la devoció d’ençà del segle XVII. D’aquesta manera, el pobre Sant Desideri acabaria perdent la primacia del patronatge en favor de les noies, les primeres relíquies de les quals no arribaren a Mataró fins a l’any 1772. Llavors, les dues Santes que diu la llegenda que eren del carrer d’en Pujol, ja marcaven el calendari mataroní. El mateix don Rafael d’Amat i de Cortada, primer Baró de Maldà, en dóna testimoni al seu Calaix de sastre.

Aquest 27 de juliol farà cent setanta-cinc anys que el joveníssim prevere i músic Manuel Blanch, mestre de capella de Santa Maria, estrenà la seva “Missa de Glòria” per a quatre solistes, orgue, cor i orquestra, amb només vint-i-un anys. D’ençà de llavors, aquesta solemne obra religiosa influïda per la música de més èxit del moment, és a dir, les òperes dels compositors italians belcantistes Gaetano Donizetti, Vincenzo Bellini i Gioachino Rossini, ha estat el centre de la diada de les Santes. No debades, la devoció a Juliana i Semproniana va ser referendada democràticament pels mataronins –els aires de les revolucions europees que havien començat el mateix any de l’estrena de la missa de les Santes i de l’entrada en funcionament del ferrocarril havien arribat a la ciutat– i el papa Pius IX va beneir la tria. Havia nascut la festa major vuitcentista, amb ofici i processó. Les dificultats arribaren al segle XX, en plena onada de reforma litúrgica i neteja de tots els excessos profans del segle anterior. La missa operística de mossèn Blanch va ser prohibida i es va recuperar l’any 1907, de manera excepcional i gràcies a una butlla papal. Només s’ha deixat d’interpretar per la Setmana Tràgica de 1909 –va esclatar dies abans de les Santes–, durant la guerra del 1936-39 i el 2020, en plena pandèmia. Amb una directora, Clàudia Dubé Oranías, al capdavant, i amb un cor de voluntaris, devots i amateurs, que cada any obren el miracle, enguany és tot previst per a la celebració del segle i tres i quarts.

L’impuls generacional que va renovar, recuperar i (re)crear una festa major

Però la cosa més interessant de les Santes, com dèiem, és que al tardofranquisme, quan el 600, les vacances pagades i un cert xaronisme havien amenaçat l’existència de la festa major mateixa, un grup de joves reunits al voltant del Foment Mataroní, una entitat parroquial vinculada a Santa Maria, van proposar-se de convertir aquella diada que s’aguantava per inèrcia i anar fent en una festa major popular. “Les Santes, fem-ne festa major” va ser l’encertat lema i, prenent com a eix el que ja hi havia d’ençà del segle XIX, van bastir unes festes modernes. Aquella generació dels meus pares –ells inclosos– van ser els autors intel·lectuals d’una festa major que potser algun despistat creu que ja va néixer així, amb Desvetllament Bellugós i Juliana per beure, i tot. La realitat és que els va caldre conèixer de primera mà el patrimoni material i immaterial de la Patum de Berga, la festa major de Vilafranca del Penedès, el Carnaval de Solsona… i agafar-ne el millor com a exemple. Amb l’arribada dels ajuntaments democràtics, l’any 1979, la festa que s’havia començat a capgirar per la societat civil, va comptar amb la complicitat dels nous polítics del consistori, els quals –sortits de l’antifranquisme– va caldre convèncer que com a representants de la ciutat havien d’assistir a la missa de les Santes –l’acte al voltant del qual s’articulava la tradició–, i que aquest fet no trencava el caràcter aconfessional de les noves institucionals. Per això a Mataró, les autoritats i el seguici –gegants, nans, momerotes, àliga, dracs i diablesses–, acompanyats de la banda, després de les matinades, van a ofici el matí del 27 de juliol, en l’acte més genuí, quinta essència del mataronisme.

Enguany, d’aquella generació, n’ha faltat Lluís Hugas, personatge irrepetible que, juntament amb el també desaparegut Joan Fradera, Uanxo, van entrar a la colla de portants de la família Robafaves, gegants titulars de la ciutat, i van capgirar-ne l’orientació. Si fins llavors portar gegants era una feina més aviat ingrata, per la qual es cobrava, ells ho van convertir en un honor ciutadà. I amb el que van cobrar el primer any, es va poder fer la momerota, l’element irreverent del seguici festiu, amb testa de bou i cua de mulassa, que Joan Amades descriu al seu Costumari com a propi de la zona del Maresme en temps de carnestoltes, dedicat a empaitar amb foc petits i grans. Aquest és, tan sols, un petit exemple d’allò que van fer una colla que va fer néixer un model de festa que ha esdevingut un èxit. Avui, les Santes ja són tan conegudes com una de les festes més tradicionals del país. Però les noves generacions tenen –tenim– una obligació: fer memòria d’aquesta història ara que aviat farà cinquanta anys del primer “Les Santes, fem-ne festa major”, tot recollint el testimoni dels qui encara ho poden explicar, i, sobretot, evitar que morin d’èxit, d’autosatisfacció, tot renovant allò que calgui, canviant el que sigui necessari. Com es va fer llavors per evitar que es perdés una història tan bonica. Glòria a les Santes!