Les pioneres del periodisme que podem tornar a llegir

Com tants oficis, el periodisme va ser una cosa d’homes durant anys. Treballar, sovint de nit, en una feina mal pagada i haver de conviure amb la sordidesa dels baixos fons o amb els riscs de la repressió política, no es considerava adequat en un context en què les noies tenien pocs destins més enllà de fer un bon casament, tenir criatures i ocupar-se de les feines de casa. A l’àngel de la llar no li podia passar pel cap de ser periodista.

Però als anys vint i, especialment, als trenta les dones van començar a treure el nas a les redaccions i a fer-se un lloc en les publicacions del seu temps. Eren els signes del temps, de la modernitat dels anys vint i de les potser encara migrades consecucions originades pel sotrac de la Gran Guerra. El cinema sonor, els còctels, l’aviació… i la dona periodista. És clar que hi havia hagut pioneres, dones que escrivien i promovien revistes feministes, com la Feminal de Carme Karr, però és amb la generació d’Aurora Bertrana, Irene Polo, Rosa Maria Arquimbau, Maria Teresa Vernet, Mercè Rodoreda, Anna Murià, Maria Luz Morales, Llucieta Canyà o Anna Maria Martínez-Sagi que la dona desembarca als mitjans. Hi entra tímidament, en seccions dedicades “a la llar i la moda”, especialitzades en qüestions femenines o feministes, o bé dins les seccions de cinema o crítica teatral. Algunes arribaran al reporterisme de carrer.

Del focus al silenci

Aquesta arribada coincideix, a més, amb un moment decisiu dels quioscs catalans, quan les publicacions comencen a anar plenes de fotografies i els escriptors omplen les pàgines dels setmanaris i els periòdics. És quan es crea la festa de la mecanògrafa, els escriptors francesos van a viure experiències al límit al Barri Xino i l’Exposició Internacional omple la ciutat de visitants. A vegades, l’activitat periodística va aparellada amb l’actuació política, com a militants, o activistes, com a sòcies d’entitats com el Lyceum Club o el Club Femení i d’Esports. Escriure també és prendre partit, i això es veurà en capçaleres com la Publicitat, l’Opinió, la Humanitat, la Veu de Catalunya i la Rambla.

Si els anys republicans van ser els de consolidació de la tasca d’aquestes pioneres, la guerra del 1936-1939 va accelerar-ho tot. I van arribar les primeres directores de diari: Morales a La Vanguardia i Murià al Diari de Catalunya. De tota aquella època daurada en van quedar pocs testimonis. La majoria d’aquells noms de dona van caure en el silenci amb la dictadura, quan el periodisme es va vestir d’uniforme i els qui no se n’anaren a l’exili –antics conservadors, carlins, nous falangistes o vells lerrouxistes– van fer-se càrrec d’una premsa controlada i sotmesa.

Fruit d’aquest llarg oblit, la recuperació de les dones periodistes ha hagut d’esperar les darreres dècades. Els treballs d’Elvira Altés, de Montserrat Bacardí, de Neus Real, de M. Àngels Cabré, per exemple i sense voluntat d’exhaustivitat, han permès de fer-nos una idea d’allò que la primera en diu “Les periodistes de la República”. De la mateixa manera, els darrers anys hem pogut tenir aproximacions biogràfiques a un bon grapat de dones periodistes i escriptores, com el recull d’articles d’Irene Polo publicats a La fascinació del periodisme, per Glòria Santa-Maria i Pilar Tur. Tota una referència que darrerament s’ha completat amb la publicació de les darreres notícies sobre el final de Polo a l’Argentina.

Paraula d’Anna Murià

La casualitat –si és que hi creiem– ha fet que darrerament s’apleguin les novetats sobre aquella generació excepcional. Per exemple, han arribat pràcticament alhora dos llibres sobre Anna Murià, l’escriptora, periodista, biògrafa del seu company Agustí Bartra i amiga i confident de Mercè Rodoreda. D’una banda, la reedició de la biografia escrita i publicada fa trenta anys per Quirze Grifell, recuperada per Saldonar amb el títol Anna Murià, viure, escriure i amb edició, pròleg i anotació de Sam Abrams. D’una altra, el volum A la recerca de la dona moderna, que aplega una selecció dels articles de Murià publicats a la Dona Catalana la Nau, la Rambla i l’Opinió, als anys i vint i trenta. En aquest aplec, publicat per Comanegra, M. Àngels Cabré hi afegeix un text del 1988, en què Murià parla del “Temps i les escriptores de la Segona República”, i on fa una aproximació a algunes de les seves companyes de generació.

