‘Les resilients’: la música feminista que brota com flors després d’un incendi

‘Si totes tinguéssim veu, imagineu-vos-ho: el món seria molt, molt més ric’, diu Clara Peya. Perquè el món només ha estat explicat per uns quants, des d’un punt de vista, el dels homes; i el món de la música no n’ha estat exempt. Però des de fa un temps creixen brots nous, bandes formades majoritàriament o totalment per dones que duen el feminisme damunt l’escenari. Les històries de quatre d’aquestes bandes, d’estils molt diferents, les explica el documentari Les resilients: com pren força la música feminista, com fa eclosió ‘com flors després d’un incendi’.

Amb aquestes quatre bandes, Les resilients abraça la diversitat d’estils de la música feminista: el folk de Roba Estesa, el hip-hop de Tribade, el soul de The Sey Sisters i el jazz electrònic de Clara Peya. Produït per la productora mataronina Clack, el documentari és dirigit per Cristina Madrid, que va arribar a la idea de retratar la música feminista nodrida per l’altre vessant professional com a regidora d’escenari i productora artística. Treballant als escenaris va veure que allà hi passava alguna cosa i que calia explicar-ho d’una manera concreta i quotidiana.

Perquè veiés la llum, es va fer una campanya de micromecenatge a Verkami que va sobrepassar totes les expectatives: després d’haver superat els 7.000 euros inicials, es van aconseguir 10.750 euros gràcies a 340 mecenes. Això fa que el documentari s’hagi pogut subtitular en castellà i en anglès per exportar-lo internacionalment. A més, la rebuda durant les dues primeres projeccions al festival In-Edit –l’una al teatre del CCCB i l’altra al Centre Cívic del Fort Pienc– ha estat entusiasta, amb dos cartells d’entrades exhaurides i diverses projeccions programades al novembre.

El documentari narra una història de resiliència, tal com explica Cristina Madrid, perquè ‘el fet que hi hagi músiques dalt els escenaris, tot i no haver tingut referents i havent estat apartades de la història, és un acte molt clar de resiliència’. La raó que va moure Madrid a filmar el documentari és que ‘és de justícia explicar històries de dones perquè històricament no s’han explicat, i, quan s’ha fet, se’ls ha tret importància’. Sobretot, a les històries de dones explicades per dones, perquè segons que puntualitza, no és narrar un fet i prou sinó narrar-lo des del punt de vista amb què es fa: ‘Si aquest documentari l’hagués dirigit un home, probablement no hauria arribat al cor com ho he fet jo, perquè el nivell d’empatia que hi he assolit pel fet de viure situacions semblants a les que s’expliquen al film fa que pugui anar més al fons.’

Per explicar aquestes històries, el film fa un seguiment personal de cadascuna de les bandes, no només en concerts sinó també en el seu entorn íntim per veure que, tot i ser molt diferents entre elles, totes comparteixen un missatge: que cal cedir espais i que els escenaris han de començar a canviar.

Les quatre bandes escollides tenen totes un discurs obertament feminista. La selecció, com explica Madrid, va sorgir de manera molt natural: ‘Vaig pensar que triar una mostra de cada estil musical que tracta temes feministes era una bona manera de fer veure que és igual el gènere que tingui la música, perquè el gènere no és masclista sinó que ho són persones que fan la música’.

Un documentari feminista, en forma i en contingut

Les resilients és un documentari feminista pel contingut amb perspectiva de gènere transversal però també en la forma des que es va començar a gestar. ‘El món audiovisual i de les filmacions és molt intens i històricament molt masculinitzat, on es va molt per feina, tot i que això ara comença a canviar’, explica Madrid, i afegeix que en les filmacions de Les resilientss’ha procurat de tenir cura de l’equip tècnic i les persones entrevistades. ‘Com a dona feminista, en el meu dia a dia poso al centre la meva vida i no pas la retribució econòmica, i veia incoherent no aplicar això mateix a les filmacions’, comenta. ‘El feminisme ha de posar al centre la cura, la vida i la dignitat de les persones. I, evidentment, hem acabat cansades i hem fet moltes hores, però hem intentat cuidar-nos abans de tot.’

Pel que fa al contingut, les històries s’expliquen des d’una perspectiva de gènere transversal i interseccional. ‘Un feminisme que no entengui que hi ha racisme és un feminisme que no ens representa’, diuen les Sey Sisters. Totes les bandes donen la seva visió de les crítiques que reben per la manera com s’exposen als escenaris, i totes ‘aposten per un feminisme interseccional que, si no representa les minories, tampoc no les representa a elles’. És un tornar a la frase d’Angela Davis que ‘feminisme és la idea radical que les dones som persones’ i afegir-hi, com fa Madrid, que ‘totes les dones són persones, és igual d’on siguin, com siguin o com s’expressin’.

Les dones i els escenaris

‘Que una dona pugi a l’escenari ja és fer política’, diu Alba Magriñà (Roba Estesa) en un moment del documentari. Recollint la premissa de Kate Millet que allò personal és polític i posant èmfasi en el fet que al món de la música hi ha hagut una masculinització històrica. En aquest sentit, a Cristina Madrid l’ha ajudada la seva experiència en aquest món per a filmar el documentari i fer un retrat amb més coneixement.

No és igual una dona damunt l’escenari que un home. Per exemple, en el cas de les tècniques, i d’això Madrid en parla en primera persona: ‘Quan faig de road manager he de ser més dolça i amable i quan faig de regidora d’escenari he de ser molt dura, he de tenir una actitud més masculinitzada.’ Passa igual, explica, amb grups de dones i homes. ‘Les actituds feminitzades fan que hi hagi persones que no les respectin igual com si un home es posa contundent i esquerp.’ Pel que fa a horaris, exigències i tracte, segons que explica, hi ha una discriminació clara entre grups d’homes i grups de dones.

En general, les dinàmiques internes són diferents en grups d’homes i de dones, però en la mateixa mesura en què també difereixen a la societat: ‘Les dones, com que hem patit més opressions i situacions de desigualtat, intentem de no exercir alguns privilegis que sabem que tenim.’

Pel que fa al públic i els espais, fa anys que es comencen a estendre i popularitzar els punts lila contra les violències masclistes en espais d’oci nocturn. Tot i ser positiu, Madrid creu que ha d’anar lligat a una formació de l’equip tècnic i les persones que treballen en aquests espais, perquè si no es fa així, el punt lila i prou és ‘una medalla buida de significat’.

‘Coses de dones’

Un dels perills dels continguts feministes és que arribin a un públic ja conscienciat o femení. Passa igual amb els llibres escrits per dones, la música feta per dones i les sèries fetes i protagonitzada per dones. ‘Sembla que les coses fetes per dones siguin només per a un públic femení i les fetes per homes siguin per a un públic universal mixt, i això és un error monumental, perquè fins que els homes no comencin a mirar sèries fetes per dones o escoltar música feminista, això no canviarà’, denuncia Madrid.

Perquè els missatges de les bandes feministes interpel·len també els homes, com el documentari, que sembla que també pot córrer aquest risc, tot i que al film hi ha molt contingut que interpel·la directament els homes, i sobretot els homes músics. Que fins que no hi hagi consciència de tothom, no es podrà omplir tot el camp de flors.