Les revolucions pendents

Ara fa un any que va començar la que pot acabar essent una nova era. A mig mes de març l’amenaça no gens imaginària d’un virus sense antídot ens va interrompre de cop la vida. Un segle després de l’anomenada grip espanyola –un horitzó de passat remot que relligava la memòria dels nostres avis amb el mite de la pesta medieval–, es va aturar en sec tota activitat i les que s’anaven reprenent ho feien amb tota mena de restriccions, en l’espai virtual o de les maneres més insospitades.

Des d’aleshores gairebé cada dia he tingut la impressió que vivia dins de mons llegits: de vegades l’aparentment feliç de Huxley, d’altres vigilat pel Ministeri de la Veritat d’Orwell, gairebé sempre sotmès a l’escrutini dels balcons com a Farenheit 451, o dubtant de la pròpia essència com un cadell més de l’internat d’Ishiguro a No em deixis mai. Fins ara havíem pensat que aquells mons de malson eren al·legories extremes del futur immediat, i ara hem descobert que potser es queden curtes davant aquest vertigen de present inesperat. La realitat acaba essent tot sovint més rotunda que la ficció més rotunda.

Al principi de tot això, ara fa un any, gairebé em vaig convèncer que res no tornaria a ser igual, que no podria tornar-ho a ser. Que aquell trastocament de totes les rutines, dels hàbits socials, dels tràmits administratius, de l’ordre econòmic, ens havia de forçar sense excuses a repensar-ho tot. Tot. Però a mesura que van anar passant les setmanes, els mesos, els ERTO, i els aplaudiments de capvespre es van convertir en una rutina aparentment consoladora, me’n vaig desenganyar: s’anaven imposant la incertesa i la por i la necessitat de trobar una sortida, i tornaven a aparèixer velles rutines, antigues inèrcies, les urgències de sempre encara més agudes. No hem fet cap revolució. Ens hem plegat a la burocràcia que tot s’ho menja, mesells com sempre, egoistes per força, malcontents com sempre. O una mica més. Encara amb més frustració acumulada.

Sí, hem assistit a un veritable miracle, el de la recerca científica col·laborativa. I així, en un temps segons tots els experts inimaginablement rècord, s’ha obtingut una vacuna per salvar-nos del virus ignot. Però acte seguit hem desfet tot el camí fet deixant en mans dels voltors farmacèutics, i del mal càlcul autàrquic dels estats, el desenvolupament dels remeis i la seva distribució. Calia res més per acordar socialitzar la recerca i el seu fruit, i dur a terme una veritable campanya de vacunació universal que deslliurés la humanitat sencera de la primera nova pandèmia tot posant les bases d’un nou ordre per poder plantar cara a les que tot indica que en endavant ens colpiran? Calia, només, que l’OMS i l’ONU i les altres parafernàlies transnacionals tinguessin l’autoritat i el poder que no tenen ni tindran mai. Calia ser conseqüents i entendre que deixar en mans de particulars la cobertura de les necessitats col·lectives pot ser més letal que el virus que mirem de combatre. La vacuna és de tots. Expropiem-la: o trobeu que és ètic que es faci negoci amb les vacunes, amb les màscares o amb el gel hidroalcohòlic, si més no en circumstàncies com les actuals?

Ja ho sé: estava parlant de la realitat de debò i ara mateix sembla que torni a ser dins una d’aquelles novel·les en què m’ha semblat viure tants moments d’aquest any llarg i estrany. Malbaratem l’oportunitat. Ja l’hem desaprofitada. L’epidèmia no ens ha fet ni ens farà més bons, ni més solidaris, ni més responsables, ni més conscients que tot és u i que cap de nosaltres no és ningú sense els altres. Tant de patiment, tanta mort, tants d’aprenentatges, resultarà al capdavall que no ens hauran servit per res.