Les quatre claus del 20-D

Aquesta nit comença la campanya electoral del 20-D, una campanya incòmoda per a molta gent, que té i tindrà lectures i focus d’atenció molt diversificats, segons des d’on la mirem.

1. La batalla del post-27-S. Sense haver aconseguit formar govern i amb un clima cada dia més encrespat i espès entre l’independentisme, al Principat el 20-D serà una espècie de revàlida del 27-S. Però amb trampa. Si els resultats dels unionistes són més bons que al setembre ja tindrem organitzada la campanya de desligitimització més eficaç que ens puguem imaginar, molt especialment si el govern no es forma fins passades les eleccions.

I tanmateix, que l’unionisme obtinga un resultat millor sembla inevitable. I no cal que ens posem gaire nerviosos per això. En primer lloc, perquè el del 27-S fou dolent i millorar-lo no és pas gaire complicat. En segon lloc, perquè la tradició política dicta que als partits unionistes els proven més les eleccions espanyoles a Catalunya que no les eleccions catalanes. Però també perquè l’independentisme està baix de to i Ciutadans i Podem s’hi juguen el tot pel tot.

L’independentisme s’hi presenta dividit i sense la CUP. Esquerra i CDC han tirat cadascú pel seu costat, CDC fa molta sensació de feblesa, en plena reconversió, i els vots de la CUP aniran a parar a unes altres formacions o a l’abstenció i no podran comptar. En aquestes circumstàncies, qualsevol comparació amb la força de Junts pel Sí i la CUP del 27-S i potser del març no té gaire sentit. Però inevitablement la faran, sobretot com a propaganda i munició contra el possible govern. Dins el bloc independentista, per cert, serà molt interessant la pugna entre ERC i CDC, que si es resol molt favorablement per a algun dels dos partits en bona lògica hauria de tenir repercussions en el futur govern o en la composició de les llistes a les eleccions del març. Mas i Junqueras, d’alguna manera, també se la juguen. Però, a diferència de fa uns mesos, la bona notícia és que tots dos partits competeixen amb una certa complicitat i sense aspror. I això és un gran alleujament.

2. Fins on arribarà el País Valencià. Al País Valencià, finalment, després de tota mena de conflictes i escenes, Compromís i Podem van junts. La vice-presidenta del govern, Mónica Oltra, la gran impulsora del projecte, va fer al maig un conte de la lletera quan volia ser presidenta, segons el qual Compromís més Podem eren la primera força valenciana. Ara es veurà. És clar que el Podem d’avui no té res a veure amb aquell del maig, que encara alguns deien que podia guanyar les eleccions espanyoles.

Però, amb independència que el resultat siga bo o no, segurament hi haurà una segona part de la batalla, centrada en l’acord assolit per a tenir un grup propi al congrés. És probable que entre la candidatura de Compromís-Podemos, la d’En Comú-Podem al Principat i la Marea Galega arrepleguen un bon grapat d’escons que, paradoxalment, no sumaran al còmput estricte de Podem. Si els de Pablo Iglesias obtenen un mal resultat, com sembla que passarà, ja veurem què se’n farà, de la proposta de quatre grups parlamentaris. Perquè sumar els diputats de les tres coalicions serà l’única manera de maquillar el resultat. I si passa això hi haurà tensió assegurada, si més no al País Valencià, i el 20-D no haurà aclarit fins on pot arribar la nova esquerra valenciana.

3. Les Illes, a la seua. Quan Més per Mallorca i Menorca va decidir de no fer coalició amb Podem a les Illes, semblava que seria el primer pas d’un moviment més generalitzat, perquè tot indicava que al País Valencià la pressió contra el pacte entre les bases de Compromís era prou sòlida per a evitar-l’hi també. Però la giragonsa de la política valenciana ha deixat les Illes soles, amb Més i el PI competint entre si i contra Podem. Les enquestes no són gaire atractives, ara mateix. Però, com pot passar també al País Valencià, el vot a Podem acabarà depenent de la tendència general espanyola. I poques hores abans de començar la campanya no hi ha ningú que puga saber del cert quina serà. Si fos bona, Més i el PI es trobarien en una situació delicada, però si fos dolenta seria Compromís qui tindria el problema.

I 4. Espanya, la gran incògnita. La gran i enorme incògnita de les eleccions és què passarà a Espanya. Jo no m’atrevesc a fer pronòstics: veig que tot balla tant, que és inútil. Però sembla bastant segur, pràcticament segur, que el bipartidisme tal com l’hem entès fins ara s’acabarà. Amb el permís, ep, de la llei electoral, que és pensada per a fer-lo possible.

Amb les trampes de la llei electoral a la mà, continue pensant que la sang no arribarà al riu i que el PP i el PSOE continuaran gaudint d’una còmoda distància respecte dels altres. Però, si no és així, jo veig més factible que un dels dos grans partits siga substituït per un tercer que no pas que n’hi haja tres de grans. Els famosos noranta-nou escons de la reserva bipartidista són molt traïdors i potser el PSOE ens acaba sorprenent i esdevé un partit menor, després de quatre dècades de predomini absolut en la política espanyola. I dic el PSOE perquè, segons les enquestes, el PP no sembla que tinga problemes per a ser primer, mentre que el PSOE sent l’alè de Ciutadans al clatell. Tenint presents consultes anteriors, tinc tirada a pensar que Ciutadans no obtindrà un resultat tan bo com diuen les enquestes. Però si passa, alerta aleshores amb la situació en què restarà el PSOE. I alerta al panorama que se’ns obriria: imagineu-vos, imagineu-vos sobretot des del projecte de llibertat nacional, una Espanya amb un bipartidisme PP-Ciutadans i amb el PSOE i Podem, partits menors, disputant-se les engrunes. Seria brutalment interessant…