14.03.2017 - 13:41
|
Actualització: 14.03.2017 - 19:30
La sentència condemnatòria contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau ha estat redactada pels magistrats del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) Jesús María Barrientos, Eduardo Rodríguez Laplaza i Carlos Ramos. Hi justifiquen la condemna d’inhabilitació especial pel delicte de desobediència greu, amb l’argument que van fer cas omís de la providència del Tribunal Constitucional que ordenava de suspendre el procés participatiu del 9-N i les tasques preparatòries. Concretament, els magistrats resolen que els fets jutjats constitueixen un delicte descrit en l’article 410.1 del codi penal: desobediència comesa per l’autoritat o funcionari públic en la modalitat negativa oberta de complir una resolució judicial. Amb tot, la sentència és plena de comentaris i justificacions carregats d’intencionalitat –sovint política– que comentem tot seguit.
Un assumpte pendent
En l’exposició dels ‘antecedents de fet’, ben al principi de la sentència de cent pàgines, els magistrats es preocupen de recordar que la vista oral del judici va començar amb mitja hora de retard. Recordem que el primer dia de judici –el dilluns 6 de febrer– es van concentrar unes quaranta mil persones al passeig de Lluís Companys, davant el palau de justícia, seu del TSJC. Els tres acusats van arribar amb retard després d’haver recorregut a peu el trajecte des del Palau de la Generalitat fins al jutjat. Aquest retard va molestar molt els magistrats, que es van ocupar de fer-ho saber als presents a la sala de vistes.
Judicis d’intencions
Després d’exposar una sèrie de ‘fets provats’, els magistrats expliquen que els acusats ‘finalment i com a colofó de les conductes que s’acaben de relatar, amb el mateix propòsit i consciència de contravenció que les guiaven, van disposar que el centre de premsa s’instal·lés al Pavelló Italià de Montjuïc entre els dies 7 i 8 de novembre…’ És tan sols un exemple de l’estil de redacció dels membres del tribunal, que no s’estan de fer judicis d’intencions en l’apartat dedicat als ‘fets provats’.
Errors de gruix
A més, en aquest punt concret hi ha algun error sorprenent. Diu que el Departament de Presidència va contractar expressament l’empresa Focus perquè s’ocupés de l’organització del centre internacional de premsa que va servir per a oferir una valoració del govern durant la jornada del 9-N. Però això no és cert, perquè l’empresa Focus tenia un contracte estable amb aquest departament de la Generalitat per a ocupar-se d’aquesta mena d’esdeveniments i, per tant, no va ser contractada expressament per aquest fet com diu la sentència.
No es jutgen les urnes?
A continuació, en l’apartat de ‘fonaments de dret’, on s’exposa el raonament jurídic que motiva la condemna pel delicte de desobediència, els magistrats s’ocupen de subratllar quin és el fet jutjat: ‘L’acusació no es projecta sobre la convocatòria del 14 d’octubre [quan Mas va anunciar el procés participatiu], ni tampoc sobre la col·locació d’urnes, com s’ha volgut fer veure interessadament. Es jutja la desobediència a una instrucció del Tribunal Constitucional.’ És evident que en aquest punt els magistrats miren de defensar-se –ells i la justícia espanyola– de l’evidència que no es tracten amb igualtat tots els casos de desobediència d’instruccions del TC. El govern espanyol desobeeix desenes de sentències constitucionals, però aquesta desobediència tan sols s’ha portat a judici quan s’ha fet una consulta sobre la independència.
L’informe de la junta de fiscals no compta
Per una altra banda, en aquest apartat de ‘fonaments de dret’ els magistrats es cuiden de remarcar que no han tingut en compte l’informe elaborat per la junta de fiscals de Catalunya després del 9-N. Aquell informe deixava clar que no hi havia delicte en l’actuació del govern de la Generalitat i que no hi havia fonament per a presentar cap querella. Tanmateix, instruccions polítiques del govern espanyol al fiscal general de l’estat –que poc després va dimitir per aquests fets– van portar la fiscalia de Catalunya a presentar la querella. Aquest informe va tenir força presència en el judici perquè els advocats defensors van demanar que es tingués en compte en la sentència el raonament jurídic que s’hi feia. No donar gens d’importància a l’informe de la junta de fiscals és una decisió política evident per part del tribunal.
Tres magistrats defineixen la democràcia
Més endavant, en una secció titulada ‘Exigències de tipus normatiu’, els magistrats inclouen una valoració política extreta d’una sentència del 2006 del Tribunal Suprem. Diu: ‘La democràcia es basa, no tan sols en la divisió de poders [fem notar que no diu ‘separació’ de poders], sinó en la submissió de tots a l’imperi de la llei i al compliment de les resolucions judicials.’ Quina necessitat tenen els jutges d’esmentar aquest text? Tres magistrats del TSJC són els encarregats de definir què és la democràcia? Els preocupa que el món vegi aquesta sentència com un atac a la democràcia perquè es penalitza els encarregats d’haver facilitat una votació pacífica i amb més de dos milions de participants?
S’ha acabat el debat!
