03.03.2019 - 01:50
- El 1971 Antonio Ruiz Villalba va ser assassinat per la policia mentre ocupava la fàbrica de la SEAT en defensa dels drets sindicals. Manuel Fernández Márquez era assassinat per les forces policíaques el 1973 a Sant Adrià del Besòs i Cipriano Martos, membre del PCE (m-l), es va morir el mateix any en una caserna de la Guàrdia Civil a Reus. Diego Navarro, militant de CCOO i del PSUC de Sant Vicenç dels Horts, es va morir a la presó de Tarragona el juliol de 1975 en circumstàncies estranyes i Gabriel Rodrigo Knajo, obrer de la construcció de Tarragona que participava en una manifestació pels assassinats de Vitòria el març del 1976, es va morir en caure d’una cornisa quan fugia de la policia.
Els seus noms s’afegeixen als assassinats, durant la primera meitat dels setanta, de Cristóbal Ibáñez Encinas, Antonio Huertas Remigio i Manuel Sánchez Mesa, concretament el juliol del 1970 a Granada, i de Pedro Patiño el setembre de 1971 a Madrid. Què tenen en comú? Es tracta de dirigents sindicals assassinats en un context de conflictivitat laboral i política. Som als anys setanta del segle XX i el sindicalisme fa un pas endavant en la lluita a favor de les reivindicacions laborals. CCOO és fonamental en aquesta estratègia.
- El 21-F, durant la jornada de vaga convocada per la Intersindical de Catalunya, als locals de CCOO s’hi van fer pintades. ‘Eskirols’, deien. Després, quan el sindicat va publicar un piulet en què es mostrava compromès amb el dret de manifestació, la llibertat d’expressió i apostava pel diàleg com a via de solució per al conflicte polític, li van caure floretes en forma de piulets: ‘ciudadaners’, ‘sindicat franquista’, ‘vergonya de la classe obrera’, ‘sindicat del poder i col·laboracionista’, etc.
- L’activisme sindicalista ha construït –amb les seves mans i amb els seus cossos– la Catalunya contemporània, partint de la reivindicació de drets laborals i socials i la militància antifranquista. A la Catalunya dels setanta el moviment obrer desenvolupava la seva identitat als barris del cinturó industrial, adaptant-se als diferents models de creixement urbà i industrial.
El 1969, quan Òmnium Cultural atorgava el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a l’historiador Jordi Rubió i Balaguer, es produïen els primers conflictes a les obres del Vallès Occidental (a la UAB, a Badia i a Can Deu de Sabadell) que culminaren amb la intervenció de la Guàrdia Civil i l’acomiadament de més de vuit-cents treballadors el 1971, any en què rebia el Premi d’Honor Francesc de B. Moll. D’aquests anys daten també les mobilitzacions i les lluites del sector de la construcció a Bellvitge. El 1975, en què Joan Fuster rep el Premi d’Honor, la policia deté Manuel Pérez Ezquerra, Fernando Lozano Revuelto, José Moreno Rider i Leonardo Farrero Rodes, que són jutjats en consell de guerra per haver convocat la vaga de la Tèrmica, propietat de FECSA, a Sant Adrià de Besòs. Durant la vaga foren acomiadades setanta persones i unes cinquanta-cincés van deixar l’empresa com a resultat de la pressió patronal i policíaca.
- El 25-F, una quarantena de representants de la societat civil van fer costat a la Junta d’Òmnium hores abans de la declaració de Cuixart al Suprem, entre els quals els dirigents sindicals de CCOO, UGT, Unió de Pagesos i USTEC-STES.
A Catalunya tenim un teixit associatiu sòlid. És un bé cultural de primer ordre. Les organitzacions sindicals –i CCOO n’és una– formen part d’aquest associacionisme que és un dels signes d’identitat de la catalanitat. Efectivament: CCOO és una associació tan representativa de la cultura associativa del país com ho pot ser Òmnium Cultural o l’ANC.
Tinc per cert que Catalunya no s’entén sense Jordi Rubió i Balaguer, Francesc de B. Moll o Joan Fuster. Tampoc sense Ángel Rozas o Cipriano García.
