Les preguntes de la teva vida

Què passaria si un dia tinguéssim una resposta per a totes les preguntes? No vull dir una resposta que servís per a totes les preguntes, com una mena de clau màgica que obrís totes les portes, sinó una resposta definitiva per a cada pregunta, de manera que ja no quedés cap pregunta per respondre. Què passaria? Doncs passaria que arribarien noves preguntes, com per exemple: I ara què? Què ens preguntem? Ja no hi haurà més preguntes? Què passarà si no ens preguntem res? I demanant-nos-ho arribarien les noves preguntes per a les quals hauríem de buscar resposta i tot tornaria a engegar, perquè de fet mai no s’hauria apagat res.

Sempre hi ha preguntes, sempre busquem respostes, se’n diu pensar, d’això, i ho comencem a fer com un impuls, en la famosa etapa dels perquès que tots vivim i fem patir als pares quan som massa petits per reflexionar i l’únic que fem és adonar-nos que tot es pot preguntar, encara que no tot es pugui respondre. Demanem el perquè de tot sense esperar a escoltar l’esforçada resposta de l’adult de torn que sent un nou «i per què?» abans d’acabar la seva explicació. Encadenem perquès i anem entrenant el cervell per preguntar-nos el món. I el món ja no deixarem de preguntar-nos-el mentre visquem. El pensament se’ns obre amb cada pregunta, encara que les primeres, els centenars o milers de perquès, siguin com impulsos. Preguntar és obrir-se, és esperar respostes, és dir «escolto» i parar l’orella i si no sentim res tornar a preguntar, si encara som petits, o aventurar-nos a buscar la resposta tots sols més endavant.

Sempre es pot preguntar, sempre hi ha una pregunta per fer, a tothom, en qualsevol circumstància, sobre qualsevol tema. No és cert que se’ns acabin les preguntes, el que se’ns poden acabar són les ganes de preguntar, de saber, d’escoltar, de buscar respostes. Tots arribem amb preguntes i marxem amb preguntes, i viure és preguntar i respondre, fer més d’una vegada la mateixa pregunta i anar veient com la resposta canvia en funció de quan, on i a qui la fem, fer la mateixa pregunta als cinc anys, als sis, als set, i veure que la resposta creix a mesura que passa el temps, i creix no solament perquè et donen més explicacions sinó perquè tu cada cop tens més eines per pair-la, per reflexionar-hi, quan l’impuls de preguntar va acompanyat del domini del llenguatge.

Arriba un dia que escoltes amb atenció plena les respostes a les preguntes, que superes l’etapa dels perquès i incorpores els què, qui, on, com, quan, quant, per a qui, etcètera, i poc després t’adones que una cosa és que tot es pugui preguntar i una altra de ben diferent que tot t’ho puguin respondre, i que hi ha preguntes que es responen amb més preguntes, que hi ha silencis que responen més que un ramat de paraules, que hi ha persones que responen preguntes i persones que només les esquiven, que hi ha persones que responen de seguida, com si fos un examen amb cronòmetre, i persones que pensen molt abans de respondre, que hi ha persones que tenen set de preguntes i persones que el que tenen és por de ser preguntades.

Arriba un dia que escoltes la resposta i la següent pregunta que fas ho demostra, perquè és una pregunta que respon i torna a preguntar, i si sempre ha sigut important que qui t’acompanya faci l’esforç de respondre el que li preguntes, ara ho és el doble, perquè ja escoltes la resposta i d’ella depenen les preguntes que faràs després, i hem quedat que viure és preguntar i respondre, que la teva vida depèn del que preguntes i del que et responen, la construeixes amb això.

I també pot arribar un dia que siguis tu qui hagis de respondre preguntes a algú que comença a preguntar-se el món, primer les de l’etapa dels perquès i després les que es fan quan s’escolten les respostes, i llavors et demanaràs com has de respondre aquella torrentada d’interrogants que t’arriba cada dia d’un ésser vulnerable que depèn de tu no solament per alimentar-se i tenir salut, sinó, alerta, per pensar. I et diran que ho responguis tot sempre, que no deixis cap pregunta sense resposta, i correràs cap al mirall per comprovar si en ser pare t’has convertit en una enciclopèdia de vint volums plena de respostes, i no, que seràs el de sempre, si més no aparentment, perquè el que sí que t’arriba amb la paternitat és precisament una carretada de preguntes (tu en dius dubtes) que et fas a tu mateix i mires de respondre-te-les perquè si no te les tornaràs a fer i no hi ha ningú més pesat que tu fent-te preguntes a tu mateix. Però ara hi ha aquella criatura que dispara perquès i després quès i quis i coms i quants i quans, i potser anirà bé que algú et digui, o més aviat et recordi, que hi ha preguntes que es poden respondre amb més preguntes, que s’han de respondre preguntant, perquè la resposta no és una ni és automàtica, sinó que demana una reflexió, i hem quedat que si pensem és perquè primer preguntem.

El primer cop que et responen una pregunta amb una altra pregunta et conviden a pensar, et fan confiança perquè busquis tu la resposta, et diuen «ja pots pensar sol» i es queden a veure com penses, es queden a escoltar el que has pensat, es queden a pensar amb tu. A pensar amb tu, a veure com penses, a intentar reviure aquell moment crucial en tota persona que és el de respondre una pregunta tot sol, amb aquella sensació de triomf i alhora de vertigen, triomf perquè has trobat la resposta sense ajuda, vertigen perquè a aquella resposta la persegueixen una infinitat de preguntes més, les preguntes de la teva vida.