Les manipulacions intencionades de Facebook fan sonar totes les alarmes

Facebook té problemes. Durant anys ha mirat de donar una imatge d’imparcialitat que ara es va esquerdant de dia en dia. Quan ha de respondre qui decideix els continguts que apareixen al mur dels usuaris, Facebook sempre diu que és qüestió del famós algoritme. Però l’escàndol organitzat ara, arran la selecció de notícies a les eleccions americanes, ha destruït el mite i ha deixat pas a una pregunta que es fa com més va més gent: Facebook és el gran manipulador de la informació que rebem?

La clau de la manipulació que fa Facebook és senzilla d’entendre: pot decidir què entra al mur i determina què hi veus o què no arribes ni tan sols a veure. Fins ara Facebook afirmava que aquesta decisió tan important sempre era presa per un algoritme matemàtic, cosa que li donava una imatge d’una certa neutralitat. Però ja ha quedat confirmat i fora de tot dubte que hi ha humans que prenen decisions i que decideixen què pot veure un usuari i què no. I la gravetat de la revelació és molt important.

El lector entra cada dia a Facebook. Però què hi veu? Veu allò que li interessa o veu allò que Facebook ha decidit que pugui veure? Dissortadament, la segona cosa: només hi veiem allò que ells volen que vegem. I, de fet, Facebook, sobretot, té una capacitat enorme d’amagar informació. Ningú no pot exercir la censura d’una manera tan perfecta. Si no volen que es vegi VilaWeb, per exemple, VilaWeb no es veu. No us ha passat mai?

En definitiva –i aquesta és la clau del problema– és Facebook que decideix quines notícies es veuen i quines no. I en el ‘quines no’ hi ha la clau de tot. Per exemple, com passa darrerament, si el nombre de notícies procedents de mitjans independentistes que Facebook presenta als seus lectors cau en picat i alhora creix la presència de notícies provinents de mitjans unionistes, és obvi que això afectarà clarament l’opinió pública. El fet clau de tot plegat és que el lector ni se n’adona, de la censura. Ningú no es pregunta qui és Facebook per a condicionar les nostres lectures. Ningú no s’atura a pensar que algú decideix per ell i censura els continguts que rep. Si més no, ningú no s’ho pregunta fins ara.

Les manipulacions sobre Donald Trump sacsegen la política americana
Als Estats Units, avui, el 62% dels adults fan servir Facebook, almenys una vegada el dia, amb la qual cosa la dominació informativa que té la xarxa és total. El segueix Pinterest, amb un 26%, i Twitter, per comparació, només arriba al 20% de la població. Pràcticament, dos votants americans de cada tres tenen en Facebook la font principal per a obtenir informació.

El 12 de maig The Guardian va publicar aquest article que va caure com una bomba en plena campanya electoral.

L’article feia pública la guia interna que segueixen els treballadors de Facebook per decidir quines notícies han de destacar-se al timeline. I la commoció va venir d’ací. Després d’anys assegurant que aquestes notícies les decidia un innocent algoritme matemàtic, de sobte va quedar incontestablement clar que Facebook havia enganyat tothom i que hi ha gent encarregada de corregir l’algoritme i col·locar la informació que volen que tothom pugui veure o amagar la que no volen que vegi ningú.

La publicació d’aquesta guia va tenir un enorme impacte, perquè pocs dies abans organitzacions pròximes a Donald Trump i el Partit Republicà havien denunciat Facebook per censura de continguts. Un ex-treballador de la companyia havia explicat a Gizmodo que els editors del timeline rebien instruccions per a ‘injectar’ artificialment notícies, però també per a censurar-ne. Notícies que no tenien interès per als lectors eren promocionades artificialment per interessos, per exemple, polítics mentre que notícies que els lectors triaven i pujaven en la valoració de l’algoritme eren retirades per criteris que no tenien res a veure amb els interessos dels lectors.

La polèmica desfermada per aquest descobriment va ser enorme i ha arribat fins i tot al congrés dels EUA, on s’ha obert una investigació sobre les manipulacions informatives de Facebook. La reacció de l’empresa ha estat també motiu de queixa. Es va reunir amb delegats del Partit Republicà i va anunciar que en patrocinaria la convenció, cosa que ha aixecat protestes notables, ara dels demòcrates.

Sigui com sigui, la virginitat informativa de Facebook ha quedat durament tocada davant l’opinió pública americana… i internacional. Perquè si fan això als Estats Units, per quin motiu no ho haurien de fer en qualsevol altre país.

Qui és Facebook per a decidir què volem llegir i què no?
El debat ha saltat més enllà de la política i és particularment intens als mitjans. Novament The Guardian presentava fa dies un article contundent en què es demanava sobre les conseqüències de les decisions editorials de Facebook. El professor Jay Rosen hi feia les preguntes i les afirmacions més punyents: ‘Facebook és una empresa amb un paper editorial i amb un gran poder editorial, però sense cultura editorial ni lideratge. No pots cridar-ne el director i preguntar-li per què fa això o allò simplement perquè no tenen ni tan sols director.’

El debat sobre el mal que Facebook fa al periodisme i als lectors era sobre la taula ja des de feia mesos. Els recents descobriments i incidents ho han acabat d’aclarir, però la denúncia venia de molt lluny. Una intervenció fonamental va ser la d’Emily Bell, en una memorable conferència a la Universitat de Columbia, als Estats Units, amb un títol ben significatiu: ‘La fi de les notícies: com Facebook s’ha empassat el periodisme‘.

En aquesta conferència, molt difosa a través de les xarxes socials, Bell denuncia que les editores de premsa han perdut el control de la distribució de notícies a mans sobretot de Facebook. I afirma que això significa que els editors han perdut el control de la relació amb els lectors, els ingressos i fins i tot el dret a decidir quines històries els interessen. Tot a mans d’uns intermediaris que no segueixen mai les regles que les societats democràtiques havien imposat al periodisme. I oposava això al fet que en els mitjans les regulacions de les lleis són un contrapunt social que Facebook ignora deliberadament. Un exemple: abans les empreses de cable també s’havien fet amb el control de la distribució de televisió però el negoci estava regulat pel parlament amb lleis que impedien l’arbitrarietat. Qui atura, però, a Facebook?

[Per cert: és possible que des de fa un temps el vostre Facebook hagi decidit no pintar-vos les notícies de VilaWeb. Considereu-ho una censura…]