Les mil i una CUP i Artur Mas

Aquesta setmana he fet una immersió CUP. He anat a escoltar David Fernàndez i Anna Gabriel en un acte públic, he entrevistat Julià de Jòdar per al diari, m’he vist amb un militant de base durant dues hores, he parlat amb membres del secretariat nacional durant mitja hora, m’he reunit amb un càrrec local durant una hora més. Finalment he escoltat què diuen els votants del meu voltant. Tot plegat, per fer-me una composició de lloc. I entendre en quin punt som. D’entrada, vull dir que jo no sé res, però he vist això.

‘La CUP són bona gent i treballen molt bé.’ Que ho digui jo, no té gràcia. Que ho digui gent de CDC, que es reuneixen amb ells aquests dies, en té més. De cara enfora, diferències. De cara endins, en la relació de JxSí i la CUP, pot haver-hi desacord, però no agror.

Pops. Un pop en un garatge. Vaig anar a visitar el grup de la CUP al parlament als seus despatxos i semblaven un pop en un garatge. Em va encantar. Són com diuen: ‘Nosaltres, passàvem per aquí.’ David Fernàndez deia a la Torna: ‘Som una força municipalista que excepcionalment vam decidir d’entrar al parlament el 2012, conscients del moment històric.’ Porten el món local a dins, i el parlament, no tant. A vegades penso que si fos per ells, en lloc d’escollir president, decidiríem si ens fa falta president. Potser amb una assemblea de batlles ja faríem. En fi, traginen l’atzar històric (‘què hi foto, jo aquí?’) prou bé. Per sort nostra, encara hi són. Un dia, penso, en marxaran, del parlament.

Dins la CUP, com dins de Junts pel Sí, hi ha opinions diverses sobre Mas. Els uns i els altres, de cara enfora, es mostren com a bloc. Per dins, no és tan així. Càrrec electe, a mi, aquesta setmana: ‘Si em posen Mas en canvi d’un programa real de combat contra la pobresa, dic provem-ho. Proveu-ho. Si no, no.’ Un altre càrrec electe, a un col·lega de VilaWeb: ‘No entenc què fa la CUP oposant-se a votar Mas. No ho entenc!’ Crec, em puc equivocar, que en aquest debat són més nombrosos els partidaris del no. Si ho fem per llocs, veig la CUP de l’àrea metropolitana i de la ciutat de Barcelona en un claríssim ‘Mas no’. Són sindicalistes, anticapitalistes, militants antiglobalització que la CUP té dins l’àrea metropolitana. Són força i plens d’energia. ‘No és mania, és que jo a Mas a la fàbrica no el puc defensar. I punt. Creixerem sense Mas. Que ens facin cas, d’una puta vegada. Pesats. I amb els de Podem, ens passa igual. Amb Mas pel mig, no avancem’, em deia un. Per una altra banda, a Berga, o a Girona, serien més oberts a investir Mas. És l’Esquerra Republicana ‘radicalitzada’ com els defineix un membre de la CUP. En el fons, això de Mas sí, Mas no és el debat etern dins l’esquerra independentista entre el Front Patriòtic (Mas sí) i la Unitat Popular (Mas no). Ve de molt lluny, tot plegat i, com recordava Josep Sala i Cullell, a Twitter: ‘Totes aquestes disputes entre convergents i indepes d’esquerres ja les teníem al bar de la facultat als 90. Cap invent.’

‘Si votem Mas sí, ens trenquem per dins’, diu l’una. ‘Això d’entrada. I després engeguem a rodar tota la feina dels darrers anys amb els moviments socials, per exemple’, diu l’altra. L’una és militant; l’altra, molt més càrrec.

Personalisme. Dins la CUP s’havia debatut si David Fernàndez, Quim Arrufat i Isabel Vallet tenien massa protagonisme. Fins a quin punt una persona pot encarnar, representar o parlar en nom de tots. Quin paper se li dóna. La relació entre l’individu i el grup. Un clàssic dins la CUP. Mas n’és el darrer episodi. I aquest potser és el punt on ho veig més diferent, personalment. Sóc un gran partidari dels líders, jo. Són els hereus, que no m’agraden. Sigui com sigui, ells fan a Mas allò que van fer-se a ells mateixos. Els molesta l’excés de personalisme. Creuen que val més evitar ‘les estrelles’, diguem.

Contradiccions. Totes les del món, he vist, que té la CUP. La darrera, ahir. Mas no, però un de CDC sí? No sé com ho veuran, a la fàbrica. No podem fer la DUI, però sí desobeir el TC ? Aquí la CUP està com tots. Del ‘posi les urnes’ a ‘prengui’s un temps’. De la ‘llista sense polítics’ a una ‘llista amb independents’. Del ‘Mas president’ al ‘Posem-lo de quatre’. Del ‘no governo amb Mas’ a ‘li dono suport de fora estant’. Tots hi són, en zona contradictòria, cosa que me’ls fa pròxims tots.

Se m’escapa, i em sap greu, la relació actual entre els diputats i els militants. Les decisions van de baix cap amunt, en moments com els actuals, on tot va tan de pressa, o no passa tant? No en sé tant, per a veure-ho, això, però trobo que és un dels aspectes més interessants de tot plegat.

Dubtes. Els veig molt convençuts a voler que Catalunya Sí que es Pot acabi enfilant-se al carro, que no tenir Mas ajudarà en aquest punt, i que, en el fons, no hem guanyat el plebiscit. Si més no, que no l’hem guanyat com Déu mana. Per tant, necessitem ampliar vots, i Mas no hi ajuda. Jo no tinc clares gaires coses, ara per ara, i aquestes tampoc.

Sóc un votant típic: vaig votar per la independència, perquè era un plebiscit, i el debat sobre el president entenc que és necessari, però em supera una mica. Això he vist que també passa a alguns votants de JxSí i de la CUP. Com molts d’ells, si mai fracassa tot plegat, responsabilitzaré la CUP, Junts pel Sí i a mi mateix: potser si hagués fet més…

Reconec intel·ligència política i visió pràctica. Contra el tòpic, uns i altres avancen. Jo no sé si és cosa de la CUP, o de Junts pel Sí, o de qui. La qüestió és que demà no tan sols votarem la investidura del president. També votarem la declaració de sobirania, i els annexos. La primera votació sembla encallada. No hi ha acord. La segona, en canvi, tirarà endavant. I aquest paper, ves per on, pot desencadenar tota una sèrie de fets (suspensió de l’autonomia?) que faran, crec, que el procés de desconnexió avanci, encara que la investidura no. És la política de fets consumats que Zarzalejos temia tant. Aquí, hi he vist intel·ligència. Fer avançar coses, amb president o sense. És el resultat d’una visió pràctica que agraeixo.