Les plaques de la vergonya

La regidora de Memòria Històrica d’Alacant, Maria José Espuch, plorava de ràbia en el moment que el funcionari municipal va retirar la placa de la plaça de la Igualtat per recuperar la de la División Azul. De ràbia i de vergonya. Va declarar que amb aquest gest la ciutat d’Alacant retrocedia quaranta anys. A la vegada, el barri de Miguel Hernández tornava a ser de José Antonio. També va caure el carrer dedicat a Miquel Grau. I així fins a 46 plaques que van haver de ser substituïdes per les franquistes que, en aquest moment del segle XXI, encara eren ben visibles als carrers d’Alacant.

La llei de memòria històrica que va aprovar el primer govern de José Luís Rodríguez Zapatero és de l’any 2007 i preveu expressament la prohibició de símbols, noms, honors o objectes que recorden el règim de Franco. Molts ajuntaments governats pel Partit Popular no van fer mai cas d’aquesta llei. Amb el canvi de color de l’any 2015, alguns consistoris han dedicat una regidoria o una oficina a vetllar pel compliment de la llei. És el cas d’Alacant. El grup municipal popular va dur fins a les últimes conseqüències aquesta oposició a la llei de memòria històrica i va recórrer contra la decisió de la junta de govern de modificar el nomenclàtor. El jutjat contenciós administratiu 4 li ha donat la raó.

Vicent Sampedro, doctor en història i membre del Memorial Democràtic, explica que la jutgessa s’ha agafat a un defecte de forma de l’expedient, però adverteix que això només pot ser una circumstància temporal. ‘La llei diu molt clarament que s’han de retirar les plaques i tota mena de referència a personatges del franquisme o a fets franquistes, tal com s’ha fet a Alacant. Jo entenc que tornar a posar les plaques va absolutament contra l’esperit de la llei, però l’ajuntament no ha tingut més remei que tornar a fer-ho. Supose que l’Ajuntament d’Alacant podrà tornar a començar el procés i la retirada serà definitiva.’

Encara una cinquantena de carrers a València
Matías Alonso, coordinador del Grup per a la Recuperació de la Memòria Històrica al País Valencià, va més enllà i considera que ‘tornar a posar totes aquestes plaques de colp és un esperpent, un acte d’homenatge públic al franquisme’. Alonso diu a VilaWeb que a la ciutat de València hi ha cinquanta-set carrers que encara tenen noms clarament franquistes. Durant els anys de govern de Rita Barberà, no va voler fer mai res per canviar-les. ‘Primer va demanar informes a la Universitat, que va reduir la llista a trenta, i quan els va tenir, va dedicar els serveis municipals a fer contrainformes per a rebatre’ls i deixar les coses com estaven’, explica.

Un dels casos més flagrants és el del carrer de Marco Merenciano, que va ser qui va delatar el rector Peset Aleixandre, que va acabar afusellat. Tots dos carrers transcorren paral·lels. També hi ha el del Baró de Càrcer, que va ser el primer batlle franquista de València. I hi ha el ‘Grupo de Viviendas Antonio Rueda’, amb placa de jou i fletxes i vint-i-vuit carrers amb noms de falangistes reconeguts. El mes de gener, l’ajuntament va retirar els escuts franquistes esculpits en els frontispicis dels col·legis Teodor Llorente i Pare Manjón i també té previst d’eliminar la placa del barri dels falangistes. Segons Matías Alonso, el nou govern municipal treballa per eliminar aquests vestigis però va amb peus de plom. Massa, a parer seu, perquè ‘si eres massa contemporitzador, el franquisme agafa força, com s’ha demostrat a Alacant. Cal exercir la fermesa democràtica’. Amb tot, Alonso deixa entreveure un altre debat que encara no s’ha resolt: quins noms s’han de posar en substitució d’aquests. ‘És delicat i s’ha de fer molta pedagogia democràtica a l’hora d’escollir a qui es fan els homenatges.’

El jou i les fletxes del ‘Ministerio de la Vivienda’

Hi ha unes altres plaques que es confonen amb el paisatge urbà dels pobles i ciutats de tot el país. No són tan cridaneres, però tampoc no haurien de ser ja a les façanes dels edificis construït els anys cinquanta, seixanta i fins i tot setanta del segle passat. Tenen la inscripció del ‘Ministerio de la Vivienda’ i l’inquietant símbol del jou i les fletxes.

La llei de memòria històrica del 2007 també les prohibeix. El compliment de la norma és molt irregular. A Barcelona aquesta setmana han començat a retirar-ne vora quatre-cents, a Gràcia i Nou Barris. A València no s’ha fet mai cap moviment per a llevar-les, però en localitats com Quart de Poblet o Paterna sí que es van desclavar de les façanes.

A Lleida, el batlle Àngel Ros va dir que no gastaria ni un euro per a llevar aquestes plaques i va convidar qui volgués fer-ho a pujar a una escala per desempernar-les. Els ciutadans li va prendre la paraula i uns quants col·lectius han començat a retirar-ne. La plataforma Lleida Lliure de Franquisme prepara una manifestació el 18 de març amb el lema ‘Memòria, justícia i dignitat’.

Ja hem tret la primera placa de Lleida. Alcalde @angelrosdomingo
cost actual 0€. Seguim… pic.twitter.com/OR50hTb1g2

— Petrolis Independents (@PetrolisIndep) March 11, 2017

Sobre el cas de Lleida, Vicent Sampedro opina: ‘Quan un alcalde o un ajuntament es nega a la retirada, cal denunciar-ho immediatament. Som en un país on el franquisme sociològic no ha desaparegut. El feixisme o el franquisme no és que tornen, és que en realitat no se n’ha anat mai.’

Una llei de memòria democràtica amb règim sancionador
Tant Matías Alonso com Vicent Sampedro consideren un pas molt important la llei de memòria democràtica i per a la convivència que es troba en tràmit parlamentari. Aquesta llei inclou un cos sancionador contra els responsables polítics o, fins i tot, funcionaris, insubmisos.

La llei valenciana podria ser aprovada abans d’acabar aquest any i preveu, entre més mesures, que en un termini d’un any desapareguen tots els vestigis i honors franquistes. Escuts, plaques, quadres d’honor en presidències d’entitats, etcètera. Si no es fa així, la Generalitat procedirà d’ofici a retirar-los. La llei preveu de crear una Comissió de la Veritat i incorporar la introducció de la memòria històrica en els cicles formatius.