20.08.2022 - 21:40
Els efectes de la guerra d’Ucraïna tenen efectes globals. Una inflació i uns preus energètics elevats com no s’havien vist mai en una generació afecten els pressupostos familiars, cosa que incrementa la pobresa i genera tensió social, sobretot als països més pobres. Els governs de tot el planeta es troben sota una forta pressió. Abans no acabi el 2022, 345 milions de persones a 82 països tindran dificultats per a comprar menjar, 47 milions més que no pas ara. A més, hi ha 71 milions més de pobres al món, a zones com ara els Balcans, la regió del mar Caspi i l’Àfrica subsahariana, especialment al Sahel. La situació no és d’ara, va començar fa dos anys. El 2020, 3.100 milions de persones no podien permetre’s una dieta sana, un increment de 112 milions en relació amb el 2019. La crisi actual del cost de la vida no fa més que agreujar els efectes de la crisi derivada de la pandèmia. L’ONU disposa d’un Grup de resposta a la crisi global sobre aliments, energia i finances. Aquest agost ha publicat un informe en què proposa solucions a la situació actual, centrada en l’àmbit energètic perquè té efectes sobre la producció alimentària i econòmica. Tot seguit n’analitzem els punts clau.
Mesures a curt termini (3-12 mesos)
Aquestes darreres setmanes els preus internacionals de moltes matèries i productes i del transport han baixat i, en alguns casos puntuals, s’han situat en xifres pre-pandèmiques. Els analistes apunten que progressivament es recuperaran els valors anteriors. Tot i aquestes bones notícies, l’ONU apunta que la majoria de consumidors no noten la baixada de preus. En la base del problema actual se situen uns preus energètics extremadament alts i amb molta volatilitat, amb el risc afegit d’una lluita per l’energia en què només els països que paguin més hi tinguin garantit l’accés, tot trencant un sistema internacional multilateral basat en la confiança i la proporcionalitat. Una situació que resultaria devastadora en termes geopolítics i de cooperació internacional. És per això que l’ONU focalitza les propostes en el sistema energètic.
El primer grup de mesures serien per a prendre de manera immediata. En general, i especialment els països desenvolupats, cal gestionar la demanada d’energia. La mesura més important és actuar sobre la calefacció, que representa el 50% de l’energia final consumida. Per a assolir-ho, recomana de millorar l’aïllament d’edificis i habitatges. L’ONU considera una prioritat immediata l’aplicació d’eines de finançament públic i privat per a una ràpida expansió de l’aerotèrmia, que és vora tres vegades o quatre més eficient que les calderes de gas. Per a fer-ho possible a curt termini, cal que la capacitat de fabricació de bombes de calor s’expandeixi. També és necessari d’invertir en formació per a tenir més obrers qualificats. Quant a la generació de fred, que representa un 17% del consum energètic als edificis, l’ONU opta per apujar la temperatura de consigna dels aires condicionats i per dotar de subvencions directes els segments socials més desafavorits per mirar d’accelerar l’adquisició d’aparells energèticament eficients (ventiladors, aires condicionats, neveres i congeladors) i millorar la logística refrigerada.
Una altra mesura important és reduir l’ús energètic en el transport, ja que representa un 60% del consum de petroli. L’ONU proposa deu mesures en aquest àmbit, com ara reduir la velocitat màxima a les autopistes un mínim de 10 km/h, teletreballar fins a tres dies la setmana i promoure els diumenges sense cotxes a les grans ciutats, abaratir el transport públic i promoure la micromobilitat (patinets, bicicletes, etc.) i caminar. A les grans ciutats, fer que els cotxes privats només puguin circular en dies alterns, tot incentivant la compartició de vehicles. Igualment, cal promoure un ús eficient del transport de mercaderies i del repartiment de béns de consum; optar per trens d’alta velocitat o nocturns en compte de l’avió quan no sigui possible de substituir un viatge de negocis per una videoconferència; i accelerar el canvi cap al vehicle elèctric. L’organisme internacional defensa que els preus elevats ja estimulen un consum energètic menor, però també considera positives les polítiques per a canviar el comportament ciutadà, com ara apagar els llums que no s’hagin d’usar, emprar menys aigua calenta, i variar el termòstat de l’aire condicionat i la calefacció. També defensa que cal desenvolupar polítiques integrades que tinguin en compte els efectes que causen determinades mesures en la producció d’aliments. Un advertiment a les temptacions d’incrementar el percentatge de biofuels en els combustibles, cosa que duria a un encariment del menjar.
