Les nits eufòriques de divendres

Quan tens una segona criatura, el temps que abans dedicaves al germà o germana gran, es redueix, bàsicament perquè la feina es multiplica i les hores no s’allarguen, sinó que, més aviat, fa l’efecte que minven. D’ençà que va néixer la meva filla petita que sento que dec atenció al seu germà. Em costava de trobar moments per a gaudir junts i sovint passava que, o bé jo havia d’abocar-me als seus gustos infantils quan miràvem pel·lícules plegats, o bé escoltàvem música dins el cotxe de camí cap a algun lloc, o bé era el meu nano que s’havia d’adaptar a les meves necessitats i preferències. Fins que, de sobte, TV3 va estrenar Eufòria. Només de veure’n els primers anuncis, abans que comencés la temporada passada, ja vaig veure clar que s’hi enganxaria. Els ulls se li van esbatanar com dues finestres deleroses de descobrir qui eren aquells joves, i no m’equivocava. Des del primer programa, que hi va quedar atrapat. El que no podia sospitar és que jo també acabaria esperant que arribés el divendres. De sobte, com un regal, podíem compartir un espai televisiu que ens engrescava a tots dos. Tot plegat, arribava en un moment social i familiar de debat encès sobre l’ús de les pantalles i els seus continguts.

Sovint penso que ser pare o mare d’una criatura era més fàcil fa uns quants anys. Les dificultats de criar sempre hi són, independentment de l’època, és clar, però tinc la sensació que abans l’educació autoritària aplanava el camí de la criança per als adults. Ara, d’una banda, la gran majoria de dones intentem pujar dues muntanyes alhora: la de la vida professional i la de la vida laboral. Només aquest fet ja és una causa d’estrès que no sentien les nostres àvies o besàvies, que, tristament, havien de renunciar a treballar i s’ocupaven “només” de la titànica tasca domèstica i de la criança. Ara, aquí, treballem unes i altres perquè, difícilment, amb un sol salari es pot sobreviure. I, és clar, moltes mares estem preocupades i ocupades a indagar els nous dictàmens pel que fa a la criança efectiva i respectuosa, i aviat descobrim que la teoria és meravellosa i que mantenir les criatures allunyades de les absorbents pantalles és el millor camí per al seu desenvolupament, però les jornades laborals d’extenses hores fan que, a la pràctica, pares i mares, sovint a contracor i per necessitat, acabem endossant-los la pantalla, perquè no els podem dedicar allò que en diuen “temps de qualitat”. Aquí valdria la pena de preguntar-se com es pot oferir qualitat quan no se’n gaudeix, però on vull anar a petar és a la demonització de les pantalles. Evitar-les al màxim, sí, però tampoc torturar-nos més del compte sobre això, perquè si seleccionem bé els continguts, amb seny i mesura, ens poden ser eines útils i de descobriment. Gràcies al programa Eufòria el meu fill ha començat a mostrar un interès creixent per la música, sobretot per la música en català. Tenint en compte que en altres ocasions he escrit articles parlant de la preocupació per la manca d’interès de la canalla i els adolescents cap a la nostra llengua, que ara ell em demani de conèixer més cançons de grups i cantants com ara Oques Grasses, The Tyets, Lildami, Doctor Prats, Zoo, Ginestà… em sembla esperançador. No hi ha cap manera millor d’aprendre una llengua i de consolidar-la com a senyal d’identitat i pertinença a un col·lectiu que a partir de la passió, l’oci i el gaudi. A través de les cançons d’aquests grups, en descobreix altres de ja existents, de la meva època, i sovint, quan n’analitza les lletres, em demana què vol dir tal paraula. I després m’adono que ha començat a incorporar-la al seu vocabulari. Com que sóc una torracollons de la llengua, i li he fotut la matraca, a més a més, és capaç de detectar fins i tot alguns errors. Que no hem de parlar com acadèmics, ja ho sabem, però cal ensenyar-los que el “se m’ha caigut” o el “tenia que” no són correctes malgrat que “mama, tothom ho diu així”. Però és que els efectes positius d’Eufòria, van més enllà. Puc relacionar el fet de descobrir el programa amb un interès insaciable per certes disciplines artístiques. Darrerament, l’he vist recreant una bateria amb pots i caixes que ha trobat per casa, o buscant elements per inventar instruments de percussió i portar el ritme de les cançons de les gales, que acaba escoltant en bucle. La feinada del personal de vestuari, d’escenografia, d’attrezzo i d’il·luminació no li ha passat per alt, i més d’un dia me l’he trobat remenant el meu armari per afegir elements al seu inacabable ventall de disfresses. És feliç imitant els seus cantants preferits i, fins i tot, ha acabat utilitzant la taula de llum que li vam regalar quan tenia tres anys –i que se n’ha passat tres més a l’armari omplint-se de pols– per recrear un espai de llum per als espectacles que ens organitza al més pur estil eufòric. El seu regal estrella de Reis va ser un micròfon. M’encanta veure que en un món cada vegada més deslligat de les emocions, i amb persones cada vegada més isolades, ell s’aferra al llenguatge creatiu per a expressar-se. Si bé és cert que tinc pendent de parlar-hi per anar-li fent entendre que el futur artístic i cultural en aquest país és paupèrrim, i potser m’acabaré convertint en una vella pessimista que li donarà aquell consell que tanta ràbia em feia a mi: “Explora aquests àmbits com a entreteniment, però busca’t ‘una feina com Déu mana’.” Del programa se n’han dit moltes coses, i algunes de dolentes; ja se sap que quan una cosa és un èxit no es deslliura de les crítiques. Però jo em quedo amb el fet que, per al meu fill, l’Elena sigui la preferida, i que no li hagi passat pel cap, ni un moment, que amb el seu cos “no normatiu” ho té complicat en el camp de la música perquè, lamentablement, ja sabem que massa sovint el físic passa per davant del talent. Ell, en l’Elena, i en tota la resta, hi veu passió, hi veu talent, hi veu esforç. Arran del programa, hem mantingut converses sobre gènere, sobre música i sobre llengua, i jo em quedo amb això. I, sobretot, em quedo amb la felicitat de compartir amb ell un programa que ens uneix, que és fet en català i que m’aporta esperança per una televisió pública que darrerament m’havia decebut en certs sentits.