Les primeres vegades

Si proves de posar “la primera vegada” al cercador en la llengua que sigui, els primers resultats i, de fet, la majoria, es refereixen a la primera relació sexual. És curiós que, el que no deixa de ser un punt en un continu, tingui aquest valor iniciàtic quan, de fet, tots vivim moltes primeres vegades que segur que són molt més importants a la nostra vida.

Jo tinc un record del meu primer dia d’escola que potser no era el primer. La meva mare m’explicava que, com que ella treballava, em va portar molt aviat a l’escola, quan jo tenia dos anys. Ho va fer amb la recança que hem viscut totes les mares quan portem els fills a la llar d’infants i va pensar que si plorava no m’hi deixaria. Però no vaig plorar. Vaig entrar i vaig seure al costat de la finestra. El meu record del primer dia –si és que ho era– és d’una certa expectació entre “els grans” (entre quatre i sis anys, allò era el parvulari) i asseguda efectivament al costat de la finestra –només n’hi havia una– la mestra em va donar un joc didàctic i jo estava envoltada de nens mentre el resolia. El joc era una mena de plantilla amb dibuixos de fulles i a sobre s’hi havien de posar els dibuixos que eren idèntics d’una mena de fitxes de cartó. El vaig fer i tots els nens em van aplaudir i recordo que vaig pensar: “Per què m’aplaudeixen, si això és molt fàcil?” Aquest sentiment encara em remou quan tinc alguna mena de reconeixement.

En aquella mateixa escola, també vaig tenir el primer càstig que suposo que és a l’origen de la meva tendència a la claustrofòbia. D’aquella mestra, no en dic mai el nom per si encara és viva. Tots els nens (el meu germà inclòs) l’adoraven i jo no podia entendre aquell enlluernament per aquella sàdica que no recordo que m’ensenyés res. Bé, sí que em va despertar una vocació: ser mestra per no ser com ella. Una tarda, no sé per què, em va tancar al lavabo a les fosques. Ja he dit que a l’escola només hi havia una finestra i no era precisament al lavabo. Quan em vaig veure allà dins, vaig pensar: “Bé, si vinc aquí amb el llum encès, no passa res si ara està apagat”, i no vaig plorar. Com que no plorava, em va venir a treure i, a sobre, els va dir als altres que m’havia tret perquè no havia plorat. La segona vegada que em va castigar no em va tancar en un lloc conegut. Em va portar al “quarto de les rates”, una mena de traster al fons d’un passadís al qual no anàvem mai. Allà, que no era un territori conegut, no és que plorés, és que vaig muntar un sagramental que em va haver de venir a treure perquè tot el poble devia sentir els meus crits. Val a dir que, el darrer any de parvulari, vaig tenir una mestra adorable que es deia Carme (la primera es deia Rosa) que em va ensenyar moltes coses i que va refermar la meva voluntat de ser mestra per a ser com ella (cosa que, ai las!, no crec que hagi aconseguit).

El primer dia que vaig anar a l’escola “de les grans” no sabia que m’esperaven quatre anys d’avorriment. Quatre anys de “labors” i rosaris. Quatre anys en què les coses més interessants passaven a l’enciclopèdia que representa que estudiàvem (quin goig quan vaig descobrir que hi havia llibres per matèries, llibres de matemàtiques, de llengua, de geografia…). Hi vaig anar amb la meva primera millor amiga, jo tenia sis anys i ella, cinc. Un cas canònic d’altes capacitats. En vaig fer un personatge de conte per als meus fills perquè era un gran model. Una persona que a més de la capacitat intel·lectual ho feia (i ho fa) tot bé: cosir, dibuixar, cuinar… i és absolutament generosa amb les seves habilitats.

Recordo perfectament la primera nit que vaig dormir a l’internat. La consciència que, a partir d’aleshores, seria més temps a fora que a casa, però també que, finalment, havia aconseguit el que volia: estudiar. Des d’aleshores he passat moltes “primeres nits” en llocs molt diversos i he mantingut el ritual de reflexionar sobre el que he deixat i el que m’espera.

També recordo clarament la primera conversa amb la meva tercera millor amiga. Ens coneixíem amb prou feines, ella era de la colla del meu germà i a mi més aviat em queia malament. Ens vam trobar al corraló de Masquefa i ens vam posar a parlar. Impossible calcular el temps, més d’una hora segur, potser dues. No recordo de què vam parlar, però sí que ens ho vam passar molt bé. Ella sempre diu que va ser la primera vegada que parlava amb una noia sense que avaluéssim qui era més guapa. Encara som amigues.

Hi ha primeres vegades tan impactants que no volem tornar-hi per por de perdre el record de la primera impressió. Aquella pel·lícula que ens va agradar tant i ens fa por que, si la tornem a veure, ens adonem que no n’hi havia per a tant. Aquell llibre que era una delícia. Aquella obra de teatre que ens va fer descobrir un món alternatiu. Aquell lloc que vam conèixer quan encara no hi havia turistes. Però també n’hi ha que volem repetir justament perquè ens ha agradat tant. Sigui com sigui, les primeres vegades són moments que ens ajuden a apuntalar la memòria i, amb sort, a deixar-nos records que ens acompanyen tota la vida.