Les parets parlen: ni amb Mas ni sense Mas

Contràriament a allò que molts poden pensar, l’ambient de l’assemblea no va ser tens. Si més no, això es podia percebre de portes enfora, perquè els periodistes no podíem pas entrar a la pista coberta d’atletisme de Catalunya, lloc de la trobada. Ja va passar a Manresa i ahir es va repetir a Sabadell. L’assemblea nacional volia la màxima discreció i els informadors vàrem ser exiliats a una sala de premsa. Molt còmoda, àmplia, amb wi-fi i amb tot a lloc, però a deu minuts caminant del pavelló.

Fer la cobertura, si més no, va ser diferent. Reclòs en una sala, havies de provar de treure suc de tot plegat, de manera que molts vàrem optar per baixar fins al pavelló. Vagant per fora l’estructura de ciment em vaig topar amb una escena molt il·lustrativa d’allò que es vivia a dins. Una pintada en una paret del pavelló era tapada per una pancarta de la CUP que deia: ‘Capgirem la història’. Del grafit, només se’n podia llegir la paraula ‘fins’ i tres símbols a sota: una estelada, la falç i el martell, i el símbol del feminisme. Volia saber quina paraula o paraules tapaven la pancarta cupaire. Vaig mirar a banda i banda abans de fer-ho. No volia que m’enxampessin i em prenguessin per un arrencapancartes de Junts pel Sí.

Vaig aixecar la tela per llegir què hi deia: ‘Fins mai Mas’. Bon joc de paraules. Algú, més aviat favorable a l’opció d’investir Mas, havia volgut tapar el missatge. Una mostra del debat intern, que aquests darrers dies s’havia fet evident amb la publicació d’articles favorables i contraris a l’acord amb Junts pel Sí.

Tot plegat em confirmava allò que molts avisaven de feia dies. Que la militància es trobava molt dividida. Si més no, i això no és faltar a la veritat, en l’opció que ahir es votava. Allò que no sabia ningú és que la divisió seria tan precisa; ‘diabòlica’, va dir unes hores més tard Antonio Baños.

No sé si va ser un crit o un xiscle, però sí que estic segur que era una noia: ‘Empat! Han empatat!’ Tots els periodistes que érem a la sala de premsa ens vàrem sobresaltar de cop. Semblava una broma; una broma pesada perquè feia molta estona que estàvem pendents dels resultats, que no acabaven d’arribar mai. Però era cert. I tant, que era cert. Empat a 1.515 vots. Immediatament, tothom es va posar a escriure, a enviar missatges de WhatsApp, a trucar, a fer córrer la notícia…

Seguidament, la CUP va comparèixer per fer una declaració i anunciar l’empat de manera oficial. Això sí, sense preguntes permeses, igual com al debat nacional de Manresa. El desconcert que acabàvem de viure era generalitzat, no únicament per part dels periodistes. ‘La pressió d’aquests darrers dies ha estat molt forta. Però ha acabat explotant de la manera més inimaginable’, reflexionava en privat un dels deu diputats.