Les precioses mentides de Sant Jordi

De la llegenda de Sant Jordi que avui celebrem hi ha cinc o sis detalls que més val no oblidar, si de veritat ens creiem el valor simbòlic de les històries. I ens ho creiem. En primer lloc, és bo de recordar que no és sant Jordi qui mata el drac. No senyor, és el poble irat que l’esbudella a mitja plaça. Passa que ens anem repetint que l’heroi és sant Jordi. I no. És la massa, irada i revoltada, que acaba matant la bèstia. Això sí, sant Jordi és el primer que fereix la bèstia. I, malferida, la porta a la plaça del poble. Només cal llegir Joan Amades per comprovar-ho. I ben bonica que és l’escena de la parella, caminant l’un al costat de l’altra, amb la bèstia mansa al seu costat, cap a la plaça on la massa descontrolada l’acabarà matant. Un capvespre romàntic perquè sí.

També té força gràcia, la veritat, que hàgim convertit Sant Jordi en el dia dels enamorats, quan resulta que és el dia anti-parella per excel·lència. Amics, sant Jordi i la princesa ni es casen, ni s’enamoren, ni tan sols rebem la típica escena del petó. El cavaller, un cop feta la feina, se n’anirà. I la princesa no el plorarà en cap moment.

De llegendes de Sant Jordi, tantes versions com vulguis. La més estesa, a Catalunya, té una diferència, per mi, aterridora amb la d’altres tradicions. A Catalunya hi ha un poble derrotat per un drac, que causa malvestats a les collites i els humans. El poble decideix fer un sorteig diari i que la persona que perdi sigui donada com a penyora a la bèstia. Que es mengi aquell cos i deixi en pau tota la resta. Quan la víctima és la filla del rei, a Catalunya, segons Amades, aquest decideix que mala sort, i que sa filla és com les altres. Que mori com tothom. En canvi, a la llegenda més estesa fora de Catalunya el rei no actua igual. L’home mou cel i terra per evitar que la seva filla mori. I és el poble que s’hi nega.

Ho trobo més interessant.

En fi, la llegenda de Sant Jordi, com tantes altres, neix en el món pagà, passa pel cristianisme, i ara ha arribat al capitalisme. Si en un inici, en el món pagà, se celebrava la fertilitat de la primavera i el protagonista era un pagès (Jordi vol dir ‘qui treballa la terra’), en el món cristià el protagonista és un cavaller, un mercenari, que situen nat a Líbia, al Pròxim Orient. Com a bon mercenari i soldat, sant Jordi és venerat per exèrcits, almogàvers inclosos. I aquest soldat de Déu només salva el poble del drac si la gent es converteix al cristianisme. En la versió d’Amades, dóna el consell de convertir-se al cristianisme a la gent. En la versió més estesa, no és un consell. O es converteixen tots al cristianisme o no malfereix al drac, ni ajuda ni res. Sant Jordi és, doncs, la conversió en massa de tot un poble a la nova religió. I suposem que és la mort de l’antiga regió pagana, que jo veig representada pel drac. Per alguns, el nostre amic de veritat.

Avui, finalment, quan la festa pagana ja no sabem ni quina era, i la cristiana ens la fem cadascú a la nostra manera, sense respectar-ne els detalls, l’única cosa que fem bé de veritat, i com Déu mana, és celebrar el 23 abril com allò que és segons el capitalisme: 23 d’abril, el dia del llibre… i dels drets d’autor. Comprem llibres i els autors reben diners marcats per la llei del copyright. Per un dia, i gràcies a Déu, aquí sí que no fallem.

Bona lectura, i diada, família.

Fonts:
Llegenda de Sant Jordi segons Joan Amades (1)
La llegenda de Sant Jordi segons altres tradicions (2).
Pàgina oficial dels Dies del Llibre i dels Drets d’Autor (3).
Origen pagà de la llegenda (4).