25.09.2020 - 21:50
|
Actualització: 25.09.2020 - 22:11
No m’agrada gens parlar de la covid. En comptes d’això, m’agradaria parlar de tantes coses que estimo i admiro de la cultura catalana, i sobretot de l’esplendor –malgrat la fustigació de què és objecte actualment– de la lluita pacífica per establir un nou model de convivència amb Espanya, Europa i el món. I és per això, paradoxalment, que em sento obligat a parlar de la covid, o, més ben dit, el relat que se n’ha creat, un relat que, si a Catalunya no és qüestionat amb més fredor i escepticisme, em fa l’efecte que desfarà ràpidament tot allò que s’ha bastit aquesta darrera dècada i postergarà una generació o més el procés de reconstrucció nacional.
A diferència de molts catalans, vaig tenir l’experiència de viure de primera mà les onades aclaparadores i constants de propaganda –abocades damunt la població per un estament mediàtic absolutament servil a l’afany censor dels centres més obscurs i violents del poder–, amb l’objectiu de convertir la tragèdia de l’11 de setembre de 2001 a Nova York en un pretext per a perseguir el somni neoconservador de destruir civilitzacions senceres i matar milions de ciutadans i garantir, així, l’hegemonia efectiva dels EUA i Israel a l’Orient Mitjà. Vaig veure com persones doctes –en principi, de tendències progressistes–, sota la pressió propagandística constant dissenyada seguint la doctrina de Full Spectrum Dominance, arribaven a la conclusió que atacar l’Irac –un país que no tenia res a veure amb els atacs contra les Torres Bessones– era una resposta perfectament vàlida i lògica a l’angoixa que ells, i molts més, sentien en aquell moment. I vaig veure també com qualsevol qui parlés de la clara bogeria criminal d’aquestes accions era acusat de ser una amenaça a la seguretat de tots els nord-americans. I finalment vaig veure com, enmig del furor fomentat pels mitjans, aquestes mateixes persones ‘progressistes’ donaven carta blanca a un govern de gent autoritària a bastament reconeguda, per a llevar-nos sense retorn drets bàsics, drets adquirits a còpia de segles de lluita.
Havent estudiat els mecanismes d’aquesta guerra d’informació contra el poble nord-americà amb moltíssima cura, m’és molt fàcil de veure els paral·lelismes entre tot això que viu tothom ara (i vosaltres, dins l’estat espanyol, amb una intensitat mot especial) en relació amb la covid i les tècniques de la campanya de terrorisme informatiu utilitzades contra nosaltres fa gairebé dues dècades.
N’esmentaré només un, molt obvi. Ni allò que els ‘experts’ anomenen ‘terrorisme’ ni els virus respiratoris no es poden eradicar. Se’n poden mitigar els efectes, però no es poden eradicar. I és precisament per això que les autoritats els han declarat la guerra. Una guerra contra una cosa que no és susceptible en absolut de derrotar plenament equival a posar a la butxaca d’aquests governs una coartada de durada infinita que poden utilitzar com vulguin i quan vulguin. Sols han de fer sonar les alarmes sobre l’augment d’amenaces ‘terroristes’ o casos de covid –la immensa majoria dels quals no té cap conseqüència seriosa sobre la salut del diagnosticat– perquè la gent s’espanti i resti sense la mínima capacitat d’estrènyer llaços de solidaritat i de conspiració (‘conspirar’ és, literalment, ‘respirar junts’) que són la base essencial de tota transformació social d’una certa importància. Cedir a la lògica de la covid com a amenaça existencial, quan clarament no ho és, és entrar en la caverna llòbrega de la por. És, en fi, consentir de viure a la defensiva, d’acord amb la conformació de la realitat feta pels centres de poder establert, una posició des de la qual és absolutament impossible d’acomplir el somni de l’alliberament nacional.
És per aquestes raons que esdevé tan i tan important d’analitzar amb molt de compte els trops del relat, sobretot el trop de la ciència que, com veurem a continuació, no és sempre la mateixa cosa que l’evidència científica.