És cabdal que els governs identifiquin les poblacions vulnerables que puguin resultar perjudicades per les accions anteriors. Per exemple, 2.100 milions de persones no poden accedir a sistemes de cuina neta, un valor que s’ha incrementat amb la crisi. En molts països es torna a optar per cremar fusta i carbó per cuinar (més barat que el gas), cosa que genera molta contaminació i fums que són inhalats sobretot per dones i nenes, que assumeixen més sovint aquesta feina. Igualment, 733 milions de persones no tenen accés a l’electricitat. Per això l’ONU considera que les mesures a curt termini s’han de basar en sistemes descentralitzats modulars i petits, com ara sistemes que emprin energia solar. Per exemple, substituir les bombes dièsel per a regar per versions elèctriques alimentades amb plaques fotovoltaiques. O instal·lacions de plaques solars per a la il·luminació comunitària, petits negocis, escoles i centres mèdics. També és partidària de subvencions directes a les famílies més desafavorides, programes que s’han de finançar amb noves eines, com són els imposts als coneguts “beneficis caiguts del cel”. Si els països tiren endavant aquestes mesures, l’ONU creu que el juliol del 2023 l’impacte seria significatiu.
Mesures a mitjà termini (1-4 anys)
Amb un termini més gran, l’organisme internacional considera que el món necessita doblar l’ús d’energia renovable aquests quatre anys vinents. I no tan sols per una qüestió ambiental. És la millor manera de lluitar directament i ràpida contra la pobresa energètica i diversificar la barreja energètica global, excessivament dependent d’un nombre petit de productors. Les energies renovables són actualment l’energia més barata i, especialment important en la situació actual, la més ràpida d’aplicar, sobretot amb projectes descentralitzats. Als països en desenvolupament hi ha una mancança de xarxes generals de distribució d’electricitat, a causa de la dificultat d’atreure inversors. El motiu és que les grans inversions necessàries no es recuperen, perquè és molt difícil d’establir sistemes de control del pagament del consum energètic real als indrets on el baix poder adquisitiu genera més frau. És per això que els sistemes solars descentralitzats, com ara les microxarxes, creixen ràpidament a tot l’Àfrica i el sud de l’Àsia. No necessiten grans inversions i es poden cobrir amb micropagaments de les petites comunitats beneficiades, més articulades socialment.
Per a fer possible aquest creixement de generació renovable és clau el paper dels governs, apunta l’ONU. Tot depèn d’un ambient polític i una regulació estables, que proporcionin seguretat a llarg termini a la comercialització de l’energia produïda. Així com un sistema transparent de permisos de construcció, per tal d’atreure inversors, tot afavorint el creixement econòmic i una transició energètica justa. A més, els governs han de treballar en coordinació i col·laboració amb el sector industrial i desenvolupar polítiques laborals i de formació específiques per al sector renovable. Els governs poden accelerar l’adopció d’energies renovables si donen senyals polítics clars, amb plans robusts i objectius detallats a escala de país. L’organisme internacional considera que el principal problema actual de l’expansió de les energies renovables són els colls d’ampolla en l’accés a minerals. No perquè no n’hi hagi prou reserves (segons l’ONU, n’hi ha prou per a cobrir la demanda), sinó pel decalatge que hi ha entre el fort augment de la demanda i l’obertura de noves mines i plantes de processament dels minerals per a cobrir-la, que triga uns quants anys a fer-se realitat. La qual cosa ha dut a un fort augment en el preu d’aquests elements. Per a solucionar això proposa d’incrementar les reserves estratègiques dels elements processats a cada país, i augmentar-ne i diversificar-ne el subministrament. També és clau incrementar el reciclatge i la reutilització d’aquests materials.
Malgrat que la pandèmia ha afectat la indústria renovable, l’impacte de la guerra d’Ucraïna en la fabricació i instal·lacions ha estat més gran. Per a contrarestar això, cal incrementar la capacitat industrial local i diversificar-ne els proveïdors. És una gran oportunitat per a desenvolupar una indústria renovable als països en desenvolupament, ja que en la situació actual és d’interès de tots els països diversificar la capacitat de fabricació de plaques solars, molins de vent i bateries. Els països amb els minerals crítics no s’han de limitar a extreure’ls, sinó que també han de fabricar ells mateixos els productes finals i exportar-los. Sense citar-lo pel nom, l’organisme internacional no considera gens positiu que actualment el 75% de la capacitat de producció de bateries, el 70% de la de càtodes i el 85% de la d’ànodes (elements que conformen les bateries), així com la meitat de la capacitat de processament d’elements com ara el liti, el cobalt i el grafit, estiguin localitzades en un únic país (la Xina). És per això que considera cabdal que la comunitat internacional faci una transferència tecnològica i de capital a països en desenvolupament i que els països receptors hi col·laborin amb ajudes a emprenedors i empreses petites i mitjanes locals.
