26.10.2019 - 21:50
La inestabilitat i la tensió s’estenen a bona part dels estats llatinoamericans. A la crisi de començament d’any a Veneçuela, resultat de l’intent de cop d’estat de Juan Guaidó, s’hi afegeixen les protestes d’aquest mes a l’Equador, Bolívia i Xile i l’enfrontament entre institucions al Perú. Avui fan eleccions presidencials a l’Argentina –un dels estats més influents de la regió– i a l’Uruguai.
Històricament, d’ençà de les independències, l’Amèrica Llatina s’ha caracteritzat pel fet de seguir diverses onades ideològiques. Les dictadures militars als seixanta i setanta, el neoliberalisme als noranta, la marea rosa a la primera dècada del segle XXI i, finalment, en aquesta última dècada, la contraonada conservadora, encapçalada per Macri, Piñera i Bolsonaro.
El possible retorn del peronisme a l’Argentina i la reelecció amb polèmica d’Evo Morales, el darrer supervivent d’aquella marea rosa, poden obrir una nova etapa a la regió que porti a un equilibri entre un eix conservador (Brasil – Colòmbia – Xile) i un nou bloc progressista (Argentina – Mèxic – Bolívia), que hi pot reconfigurar el rumb polític.
Les mobilitzacions que porten tensió a la regió
A les protestes de tota l’Amèrica Llatina ja hi ha hagut desenes de morts i centenars de ferits, amb un malestar que s’estén arreu, amb crisis polítiques, econòmiques i de corrupció.
Les protestes més multitudinàries són les de Xile, que van començar amb una manifestació d’estudiants contra l’augment del preu dels bitllets de metro. El govern s’ha desdit d’aplicar la mesura, però les protestes no han cessat, sinó que han crescut. Ara ja s’hi demana la dimissió del president. Només era el detonant.
Ara la protesta és transversal, amb gent de totes les edats i condicions. S’hi han afegit els indígenes maputxes i tot. També s’han estès arreu del país i majoritàriament tenen un caràcter pacífic, tot i que s’han cremat desenes d’estacions de metro i autobusos i s’han perpetrat atacs contra centenars d’instal·lacions públiques.
El malestar social és enorme, el preu de l’habitatge ha pujat per sobre dels sous, les pensions són indignes (un 80% són inferiors al salari mínim), hi ha un descontentament amb el sistema de salut i educació i han esclatat escàndols de corrupció dins el cos de carabiners i l’exèrcit. La repressió contra els manifestants ha estat brutal; sense dirigents i amb demandes molt diverses, es fa difícil un acord com el que s’ha vist a l’Equador. A hores d’ara no se sap com pot acabar.
En el cas de l’Equador, les protestes també van tenir un component de malestar social important. El detonant va ser l’últim conjunt de reformes econòmiques del govern de Lenín Moreno, pactat amb el Fons Monetari Internacional (FMI), que pretenia d’eliminar els ajuts al consum de combustible, cosa que tenia efectes directes sobre el preu de la gasolina i del transport públic.
Tanmateix, a diferència de Xile, les mobilitzacions hi anaven encapçalades clarament pels estudiants, els sindicats i el moviment indígena, fet que va permetre d’arribar més fàcilment a una negociació. Foren deu dies de protestes, amb vuit morts i la presència de l’exèrcit al carrer. A la fi, la Confederació de Nacionalitats Indígenes (CONAIE) i el govern, gràcies a la mediació de l’ONU, arribaren a un acord que aturava les protestes i que derogava l’eliminació del subsidi a la gasolina.
Ara, amb menys intensitat, també hi ha protestes fortes a Colòmbia, que aquests darrers mesos han col·lapsat la capital del país, Bogotà, amb mobilitzacions socials, talls estudiantils i demandes sobre el transport. Avui justament hi ha eleccions locals i regionals arreu del país, i la batllia de Bogotà podria significar un contrapès important per a l’esquerra al govern d’Iván Duque.
Les crisis polítiques de Bolívia i del Perú
En alguns altres estats, les protestes han anat acompanyades d’una crisi política que ha dut tensió a les institucions. El cas més clar és el del Perú, on hi ha hagut un enfrontament obert entre el poder executiu i el congrés, de majoria fujimorista, fins al punt que les dues institucions s’han inhabilitat mútuament.
