09.11.2015 - 02:00
El 9 de novembre, avui fa un any, una notable majoria de ciutadans d’aquest país vam sentir-nos lliures. I vam exercir aquesta llibertat amb un gest simple, que va ser simbòlic, que també va ser revolucionari: dipositar una papereta dins una urna. Avui, un any després, dia per dia, el gest s’institucionalitza i es renova dins el parlament. Amb la resolució que proclama el que en diem la ‘desconnexió’ de l’estat on hem estat fins avui captius. Que no vol dir res més sinó començar a fer passos ferms i concrets, ara sí, per poder crear un estat propi, el nostre.
Tots ho tenim més que present: l’any que hi ha d’un 9 de novembre a un altre no ha estat fàcil. Fa la impressió que la distribució de rols entre els partits polítics i d’aquests amb les entitats de la societat civil no ha estat tan equilibrada, tan cooperadora, tan eficaç, com l’envergadura del repte exigia. I massa vegades hem destinat més energia que no tenim a discussions bizantines: que si llista única o llistes separades, sobretot. Ens en vam fer un tip.
Igualment serà enrevessat i difícil l’any que ara encetem. Ho serà perquè l’estat del qual hem començat a desconnectar s’hi resistirà amb dents i ungles i joc brut. I perquè, ho veiem prou aquests dies, sembla que hàgim trobat gust a discutir sobre el sexe dels àngels. Ara mateix, que si Artur Mas suma més que no resta o, al contrari, resta i no suma prou. Algú pensa, de debò, que aquí hi ha gaires arguments?
El president suma i suma molt: sense ell, és segur que un gruix considerable dels qui enarboren l’estelada no hi serien o encara hi tindrien més recel. I, alhora, n’hi ha prou de parlar una mica amb qualsevol per reconèixer que Mas també resta: no són pas pocs els qui, tant se val amb quin índex de raó, hi veuen encarnats tots els mals, des de la corrupció fins a les retallades, si no més. I doncs, de quina manera es pot mesurar què dóna aquesta operació tan poc aritmètica?
N’hi ha una, i ja en tenim el resultat sobre la taula: es diu eleccions. La candidatura que proposava la presidència d’Artur Mas va guanyar-les netament. Però, tornem-ho a dir, va quedar a un escó de la majoria simple i, per tant, ara el candidat en necessita dos d’altres grups parlamentaris per poder ser investit. Jo, que no sóc masista, confio que el president Mas sabrà llegir totes les variables que hi ha en joc, que tindrà la valentia de prendre les decisions que li corresponen i que, siguin quines siguin aquestes decisions, podrà convèncer-ne la resta d’actors del procés. I confio que tots, els que li són fidels tant com els detractors, li faran aleshores costat una vegada més, tant si el desllorigador finalment l’inclou com si se n’exclou.
Confio a més, vull confiar-hi, que aquesta vegada la quadratura del cercle ens sorprendrà abans que no ens pensem. Que, probablement, ens agradarà en molts aspectes tan poc com en altres ens han disgustat les quadratures anteriors –la cèlebre pregunta, la tombarella per fer viable el 9-N, la candidatura quasi unitària. I, al mateix temps, que hi trobarem totes les virtuts que tindrà. I al capdavall les tindrà totes si ens permet de continuar fent camí, resistint les riuades com les canyes que es vinclen, trobant indicis d’aigua en les fondalades més eixutes del desert, aprofitant els embats del ponent per guanyar temps al temps i avançar més de pressa encara.
Pot semblar que m’hagi posat líric, sí, però és que ara arribem a aquest tram del camí. Ens hi esperen les riuades, la set, els cops del vent. Us en recordeu de l’abraçada de fa un any? Ens en caldran moltes, moltes, i amb els companys de viatge que trobem o per a qui som més antipàtics i desconfiats. Des d’ara mateix.
