Les millors idees

‘Tornaré per Reis amb la novel·la acabada. Si no m’obriu, ho entendré.’ La dona es desperta al seient del copilot i es troba aquesta nota enganxada al volant. Els fills dormen al darrere, el cotxe està aparcat al seu lloc al pàrquing. Tornaven de celebrar Sant Esteve a casa els sogres i amb l’excusa de la novel·la ell ha volgut conduir, ‘així vosaltres descanseu i jo és com si estigués sol’. Són dues hores de cotxe, la sogra els ha dit que es quedessin a dormir, però ell, el fill, li ha dit que no, que l’endemà es volia llevar d’hora per acabar d’escriure la novel·la que va començar a l’estiu.

Per vacances sempre fa el mateix: busca moments per estar sol o per estar ‘com si estigués sol’ i així poder anar pensant en la novel·la. Que tornarà per Reis s’ho creu, però amb la novel·la acabada… Li obrirà la porta i se’l trobarà allà palplantat, esperant l’esbroncada, i ella el farà passar, obriran junts els regals de Reis i no li preguntarà res fins que els nens no se’n vagin a dormir passades les deu.

No haurà acabat la novel·la i estarà penedit. En podrà fer el que vulgui, d’ell. Però adoptarà el paper de dona comprensiva que entén els patiments de l’artista i callarà fins que ell no li hagi dit que no l’ha acabada, que ha avançat molt, però no l’ha acabada. Sempre evita les xifres i quan ella li pregunta ‘quantes pàgines?’ ell respon amb evasives i li parla de versions i esborranys i tons i veus narratives fins que ella fuig.

L’endemà llegint el diari mentre els nens juguen al parc topa amb un titular: ‘Les millors idees les tinc a la dutxa o cuinant.’ És ell. No li havia dit res d’aquesta entrevista. El periodista, cap al final, li demana com s’inspira, d’on treu les idees, aquella pregunta que ella sap que el seu marit detesta i que sempre respon amb una mentida diferent.

‘A la dutxa, cuinant o fent feines de casa és quan tinc les millors idees. Necessito estar ocupat fent alguna cosa “mecànica”, llavors connecto amb el meu subconscient i apareixen coses sorprenents. La idea de la que serà la meva quarta novel·la se’m va acudir al parc, mentre els meus fills feien castells de sorra. Sóc escriptor, però per damunt de tot sóc pare.’

El dia sis al matí ben d’hora. Riiing!

—És el papa! És el papa!

Ella obre:

—Puc passar?
—És clar. —I li somriu.

Ell entra capcot. Deixa la maleta al rebedor i abraça els nens.

—Ja han vingut els Reis?
—Sííí! La mama ha dit que t’esperéssim per obrir els regals!

Ella, dreta a la porta del menjador, segueix amb el mateix somriure d’abans.

Regals oberts. Dia llarg com el somriure d’ella. Quan els nens ja dormen, ella es fica al llit amb un:

—Véns o vols escriure una estona?
—He avançat molt.
—Quantes pàgines portes?
—Gairebé cent.
—Setanta-cinc?
—Setanta-quatre.
—Vaig llegir l’entrevista.
—Quina entre… vista? Ah. Ja l’han publicada?
—Al parc. Et vaig llegir al parc.
—…
—Tenies raó. Al parc es tenen les millors idees. Véns o vols escriure? Digues…