23.12.2018 - 21:50
Per a mi que la situació seria com ara això: Un vespre truquen a la porta i és el teu cap que es presenta amb la senyora i diu que vénen a sopar, que no pateixis, que tu facis la teva que ells ja s’espavilen; se t’instal·len al menjador amb el seu càtering i, quan han acabat i en tenen prou, s’esperen fins que els dónes les gràcies per aquella seva mostra d’afecte. I després se’n van. No t’han demanat permís per a ocupar-te la casa ni t’han avisat que vindrien: Per què hauria de fer-ho qui té prou ascendent sobre la teva vida per a sentir-se’n l’amo?
Segons que sabem, va ser com qui diu per la premsa que el nostre govern va tenir notícia que encara mantenien vigent el consell de ministres del 21 de desembre a Barcelona que havien anunciat al mes de juliol i que seria a la Llotja. Quina manera més subtil d’adobar el terreny per al diàleg i de fer política! Fer-lo coincidir amb el primer aniversari de les últimes eleccions era un incendiari gest d’inconsciència o bé una provocació calculada. Perquè, tal com hem vist, a més, res d’allò que hi van anunciar després no justificava un desplaçament tan extraordinari.
O és que té res de nou tornar a prometre inversions d’un trist centenar de milions d’euros en unes infraestructures en les quals esperen de fa anys que executin inversions ja pressupostades encara més grans? Més aviat sembla (bé, no ho sembla) que se’ns vulguin rifar. I té res de nou repetir la declaració de desgreuge del president Companys del 2009 per reparar-ne el judici injust i l’assassinat sense haver fet res de res des d’aleshores, i ja gairebé en fa deu anys?
Allò que diria que sí que és nou és l’acudit aquest de posar el nom de Josep Tarradellas a l’aeroport de Barcelona. La proposta, si és que fos una proposta, tindria el seu suc, vista la trajectòria sinuosa i plena de clars i obscurs del primer president de la Generalitat restaurada després de l’última dictadura. Però jo no entraria a valorar el nom, que a hores d’ara trobo que no és més que una anècdota, sinó la manera de procedir del govern espanyol: Vénen a casa, es tanquen a la Llotja i decideixen que ens bategen l’aeroport. Com si ningú més no hi tingués res a dir. Com si fos seu. Que no ho és, per més que en siguin els titulars i es resisteixin numantinament a compartir-lo. Així és com ens tracten. Amb un despotisme del tot illetrat.
La cosa més significativa de tot aquest episodi és que estic segur que ens troben uns desagraïts. No m’estranyaria gens que no entenguessin que no apreciem com ens estimen. Ells han fet un esforç d’afecte, diguem-ne que sincer, utilitzant els presidents Companys i Tarradellas per a acostar-se’ns, i va i nosaltres trobem que se’ns posen en va els noms als llavis i que encara ens fem els ofesos…
Tant d’enrenou només ens ha deixat dos gests una mica rellevants. Un, que, després de la reunió d’última hora entre el govern espanyol i el nostre, tots dos emetessin aquell comunicat conjunt que per primera vegada s’expressa en uns termes diferents. Si no fos que sabem que en general els socialistes espanyols no són gens de fiar i que Pedro Sánchez en particular és un tros de quòniam, diríeu que han començat a escoltar. L’altre, la col·locació apressada de la ponsètia vermella per a esmorteir el groc rere la foto dels presidents. Mira que fem malament les coses, nosaltres, però ells sempre troben la manera de sorprendre’ns fent-ne d’encara pitjors.
