Les portes del Sàhara, en alerta

“Carro, carro!”, cridaven les dones del carrer estant. Amb suavitat, l’home que feia anar el cavall el va fer frenar. Els qui estàvem asseguts al marge del senzill remolc de fusta ens vam apinyar per deixar lloc a les senyores, que anaven vestides amb hijabs de diferents colors i dissenys. Van pujar amb nosaltres i el carrer va tornar a recuperar el repic rítmic de les ferradures contra l’asfalt.

Ens dirigíem al mercat setmanal que es fa als afores de Tan-Tan, la ciutat marroquina que és considerada la porta del Sàhara. Cada diumenge, mercaders vinguts de tot arreu s’ajunten per oferir els seus productes als veïns d’aquesta localitat. Però aquell dia l’ambient no era el mateix de sempre.

De matinada, les forces saharianes del Front Polisario havien llançat uns míssils a la ciutat de Smara, al Sàhara Occidental. Tot i ser a 200 quilòmetres d’allà, en un lloc inhòspit com el desert, les dues ciutats se senten properes. A més a més, els atacs van anar dirigits a objectius civils, cosa que no havia passat abans, i això tenia en alerta la població de Tan-Tan.

Jo era allà per casualitat. Havia volgut acostar-me fins a la desembocadura del riu Draa per trobar-hi algunes de les poques famílies nòmades berbers que queden al Marroc. Però aquell incident m’havia forçat a esperar a Tan-Tan. “No és segur sortir de la ciutat”, m’havia dit un contacte de la regió. “A més, els nòmades són recelosos amb els desconeguts. Ara mateix no confien en ningú. Al desert només t’espera ressentiment i, fins i tot, ràbia.” Les circumstàncies, doncs, m’obligaven a quedar-me allà.

Al carro, hi anava amb dos nois que havia conegut aquell mateix matí. Tots dos es deien Zakarias i eren un tàndem ben curiós. Per diferenciar-se, es feien dir Zak gran o Zak petit. El “gran” tenia 26 anys. El més jove, 22. Costava veure’ls separats. Es trobaven cada dia i miraven de cenyir-se a un horari detallat que portaven esbossat amb tinta blava en una llibreta. Quedaven a les sis del matí, abans que sortís el sol, per anar a fer esport i meditar. Després, es preparaven un bon esmorzar en un parc, amb un fogonet que portaven a sobre. En aquell moment del dia era quan me’ls havia trobat per primera vegada. Vam menjar unes torrades amb un saltat d’ous, ceba, formatge i alguna verdura.

Finalment, vam arribar al mercat. Aquell trajecte m’havia servit per a aprendre que, allà, als carros també els anomenen “carros”. La convergència de cultures de la Mediterrània és innegable.

Com era d’esperar, el mercat era ple. L’oferta de productes dividia el recinte a l’aire lliure en regions: fruites i verdures per un costat, estris de casa per un altre, roba, un apartat de metal·lúrgia… Una de les zones que més em va cridar l’atenció era la dels animals vius. Hi havia gallines, per descomptats, però també coloms. Quan ho vaig preguntar, alguns em van dir que eren per a companyia, uns altres, que per a menjar. Les seves gàbies s’amuntegaven amb les dels periquitos. Aquella disposició semblava confirmar que, efectivament, estaven catalogats més aviat com a ocells de companyia que no pas com a tiberi. Tot i això, en alguns països àrabs no és estrany de trobar-se coloms a la nevera. A Egipte, per exemple, en fan de farcits amb arròs.

Els conills ens miraven amb por als ulls entre els barrots de la gàbia. Sabien que aquell no era un bon lloc per als de la seva espècie. En canvi, en un altre espai del mercat, separat, les ovelles feien la seva sense immutar-se. Era la secció on es trobaven els nòmades per comprar i ramats vendre’n. També s’hi acostaven veïns de Tan-Tan per endur-se una sola ovella. En aquest cas, a trossos. Si ho volies, podies escollir-ne una i dos homes arraconats al fons s’encarregaven, en canvi d’uns quants dírhams, de sacrificar i esquarterar l’espècimen que volguessis.

No podria ser més a prop d’aquells berbers, donades les circumstàncies. Tal com m’havien avisat, hi vaig trobar fredor. No els va agradar veure un estranger. I menys amb una càmera. “És millor que ens n’anem”, em va advertir un dels Zaks, el gran. “No els fa gràcia veure’t, anem-nos-en”, va dir tot accelerant el pas.

Terra militar

Havia estat en Zak mateix qui s’havia ofert a acompanyar-me a la muntanya. El petit havia de treballar en una botiga diminuta del carrer principal. Hi venia des de samarretes de futbol fins a rellotges falsificats.

Tenia ganes de veure la ciutat des d’algun turó, de manera que els dos ens vam enfilar a un turó que s’erigia ben a prop del centre. D’allà, vam observar com Tan-Tan era, efectivament, un oasi. A tot arreu hi imperava el roig del Sàhara, un desert sobretot pedregós, però de la ciutat en naixien palmeres i una vegetació frondosa. Era bonic veure el verd entre tanta sequedat. A l’altre costat de la muntanya, s’estenia una carretera recta cap a l’infinit. Travessava el desert tot cercant l’horitzó. En aquella cara també hi havia una parcel·la de terreny encerclada amb filferro. Tot i els esforços per mantenir-ho hermètic, el pas del temps i la duresa del clima havien afluixat i trencat molts dels cables espinats, cosa que deixava la fortalesa oberta.

“Ací no es pot entrar”, em va explicar en Zak. “Hi ha mines antipersona, és molt perillós. Era un camp d’entrenament militar, però ara fa molts anys que està abandonat. No hi pot passar ningú.”

No em va saber explicar qui havia posat aquelles mines ni quin exèrcit s’havia entrenat allà, però un dels candidats, sens dubte, és l’espanyol. De fet, Tan-Tan va ser fundada per militars espanyols com a destacament el 1940, quan tota aquesta regió formava part del protectorat espanyol al Marroc.

Però els espanyols i els marroquins no són els únics que han posat el peu a Tan-Tan. El govern americà hi va instal·lar una base militar el 2008. I una d’especialment grossa. Aquest acte diplomàtic va ser una mostra de suport al regne marroquí en el conflicte saharià a escala internacional i, a més, va significar l’establiment d’un punt d’influència i control dels Estats Units a l’Àfrica.

Quan vam tornar al nucli del municipi, vam passar per unes zones on s’havia instal·lat una comunitat força gran d’immigrants. Segons que m’explicava el meu acompanyant, eren homes que venien de països del sud del Sàhara, com el Senegal i Gàmbia. Vivien temporalment allà tot esperant l’oportunitat d’arribar a les Illes Canàries i, per tant, a Europa. Ho anaven, sobretot, amb barcasses, perquè Fuerteventura és tan sols a 100 quilòmetres d’alguns punts de la costa marroquina en aquesta part del territori.

Viatjant per la resta del Marroc m’havien avisat amb contundència que el poble saharià no era de fiar i que era “la pitjor” cosa del Marroc. “Qui es vulgui separar el Marroc és que és mala persona, no hi ha més explicació”, havia arribat a sentir a Marràqueix. Ara que era a les portes del Sàhara, sentia advertències i queixes sobre els immigrants que venien d’altres parts de l’Àfrica i s’instal·laven al Marroc. Un discurs que es repeteix, gairebé paraula per paraula, a tot el món.