16.01.2019 - 00:03
|
Actualització: 16.01.2019 - 09:43
Fa gairebé dos anys que el govern britànic va anunciar que volia retirar-se de la Unió Europea, a conseqüència del referèndum del Brexit. Ara falten deu setmanes per al 29 de març, el dia en què la Unió passarà a tenir vint-i-set membres i en perdrà un per primera vegada. I ahir el panorama es va enfosquir encara més, si era possible.
La derrota escandalosa de la primera ministra, Theresa May, ha fet miques el pacte per a l’eixida que havien signat –d’aquella manera, això és cert– la Unió Europea i el Regne Unit. La UE no ha estat gens generosa amb els britànics, que feia temps que avisaven que un acord com el que Brussel·les exigia de signar seria molt difícil que passàs el sedàs del parlament de Westminster. Així ha estat, efectivament, i ara el caos regna allà on hauria d’haver-hi un ordre comparable al que va permetre de desplegar l’euro. Si aquella maniobra, substituir les monedes nacionals per una moneda única, va ser la més difícil i original que mai havia posat en pràctica la Unió, ara el Brexit s’hi pot comparar. És tan difícil o encara més, però aquesta volta no hi ha acord, no hi ha consens, no hi ha pla i ara gairebé –per a no haver-hi– no hi ha ni temps de fer res amb trellat. Europa, tot el projecte de la Unió, penja d’un fil. Perquè és cert que Londres patirà més que no Brussel·les, molt més, però la imprudència d’haver arribat fins on som avui passarà una factura caríssima a tot el conjunt de la Unió. La seua imatge no tornarà a ser mai més la que era. El prestigi que tenia al món n’eixirà irremeiablement malmès.
S’hauria pogut arribar a un acord que els britànics haguessen acceptat? És clar que sí. Al Regne Unit, això és obvi, la política s’ha convertit en una olla de grills. I, tal com es va veure ahir en la votació del Brexit i es veurà avui en la moció de confiança, el parlament britànic ara mateix és una cambra sense majoria possible. No hi ha cap majoria clara que puga encapçalar cap de les quatre possibles opcions d’eixida: l’acord proposat per May i la Unió Europea, rebutjat ahir; un Brexit més suau i renegociat; la revocació del procés sencer; o un segon referèndum que ature l’eixida del Regne Unit.
Però Brussel·les no n’està lliure de culpa. Per mantenir la unitat forçada dels 27 i per un despit infantil, indigne de la generositat del gran projecte europeu, la Unió ha pressionat el Regne Unit amb la secreta esperança que s’arribàs a convèncer que abandonar la Unió era tan difícil que al final no pagava la pena. Ara veurem què passa, perquè alguns països –com ara Alemanya o els Països Baixos per raons econòmiques, o Polònia pel gran nombre de residents que en sortiran afectats– comencen a espantar-se arran de les repercussions d’un divorci immediat però sense acord, sense plans, sense ordre, sense direcció. Renegociar o allargar el termini de negociació podrien ser dues possibilitats. Tanmateix, les eleccions europees del maig marquen un topall que ara molts voldrien veure lluny, però que es va posar en el seu moment precisament per a pressionar Londres més i més, per castigar-la per la seua rebel·lió. La ceguesa immensa, la prepotència indigna del cercle de poder de Brussel·les, ja la paguem i la podríem pagar caríssima.
I el problema greu de tot plegat és que no hi ha temps i pràcticament ja no hi ha idees, tampoc. Perquè cal avisar que un segon referèndum sobre el Brexit o l’anul·lació del mandat emergit del primer seria un desastre democràtic sense pal·liatius. No faria sinó incrementar la divisió entre els partidaris i els contraris d’abandonar la Unió Europea, però al preu de deslegitimar la democràcia. No abandonar la Unió Europea després d’haver guanyat un referèndum equivaldria a dir que la regla de la majoria no serveix per a fundar la legitimitat democràtica i això amenaçaria greument qualsevol decisió futura a tota la Unió. Per quina raó, per exemple, la victòria del sí valdria allà on no va valer la del no?
Per això mateix, el Brexit hauria de ser una gran lliçó per a Europa. És massa simple de dir que els anglesos són uns ignorants pagesos i passar per alt, com si no volgués dir res, que el Regne Unit és l’únic país d’Europa que ha mantingut la democràcia sempre com a sistema de govern. El Regne Unit pot donar lliçons de sobres de democràcia i de qualitat política a tots els altres estats europeus –tan sols cal recordar, com a exemple, el referèndum d’independència d’Escòcia i comparar-lo amb la brutalitat espanyola, acceptada per Brussel·les. Ahir al parlament britànic vàrem veure com els diputats podien votar contra la disciplina del seu partit en la qüestió més important de totes i no passa res. I oposar a la decisió popular l’argument, si és que és cap argument, que un referèndum és perillós perquè la gent pot votar el que vulga no serveix sinó per a demostrar fins a quin punt el pensament racional va desapareixent entre la classe política.
El Brexit va ser votat en bona part per ciutadans massa atemorits que han vist desaparèixer l’estat del benestar i que temen que els seus fills viuran pitjor que no pas ells. Això és veritat i cal encarar-ho. Però també el votaren molts ciutadans cosmopolites que no podien entendre per què havien de ser governats de Brussel·les estant, des d’unes institucions que no tenen cap certificació democràtica i que no vetllen mai pel bé comú. En paraules d’Ivan Krastev, la Unió Europea és un conjunt de polítics que no vota ningú i que de Brussel·les estant ordena la vida de la gent, mentre deixa votar a les capitals uns polítics que, una volta triats pels ciutadans, ja no poden fer res, tret d’obeir.
El Brexit ara és un drama per a tothom. Ningú no sap què pot arribar a passar en aquestes deu setmanes d’infart que ens esperen fins el 29 de març. Però, una volta superat aquest escull, com siga, el Brexit hauria de ser la pedra angular que obligàs els europeus a exigir un canvi radical i immediat a Brussel·les, una redefinició total i absoluta dels mecanismes de legitimitat i de l’ús del poder de la Unió Europea i una democratització d’un projecte que continua essent vàlid i que ens hauria d’interessar a tots però que com més va, francament, més difícil és de defensar.
PS. Aquest és un editorial d’urgència, escrit ahir després de la decisió del parlament britànic. Prèviament, n’havia fet un altre sobre els escrits de defensa dels presos polítics catalans.