L’ONU considera que, malgrat els compromisos dels països i la crisi urgent, paradoxalment l’expansió de les energies renovables continua enfrontant-se a obstacles generats pels governs en forma de permisos i problemes legals. La instal·lació de plaques solars i molins de vent és molt més ràpida que la construcció d’infrastructures de gas i petroli. Malgrat aquest fet, l’establiment de noves plantes solars i eòliques s’allarguen molts anys a causa de les traves administratives. Si això s’adrecés, es podrien alliberar molts gigawatts de potència renovable a tot el món de manera molt ràpida. Els governs també han d’actuar immediatament contra una altra dificultat que limita el creixement de les renovables: la manca d’obrers qualificats en un sector que pot generar 85 milions de llocs de treball fins el 2030.
Mesures a llarg termini (més de quatre anys)
Malgrat que són mesures que trigaran més temps a desenvolupar-se, l’organisme internacional considera que cal prendre accions urgents per a assegurar-ne la reeixida. Els governs prenen mesures apressadament, però el curt termini no ha de fer ombra al llarg termini. Els governs han de continuar amb els compromisos internacionals sobre el canvi climàtic, encara que puguin recuperar momentàniament l’ús de centrals de carbó, forçats per la situació actual. L’ONU considera que cal invertir anualment entre quatre bilions de dòlars i sis mil en la transició energètica d’aquí al 2030. Tanmateix, les inversions han baixat amb la pandèmia per sota dos bilions i es concentren bàsicament a la Xina, l’Índia, el Japó, els EUA i Europa. Això augmenta la desigualtat amb els països més pobres. De fet, el nombre de persones sense accés a l’energia ha augmentat a la República Democràtica del Congo, el Níger, Nigèria i el Paquistan.
L’ONU centra l’atenció en aquest àmbit a combatre el malbaratament d’energia. Sobretot en relació amb el gas, a causa de les fuites i la crema que se’n fa als pous de petroli, molts dels quals no l’aprofiten. La meitat d’aquesta crema es fa en pous que són en un radi de vint quilòmetres de canonades de gas, per la qual cosa es podria solucionar. Si s’aconseguís d’aprofitar tot aquest gas, se’n podrien recuperar 210 bcm anualment, una xifra superior als 150 bcm de gas rus que consumia la UE abans de la guerra. L’ONU proposa que els governs millorin la legislació contra les fuites de gas i la crema als pous, que parlin amb els productors i atorguin ajudes a les empreses. Més enllà d’això, les accions actuals han de tenir en compte el futur, com ara considerar el potencial de l’Àfrica en energies renovables i producció d’hidrogen verd, especialment a la banya de l’Àfrica i el nord i sud del continent. També és especialment necessari de desvincular el sector industrial de l’ús de combustibles fòssils. L’hidrogen verd esdevé clau per a aquest objectiu. A llarg termini també cal persistir en mesures a favor de l’eficiència. Només s’apliquen a vuitanta a països, però generalment amb polítiques febles i sense un control rigorós. Per exemple, a la UE només es poden vendre bombetes de led, però als EUA no existeix aquesta obligació. L’economia circular (reciclatge i reutilització) també ha d’esdevenir la política central de qualsevol país. Finalment, dels bilions d’inversió anuals necessaris, cal tenir en compte que els governs n’han d’aportar un terç. Als països en desenvolupament la inversió s’ha de multiplicar per quatre en relació amb la situació actual. I no oblidem que els grans projectes renovables requereixen inversions públiques en infrastructures complementàries, sistemes de protecció socials per a accedir-hi, formació de treballadors, fàbriques i serveis d’instal·lació i manteniment, factors en què els governs juguen un paper clau. El resultat ha de ser la creació de llocs de treball locals i creixement econòmic.
Moltes de les mesures proposades per l’ONU es fan pensant en els països en desenvolupament, però un bon grapat són igualment vàlides per als països rics i, també, per al nostre. Tot i que les mesures a curt termini estan limitades per les urgències del moment, els governs haurien de reflexionar sobre les mesures recomanades a mitjà i llarg termini.