En aquest mateix punt d’exigències normatives, Barrientos, Rodríguez i Ramos contesten a un dels arguments de la defensa de manera taxativa. Els advocats defensors van esgrimir que el Tribunal Constitucional no era un òrgan del poder judicial i, per tant, no es podia considerar que hi hagués delicte de desobediència per no haver complert una providència (que no era ni una sentència) seva. El codi penal parla de ‘resolucions judicials’ quan tracta de la qüestió de la desobediència. I aquest debat sobre la naturalesa del TC no és una raresa, sinó un dels grans debats dels juristes d’aquests últims anys. Segons l’estructura del poder judicial espanyol, el màxim òrgan és el Tribunal Suprem, mentre que el TC és tractat en un apartat separat de la constitució (fora de l’apartat del poder judicial) i té una llei pròpia que el regula. Sigui com vulgui, els tres magistrats del tribunal conclouen: ‘S’ha de desmentir, des d’ara mateix, aquesta pretesa desconnexió entre TC i l’exercici de la jurisdicció…’ i ‘No admetem cap dubte ni reserva respecte de l’atribució al Tribunal Constitucional d’autèntica jurisdicció constitucional…’
Combat dialèctic contra la defensa
En un altre fragment més propi d’un combat dialèctic entre les parts que de la veu de l’àrbitre, els magistrats diuen: ‘S’ha pretès degradar la vinculació del mandat [de la providència del TC] davant l’absència de requeriment personal i de tot advertiment exprés de les conseqüències penals pel cas de negativa o renúncia al compliment.’ Fa referència al fet que la defensa denunciava que la providència no reunia un dels requisits marcats en la tipificació del delicte de desobediència, que exigeix que l’afectat sigui advertit de forma directa i clara sobre les conseqüències de no complir allò que li és ordenat. Els magistrats conclouen: ‘Contràriament, hem d’afirmar la plena aptitud de la providència del TC de 4 de novembre de 2014 perquè constitueix, sense més i per si mateixa, degudament notificada, una resolució judicial susceptible de ser desobeïda amb les conseqüències previstes a l’article 410.1 del codi penal.’
Mal si fas, mal si no fas
En el moll de l’os de l’argumentació de la sentència, hi trobem la necessitat dels magistrats de justificar la teoria de la desobediència per omissió com ja va fer el fiscal en les conclusions del judici. Per això els magistrats tornen a fer servir una sentència del Suprem que diu que ‘n’hi ha prou amb l’omissió o la passivitat pròpia de qui es nega a executar una instrucció legítima dictada dins el marc competencial del seu autor’. I continua: ‘La jurisprudència d’aquesta sala comprèn dins del tipus tant la manifestació explícita i contundent contra l’ordre com l’adopció d’una actitud de reiterada i evident passivitat al llarg del temps sense complir el mandat, és a dir, la de qui sense oposar-s’hi o negar-la, tampoc fa la mínima activitat exigible per a complir-la.’
La intel·ligència de Mas: un insult?
A continuació trobem allò que hom podria considerar pràcticament un insult als acusats. Els magistrats argumenten contra la idea que la providència no era prou clara respecte de quines actuacions s’esperava que fessin els acusats quan el procés ja havia quedat en mans dels voluntaris. El tribunal diu: ‘Aquest argument defensiu no passa de ser un pretext inconsistent perquè, com s’ha exposat abans, el sentit de la providència […] resultava d’una claredat meridiana per a qualsevol intel·ligència mitjana, oimés per al president de la Generalitat i els membres del consell de govern, assessorats com estaven per un equip de juristes als quals s’ha de suposar un coneixement cabdal de la naturalesa de norma fonamental dels preceptes constitucionals invocats…’
La credibilitat de Viver i Pi-Sunyer, segons els magistrats
En l’apartat de les ‘exigències de tipus subjectiu’ sobre el ‘dol desobedient’, els magistrats ataquen el jurista Carles Viver i Pi-Sunyer, ex-vice-president del Tribunal Constitucional. Llegim: ‘El testimoni Sr. Viver i Pi-Sunyer va mostrar en el judici oral una memòria selectiva que posa seriosament en qüestió la seva credibilitat. Va dir que no recordava si havia estat consultat en ocasió de la providència del TC de 29 de setembre de 2014 […]. Si bé va recordar, i clarament, haver-ho estat en ocasió de la providència del mateix TC de 4 de novembre…’
Més enllà de la petició de la fiscalia
Aquests són alguns detalls continguts en les gairebé cent pàgines de la sentència redactada per Jesús María Barrientos, Eduardo Rodríguez Laplaza i Carlos Ramos. Imposen una pena d’inhabilitació entre un any i sis mesos i dos anys a Irene Rigau, Joana Ortega i Artur Mas pel delicte de desobediència. Ho fan recollint pràcticament tots els arguments de la fiscalia per a justificar la condemna per aquest delicte. A més, el tribunal imposa un càstig superior al que havia demanat el fiscal en cas de descartar el delicte de prevaricació. El tribunal s’ha servit en aquest sentit de les peticions de condemna fetes per l’acusació popular (uns quants sindicats policíacs ultres i el pseudo-sindicat Manos Limpias).