Els CDC i l’OMS sobre les màscares
En relació amb els ‘fets científics’, no és pas estrany que hi hagi divergències considerables entre els pronunciaments emesos pels dirigents d’una organització –i, a partir d’aquí, les figures polítiques amb qui sovint es barregen– i allò que els experts de carrera saben o creuen que és l’estat real d’un aspecte científic determinat.
Sembla que aquest pot ser el cas de les màscares i, concretament, del suposat paper que tenen en la prevenció de la propagació de la covid.
El text següent forma part d’una nota de la publicació dels Centres de Control i Prevenció de Malalties dels Estats Units (CDC), de 31 de juliol de 2020, titulada ‘Guia de salut pública sobre les exposicions comunitàries‘, en relació amb la covid:
‘Tot i que la investigació indica que les màscares poden afavorir que els infectats no propaguin la infecció, no hi ha tanta informació sobre si ofereixen protecció per a una persona exposada a un pacient simptomàtic o asimptomàtic. Per tant, la determinació del contacte estret [menys de 2 metres durant més de 15 minuts] s’hauria de fer independentment de si la persona amb covid-19 o el seu contacte portaven màscara.’
No és precisament un suport gaire sòlid al paper tan important de les màscares contra la transmissió de la covid. De fet, suggereix clarament que haurien de ser vistes com un ‘no-factor’ a l’hora de determinar situacions de risc potencial.
Si continuem llegint el document, veurem que no hi ha cap recomanació sobre l’ús de la màscara a la pàgina inicial, on s’enumeren les millors maneres de combatre la propagació del virus. I al subapartat de la mateixa pàgina, on es detallen situacions de risc, se suggereix que caldria: ‘a) practicar la distància física i més estratègies de prevenció personal; b) estar alerta en cas de símptomes; c) vigilar la febre, la tos o la falta d’alè o més símptomes de covid-19; d) comprovar la temperatura si es desenvolupen símptomes; e) seguir els consells dels CDC en cas de símptomes.’
No hi ha cap esment de la importància de les màscares.
És cert que en altres pàgines del portal web hi ha directrius contradictòries sobre aquest aspecte, però sembla evident que els científics dels CDC, conscients que l’eficàcia de les màscares per a prevenir la propagació de virus respiratoris al gran públic és molt poc concloent, evita acuradament d’avalar-la.
Una altra raó probable d’aquesta circumspecció és el fet que els CDC han publicat almenys dues versions de les ‘Directrius de mitigació comunitària per a prevenir la grip pandèmica’ aquestes últimes dècades –l’última, el 2017. En aquest document es recomana l’ús de màscares tan sols en situacions comunitàries amb persones simptomàtiques. Però al final diu: ‘Els CDC no solen recomanar l’ús de màscares per a persones sanes dins de casa ni en més situacions comunitàries com a mitjà per a evitar infeccions durant pandèmies de grip, llevat de circumstàncies especials de molt de risc.’ Els exemples d’aquestes circumstàncies especials són: una dona embarassada sense capacitat d’evitar grans concentracions de gent i algú que té cura d’una persona simptomàtica a casa.
Ara llegim la publicació de l’OMS publicada el 5 de juny de 2020 titulada ‘Consells sobre l’ús de màscares en el context de la covid-19’. Hi trobem aquest paràgraf: ‘Hi ha proves limitades que l’ús d’una màscara mèdica pot ser beneficiós com a mesura per a evitar la transmissió en el cas de persones sanes que comparteixen casa amb un malalt o que assisteixen a reunions multitudinàries.’
I més endavant, a la mateixa pàgina: ‘Els resultats dels assaigs controlats de grups aleatoris sobre l’ús de màscares entre adults joves que viuen en residències universitàries als Estats Units d’Amèrica indiquen que les màscares facials poden reduir la taxa de malalties semblants a la grip, però no mostren cap impacte sobre el risc de grip confirmada pel laboratori. Actualment no hi ha cap prova directa (d’estudis sobre covid-19 i en persones sanes de la comunitat) sobre l’eficàcia de l’ús universal de màscares en persones sanes de la comunitat per a prevenir les infeccions amb virus respiratoris, inclosa la covid-19.’