Per exemple, de Llucieta Canyà –de qui Indilletres, que cada any atorga el premi que porta el seu nom a la crítica literària, acaba d’editar una biografia–, Murià en diu: “En el camp periodístic potser la que féu més soroll (fixeu-vos que dic soroll) fou Llucieta. Era una noia maca, cosa que contribuí a la seva popularitat, junt amb l’actuació agitada que portava. Des de les pàgines de La Veu de Catalunya, el diari de les dretes, parlava de les dones i per les dones i secundà la xiroia organització de les modistetes (les “llucietes” com els deien) més que res per tal d’inflar la celebració del dia de Santa Llúcia, patrona de les cosidores. Publicà un llibre, L’etern femení, de consells a les dones per reeixir en el matrimoni, amb criteri conservador. Després, casada, anà apagant-se.”

En el mateix text, també parla d’una altra companya de generació i tempteigs literaris, Rosa Maria Arquimbau: “fou coneguda per la seva columna periodística titulada ‘Whisky i soda’, amb la qual imitava llunyanament, potser sense adonar-se’n, la famosa secció ‘L’aperitiu’ de Josep Maria de Sagarra; sovint hi feia burla de les ‘senyores de cotilla i botines’. Publicà dues o tres novel·les, de regular valor i, durant la guerra, estrenà una obra de teatre. Rosa Maria s’esforçava per ésser, i ho aconseguia, extraordinàriament sexy. Era exactament el revés de la medalla de Maria Teresa Vernet, però, així i tot, la vaig tenir per amiga. En els últims anys ha publicat almenys un llibre que ha passat desapercebut.” La secció d’Arquimbau, que es deia en realitat “Film i soda” dóna títol al recull d’articles i reportatges aplegats per Julià Guillamon –que va presentar-nos el personatge a L’enigma Arquimbau l’any 2015– amb pròleg d’Irene Pujadas, publicat per Comanegra, dins la col·lecció Autories.

Entre els texts d’Arquimbau, s’hi pot llegir el manifest “Nosaltres”, on Arquimbau parla de la incorporació de la dona a la política, amb motiu del plebiscit de l’estatut de Núria, però que es pot entendre també com una reivindicació col·lectiva: “Nosaltres no havíem parlat mai en públic. I vam parlar-hi. Ens van venir a escoltar amb curiositat, ja ho sabem, però ens van venir a escoltar, que és el que ens interessava. Nosaltres no havíem votat mai. Vam votar d’una manera que no era votar, però ho semblava, que és el que ens interessava. Nosaltres vam cridar les dones. Totes les dones. Van venir. Van venir meitat per distracció, meitat per fer de debò; però van venir que és el que interessa. Nosaltres hem aconseguit una vegada a la vida el que volíem. Nosaltres hem triomfat una vegada. […] Nosaltres ens ho proposem i nosaltres obtenim allò que ens proposem, perquè tenim dret a obtenir-ho, perquè tothom té dret a obtenir el que desitja mentre sàpiga desitjar-ho i posar-se a l’alçària dels seus desigs. Nosaltres, però, no diem nosaltres volent dir nosaltres les dones; nosaltres, diem nosaltres volent dir nosaltres els catalans, i si podem dir nosaltres sols, la felicitat regnarà a Catalunya.”

Aquesta setmana se’n parlarà

L’editorial Periscopi fa enguany deu anys que va començar a caminar. De llavors ençà, s’ha convertit en un segell de referència en l’àmbit de la narrativa catalana i, especialment, en les traduccions. En la seva ben acurada selecció de títols, tampoc no hi ha faltat el bon periodisme, amb volums com No diguis res o L’imperi del dolor, de Patrick Radden Keefe. Per molts anys!