28.04.2016 - 13:32
|
Actualització: 28.04.2016 - 13:34
El canvi climàtic és una realitat i el sistema energètic actual no és sostenible. L’ús massiu de combustibles fòssils (petroli, carbó, gas natural) com a font d’energia principal ha desembocat en una situació de canvi climàtic que està posant a prova els límits de la naturalesa. Catalunya − com Espanya i gran part de l’Europa Sud − es sosté en un model econòmic capitalista basat en un augment exponencial de la producció, amb elevats nivells d’emissions de gasos i residus i un esgotament dels recursos naturals que per molts experts ja fa temps que és preocupant. En termes econòmics, s’entén com un senyal de bonança que es mantinguin valors positius del creixement anual del Producte Interior Brut i per tant, un augment sostingut del consum. Aquest tipus de mesura posa en conflicte directe la salut del planeta amb el que entenem com a creixement econòmic.
No obstant, l’ONG Greenpeace ha demostrat que creixement econòmic i sostenibilitat poden ser compatibles tant a Espanya com a Catalunya. A través de l’informe realitzat l’any 2007 que porta per títol ‘Renovables 100%: un sistema eléctrico renovable para la España peninsular y su viabilidad económica‘. Juntament amb dos informes posteriors i que tenen continuïtat amb aquest primer, Greenpeace ha demostrat que una Catalunya autosuficient i neta d’emissions és possible a llarg termini, fixant l’any 2050 com a data perquè es consolidi el canvi de forma definitiva.
Actualment la petjada ecològica de Catalunya es troba dins la mitjana de la Unió Europea però molt per sobre respecte als països subdesenvolupats. El terme ‘petjada ecològica’ sintetitza l’impacte de les activitats dels humans sobre la terra en termes de superfície, donant a conèixer la quantitat de terreny necessari per satisfer totes les nostres necessitats. Concretament l’any 2007 s’estimava que es necessitarien 3,2 Catalunyes per tal de poder produir tot el que es consumeix i assimilar els residus que es generen. Dit d’una altra manera, Catalunya està vivint per sobre les seves possibilitats energètiques.
El 76’93% d’energia produïda a Catalunya s’obté a partir d’energies no renovables mentre que tan sols el percentatge restant pertany a les renovables. Per tal de satisfer la demanda energètica del territori, Catalunya es veu obligada a importar un 76’63% de l’energia que consumeix. Tot i això, implantant un model basat en energies renovables, com seria l’eòlica, la mareomotriu, la solar, la fotovoltaica i la geotèrmica, s’aconseguiria posar fi a aquest problema. La capacitat de regeneració seria tan alta que es podria cobrir fins a quatre vegades la totalitat de la demanda energètica del territori prevista pel 2050.
Quan el canvi climàtic va passar a ser una realitat
El concepte de canvi climàtic va aparèixer per primera vegada al segle XIX a partir d’estudis que contemplaven la possibilitat que les emissions derivades de la industrialització podien afectar el clima de la Terra. Malgrat tot, no va ser fins a finals dels anys 60 que es van encendre les alarmes a través de la creació del Programa Mundial d’Investigació Atmosfèrica. Anys més tard, concretament el 1972, el problema va començar a ser un tema d’interès polític a partir de la celebració de la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient Humà. A finals de la mateixa dècada va tenir lloc la primera conferència mundial sobre el clima, i no va ser fins el passat any 2015 que es va arribar a un acord de mínims històric i universal. Els 194 països presents a la cimera de París van marcar-se com a objectiu evitar que la temperatura mundial augmentés més de dos graus respecte als valors assolits abans de la industrialització.
Precisament aquesta xifra és clau perquè la situació no es converteixi en irreversible. L’increment de la temperatura de la Terra en més de dos graus centígrads situaria el planeta en un punt de no retorn on una catàstrofe climàtica a llarg termini seria inevitable. A tot això també li cal sumar una reducció de les emissions, objectiu que s’intenta assolir sense massa èxit a través del protocol de Kyoto.
Tenim la solució però no l’apliquem: per què?
La situació és crítica però les solucions són reals, estudiades i el marge per aplicar-les és encara suficient. Així doncs, per què aquest canvi urgent i necessari no s’està produint? Segons Joan Majó, enginyer i ex ministre d’indústria i energia, es tracta d’una qüestió relativa al comportament dels individus. Segons Majó, ‘la mandra és el vici capital’, quelcom que afavoreix aquest immobilisme per part de la societat.
Un exemple contrari a la generalització de Joan Majó és el del restaurant La Sal del Varador. Situat al port de Mataró, és un negoci autosostenible que demostra la possibilitat de tirar endavant una empresa i ser alhora respectuós amb l’ètica mediambiental. Ricard Jornet, director del restaurant, explica què és La Sal del Varador i quina és la seva idea de negoci.