I conclouen: ‘Molts països han recomanat l’ús de màscares de tela o cobertures facials per al públic en general. Actualment l’ús generalitzat de màscares per part d’individus sans en l’entorn comunitari encara no ha estat avalat per proves científiques directes ni d’alta qualitat i hi ha possibles beneficis i perjudicis a tenir en compte.’
Just després de la publicació d’aquest document, l’OMS va canviar la seva posició en matèria de màscares i va començar a demanar-ne un ús més generalitzat.
El 10 de juliol, Deborah Cohen, de les News Night de la BBC, va dir: ‘El comitè de l’Organització Mundial de la Salut que va revisar les proves sobre l’ús de pantalles facials en públic no el va avalar. Però després de la pressió política, l’OMS ara el recomana.’
En un piulet publicat l’endemà passat, Cohen va dir: ‘Diverses fonts ens havien dit que el comitè de l’OMS que revisava les proves no havia avalat les màscares, però les van recomanar per la pressió del lobby polític. L’OMS no ho ha negat.’
Que jo sàpiga, l’OMS no ha adduït cap estudi nou per a justificar el canvi de parer.
Curiosament, el document de l’OMS que he citat suara, i que encara tinc, va desaparèixer de la web de l’organització entre el primer de setembre de 2020 i ara.
També és interessant d’assenyalar que a la versió de la secció ‘covid FAQS’ de l’OMS, disponible el primer de setembre, la resposta a la pregunta ‘Què puc fer per protegir-me i prevenir la propagació de la malaltia?’ no contenia cap esment a les màscares.
Més endavant se n’hi va afegir un, però igualment sense adduir cap prova nova per a justificar el canvi de posició.
A la mateixa secció de preguntes freqüents es demana: ‘L’OMS recomana de portar màscares mèdiques per evitar la propagació de la covid-19?’. I la resposta és: ‘Actualment no hi ha prou proves ni a favor ni en contra de l’ús de màscares (mèdiques o d’una altra mena) en individus sans de la comunitat en general. No obstant això, l’OMS estudia activament la ciència en ràpida evolució sobre màscares i actualitza contínuament la seva orientació.
Les màscares mèdiques es recomanen principalment en entorns sanitaris, però es poden considerar en unes altres circumstàncies.’
I les ‘altres circumstàncies’ que s’esmenten a continuació són: treballadors sanitaris, malalts o gent amb símptomes de covid-19 i qualsevol qui tingui cura a casa d’un malalt de covid-19.
Finalment, a la resposta sobre ‘Com portar correctament una màscara mèdica?’, els autors, després de donar diversos consells tècnics, diuen: ‘Recordeu que les màscares no substitueixen maneres més eficaces de protegir-vos, a vosaltres i als altres, contra la covid-19, com ara rentar-vos sovint les mans, tapar-vos amb el colze o amb roba quan estossegueu i mantenir una distància mínima d’un metre de l’altra gent.’
El 18 de juliol, Carl Heneghan, del Centre de Medicina Basada en Proves (CEBM), d’Oxford, va dir: ‘Tothom té el dret de portar màscara, però no es pot dir que sigui una decisió basada en proves […]. Hi ha una separació real entre una decisió basada en proves i el terme opac “actuem guiats per la ciència”, que no és la mateixa cosa que les proves.’
Per a més estudis sobre l’efectivitat de les màscares contra la transmissió de les malalties respiratòries, vegeu la web mantinguda pel Dr. Pietro Vernazza, cap de malalties infeccioses del Kantonsspital St. Gallen (Suïssa).
També podeu consultar aquesta interpretació del fenomen de les màscares feta per un il·lustre periodista d’esquerres, que és plena d’enllaços a estudis científics sobre l’eficàcia que tenen.
I ací teniu el vídeo de Dr. Fauci parlant de la utilitat de les màscares contra la covid al març, abans de convertir-se ex nihilo a la posició pro-màscara durant l’estiu.