La crisi va començar fa un mes, quan la majoria del congrés va decidir de renovar precipitadament sis dels sets magistrats del Tribunal Constitucional, en un moment en què la cap de la formació, Keiko Fujimori, era en presó preventiva per emblanquiment de diners. Per aturar la maniobra, tres dies abans de la votació, el president, Martín Vizcarra, promovia una qüestió de confiança per a modificar la llei de designació dels jutges del tribunal.
El congrés va decidir de menystenir la moció de confiança i votar directament el nou magistrat. Al Perú, el president pot dissoldre la cambra si nega dues vegades la confiança del consell; en aquest cas, va considerar que de facto l’havia negada, pel fet de no considerar la proposta. Tanmateix, el congrés no tan sols no s’ha dissolt, sinó que ha decidit de suspendre el president per ‘incapacitat temporal’ durant un any.
Les protestes i la tensió s’han multiplicat al carrer, i dimarts el Tribunal Constitucional anunciarà si admet la petició del congrés d’avaluar si el cap de l’estat va actuar d’acord amb la constitució quan va tancar la cambra i va convocar eleccions legislatives el gener del 2020. El president ja ha dit que acceptaria la decisió i els fujimoristes estan disposats a participar en les eleccions.
Per una altra banda, a Bolívia diumenge passat Evo Morales va guanyar les eleccions, després d’un recompte que es va paralitzar durant hores. Amb uns resultats contradictoris, l’oposició ha denunciat un frau electoral i ha sortit al carrer. Per contra, Morales ha denunciat un intent de cop d’estat dels seus rivals.
El 2016 el president ja va perdre un referèndum per a augmentar el nombre de mandats possibles d’un president, però s’ha pogut presentar igualment gràcies a un recurs al Tribunal Constitucional, que va anul·lar diversos articles de la llei electoral i que fa que un president pugui ser reelegit indefinidament. L’augment del poder presidencial tant en l’àmbit civil com en l’institucional ha mobilitzat una part important de la societat, tot i que hi ha una altra part que dóna suport incondicional al president, que ha triplicat la renda per capita del país i ha aplicat mesures socials importants.
Les eleccions a l’Argentina i a l’Uruguai
Finalment, avui hi ha eleccions a l’Argentina i a l’Uruguai, que definiran no tan sols els parlaments i les màximes autoritats de sengles estats, sinó també un possible canvi a la regió.
Els sondatges marquen clarament el retorn del peronisme a la Casa Rosada, amb la candidatura d’Alberto Fernández (presidència) i Cristina Fernández de Kirchner (vice-presidència) com a principal favorita. El sistema argentí estableix que si un candidat arriba al 45% dels vots o supera el 40% amb més de deu punts de distància, ja és triat a la primera ronda. Totes les enquestes apunten a aquesta opció, però ja han fallat unes quantes vegades i ningú no s’atreveix a donar per fet el resultat.
El fracàs de la gestió econòmica del govern de Mauricio Macri a l’Argentina ha estat utilitzat per Evo Morales i Daniel Martínez, a l’Uruguai, com a prova del col·lapse que implica un canvi neoliberal. En canvi, l’oposició ha fet servir l’argument d’una possible ‘veneçolització’ si es mantenen les esquerres.
En el cas de l’Uruguai les eleccions han estat sacsejades pel càncer de l’actual president Tabaré Vázquez, que no ha pogut presentar-se a la reelecció, el possible retorn de la dreta al poder i la irrupció de Cabildo Abierto, un partit encapçalat per l’ex-comandant en cap de l’exèrcit Guido Manini Ríos, el ‘Bolsonaro uruguaià’, que té el suport de l’extrema dreta i de bona part dels militars.
El Front Ampli, d’esquerres, es manté fort i molt probable guanyarà la primera ronda de les presidencials, però el partit ha tingut un fort desgast després de quinze anys al poder i no té un candidat tan carismàtic com Tabaré Vázquez o José Mujica: és Daniel Martínez, ex-batlle de Montevideo. La dreta, en canvi, va dividida i amb diferències importants, però molt probablement anirà unida a la segona ronda, que es faria el 24 de novembre i d’on partiria amb un lleuger avantatge.
