Tres lletres que fan tremolar totes les pàgines

Les puntes dels cinc dits de la mà dreta blanques per la força que una nena de sis anys i mig fa en agafar-se a la barana metàl·lica de l’escala de la piscina. Les puntes dels cinc dits de les dues mans també blanques per la força que fa la seva mare de gairebé quaranta anys en agafar-se a la barana metàl·lica del balconet des d’on els pares han de veure l’exhibició de natació dels fills. El xiulet que avisa que és ja, que toca saltar a l’aigua. La mare saltaria per la filla, tot i el vertigen que encara té, des del balconet, si calgués. La filla no deixa anar la barana, s’asseu a la vora de la piscina i s’introdueix a l’aigua blava a poc a poc, aliena al brogit i les esquitxades dels vint-i-quatre salts que l’han precedida. Un cop dins l’aigua, la nena mira amunt buscant els ulls de la mare, que li somriu i l’aplaudeix: ho has fet molt bé.

Ho has fet molt bé però he vist com la por t’agafava la mà lliure, l’esquerra, i no te la volia deixar anar. Te l’agafava fort i si algú t’hagués empès, la por i tu us hauríeu enfonsat aigua avall fins a tocar les rajoletes blaves del fons i en sortir de l’aigua i buscar-me la mirada hauria vist que tenies la mà esquerra lliure de la por, perquè ja se t’hauria instal·lat per sempre a dins. Ho has fet molt bé i sempre ho faràs molt bé, saltis o no, si saps identificar la teva por i conviure-hi, i vèncer-la només quan estiguis preparada per deixar-li anar la mà abans de saltar. Tot això li ha dit la mare a la filla amb els ulls a punt d’entelar-se-li.

Les puntes dels cinc dits de la mà esquerra blanques per la força que una dona de trenta-tres anys a punt de parir fa en agafar-se a la barana metàl·lica del llit d’hospital que se l’enduu cap a la sala de parts. Les puntes dels cinc dits de les dues mans també blanques per la força que fa la seva mare de seixanta anys en agafar-se a l’altra barana del llit acompanyant-la pel passadís: tot anirà bé. La por també jeu al llit, en un racó, enroscada com un gat, a punt per saltar al coll de la dona que aviat empenyerà amb una força que no sap que té. La por acabarà amagant-se sota el llit, espantada pels crits d’una veu nova, i s’arrossegarà pel passadís fins a donar la mà a la futura àvia que no es creu aquell tot anirà bé que ha dit de cor mentre veia els ulls de la filla.

Tot anirà bé perquè jo vull que vagi bé, i tu també ho vols, i si això fos una pel·lícula l’espectador exigiria un final feliç amb un plor de nadó i una mare i una filla que es converteixen en àvia i mare mentre la por fuig entre les cames de l’obstetre. Però això no és cap pel·lícula i no sé com anirà, pot passar qualsevol cosa si imagino el teu cos nu estirat i envoltat de metges, si aconsegueixo imaginar-lo, que de moment no puc. Tot això ha intentat no dir-li la mare a la filla, ha intentat no dir-li-ho fins que no ha pogut evitar deixar-ho anar en tornar a veure-li la mirada transformada en sortir de quiròfan amb un nadó rosat damunt del pit.

Les puntes dels cinc dits de la mà dreta blanques per la força que un home de setanta anys fa en agafar-se al pal del degotador que li administra el medicament que li ha de salvar la vida fins al pròxim combat. Les puntes dels cinc dits de les dues mans també blanques per la força que fa el fill de quaranta anys en agafar-se als braços de la cadira de la sala d’espera mentre al pare li fan una prova de les que poden determinar quants plats posaràs a taula el pròxim dinar de Nadal. No serà res, dit per la veu de força intermitent del fill que avui estrena una por nova que es pensava que encara trigaria molt a venir. Una por lluent i indomable que el pare reconeix ara que la torna a viure des de l’altra banda del mirall.

No serà res perquè no ho pot ser, que jo encara veig aquell pare que nedava amb mi mar endins, aquell que m’agafava a coll quan jo ja no en tenia l’edat, aquell que trencava les closques de les nous amb les mans, aquell que amb un crit greu em recol·locava a lloc quan em perdia, que jo encara em perdo, que no sé qui em recol·locaria. Tot això no ha dit el fill al pare quan l’ha vist marxar caminant amb el pijama, les sabatilles i el degotador equilibrant-li un pas que la por provava de tòrcer.

«Fer-se gran no és descobrir nous mots», diu la poeta Glòria Coll a Oda als objectes, «és omplir els vells d’un sentit precís». La paraula por l’estrenes quan els pares apaguen el llum de la teva habitació després del conte i el petó de bona nit, si tot va com ha d’anar. I és una por que es resol amb el llum del passadís encès i la porta ajustada. Després passen els anys i por ja s’ha omplert d’aquella primera nit d’acampada, del primer examen important, del dia que l’avi va ser operat del cor a cuita-corrents, d’aquell vol ple de turbulències quan vas decidir que et calien milers de quilòmetres per a ser tu mateix i poder tornar a casa…

El nostre sarró s’omple de pors petites, mitjanes i grans, pors vencibles i invencibles, pors superades i enquistades, i cada cop que n’arriba una de nova totes les altres s’encongeixen per deixar espai a la nouvinguda que tornarà a posar a prova les costures de la bossa que l’ha de contenir a partir d’ara mateix i per sempre. Hi ha pors que es fan petites, un cop dins, i acaben sent com la molla de pa al fons de la butxaca de la bata de l’escola. Però n’hi ha d’altres que no s’arronsen per molts llums del passadís que encenguis, per moltes portes ajustades que deixis; són les pors que ens fan com som, amb les puntes dels dits d’una mà blanques si la por és nostra, o de les dues si la por és als ulls de l’altre, sempre les puntes dels dits blanques d’agafar-nos amb força mentre diem ho has fet molt bé, tot anirà bé, no serà res, i aquestes paraules es buiden de sentit perquè a la p del nostre diccionari ara mateix només hi ha una entrada, tres lletres que fan tremolar totes les pàgines.