Però el problema no només té les seves arrels en les actituds que adopten les persones individuals, sinó també el fet que el sistema capitalista actual hi juga un paper fonamental. Arcadi Oliveres, economista català, professor de la UAB i activista per la justícia social i la pau considera que ‘un canvi de model és possible, necessari i urgent, sobretot per les generacions futures’. Aquestes dues idees queden agrupades sota una mateix concepte que Greenpeace anomena economia intel·ligent: un sistema basat en la participació activa dels ciutadans en l’operació i gestió del sistema energètic i una presa de consciència per part de les empreses i l’administració pública.
Tot i això, convertir la nostra terra en un lloc sostenible i ecològic no és cosa de quatre dies. Una de les preocupacions més grans per les empreses, el govern i fins i tot a petita escala, per el ciutadà mitjà, és la inversió inicial i els costos de manteniment de les instal·lacions d’energies renovables. Cal tenir present, però, que una inversió d’aquestes característiques s’ha de fer de cara al llarg termini, pensant en l’estalvi que ens proporcionarà i del bé que farà al planeta en un futur. Segons l’estudi de Greenpeace ‘Catalunya Renovable 100%‘ i tal com podem veure a l’infogràfic següent, els costos de manteniment d’aquest tipus d’instal·lacions es reduirien exponencialment d’aquí al 2050.
En el cas de La Sal de Varador l’amortització de costos serà sinònim d’un avantatge sobre la competència en un futur. Ricard Jornet ens explica els beneficis que suposa gaudir d’una instal·lació sostenible en vistes al llarg termini.
Implicacions de l’administració pública
L’administració pública és un dels principals agents sobre els que recau la responsabilitat de capgirar la situació. Xavier Garcia Casals, expert en estratègies energètiques sostenibles i redactor de l’informe de Greenpeace ‘Renovables 100%’, assenyala el govern com a un dels principals culpables del panorama actual: ‘Els que prenen les decisions clau, a més d’enfrontar-se als interessos econòmics i polítics dels partidaris del ‘vell model’ energètic, no creuen que sigui possible canviar-lo’.
Personalitats com Oliveres o Garcia Casals creuen que l’Estat hauria de jugar un paper més important en l’escenari de la producció d’energia per tal de controlar un creixement que s’hauria d’aconseguir de forma sostenible. En aquest aspecte, Joan Majó introdueix un concepte fonamental com és el de la ‘coacció’. L’administració pública, ja sigui a nivell local, autonòmic o estatal ha de pressionar suficientment per establir nous paràmetres de comportament perquè les empreses canviïn. No obstant, assenyala que s’ha de ser cautelós perquè ‘la coacció no ha de produir reaccions contràries’.
Una estratègia de l’administració pública per incentivar l’ús d’energies renovables és el de subvencionar les empreses que apostin per un nou model de negoci. La Sal del Varador n’és un clar exemple però des de l’Estat s’utilitza una estratègia totalment contrària. Ricard Jornet pateix certes traves que tot seguit explica.
El paper de les empreses
Sovint s’assenyala a les empreses com a les grans culpables de la situació mediambiental actual. Fins ara el benestar ha anat incrementant però també ha augmentat el nombre de residus, causants del canvi climàtic. ‘L’actual leitmotiv de les empreses és el màxim benefici’, assenyala Arcadi Oliveres.
Per posar fi al problema actual, nombrosos experts emfatitzen que s’ha de trencar aquesta concepció i apostar per unes empreses amb objectius diferents. Segons Arcadi, el nou model d’empresa ‘no ha de ser competitiu ni tenir un creixement desmesurat: s’ha de proposar donar feina a la gent i subministrar béns i serveis als ciutadans’. Ramon Folch, doctor en biologia i ecòleg, també coincideix amb aquesta idea i defensa que ‘el model de futur es basa en el negoci de l’eficiència’.
La presa de consciència ciutadana
Per altra banda, els ciutadans són els que formen una majoria social molt més àmplia que els dos agents anteriors. Alguns dels experts consultats veuen la massa social com el principal impulsor de la lluita contra el canvi climàtic. Un d’ells és Ramon Folch, qui considera que ‘el canvi es produirà quan s’empari en una majoria suficient de la societat’. La presa de consciència ecològica per part de la població és encara un repte però que, si s’arriba assolir, ajudarà en gran mesura a pal·liar els efectes de l’actual crisi ecològica. De nou, Arcadi Oliveres proposa una solució al problema, una mesura que passaria per una reflexió individual pensant en el futur: ‘els ciutadans haurien de ser conscients dels seus actes i de les conseqüències que se’n desprenen. El millor és pensar en les generacions que venen en comptes de fer cas als cants de sirena que provenen dels mitjans i la publicitat’.
Prendre consciència és vital, ja sigui a nivell individual o col·lectiu. Cal entendre que el planeta té uns recursos limitats però que, explotats de manera adequada, són més que suficients per satisfer les nostres necessitats.
