Les lliçons d’economia que Foment del Treball té pendents

L’Assemblea Nacional Catalana va fer fa poc una crida al Consum Estratègic, per tal d’animar els consumidors a canviar d’empreses. Pretén que la gent s’allunyi de les empreses de l’Ibex-35, sempre massa dependents de l’estat espanyol, i que es passi a companyies més independents, que segueixin polítiques de responsabilitat social o de respecte envers el medi ambient. De moment, segons l’ANC, ja s’han produït 148.000 canvis de contracte.

La proposta va rebre la reacció irada i immediata del president de Foment del Treball i vice-president de la CEOE, Josep Sánchez i Llibre, que la va qualificar d’irracional i anacrònica: ‘Barrejar consum i política és un error gravíssim.’ De fet, dimecres va anunciar reunions amb sindicats i la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) per pressionar en contra.

No ho veu igual, en canvi, el darrer ponent de la Universitat de Xicago, bressol d’economistes com Milton Friedman, el professor Luigi Zingales, que en el seu discurs del 15 de juny passat propugnava clarament, ni més ni menys, de barrejar consum i política, en la línia de l’ANC. En ple 2019 la lliçó de Zingales a les elits estudiantils nord-americans donava gran importància al poder dels consumidors a l’hora de trencar monopolis i aconsellava d’actuar políticament amb les tries. Clara Ponsatí apuntava aquesta contradicció entre Foment i la Universitat de Xicago.

Deia Zingales: ‘Teniu un gran poder com a consumidors. Fins i tot en el món pre-Internet, els boicots de consum coordinats van tenir un gran impacte, com el llançat per Gandhi contra els productes tèxtils britànics o el boicot dels afroamericans contra els autobusos segregats a Montgomery, Alabama. Passa que avui, al món de les xarxes socials, aquest impacte és més gran i immediat. Els bancs que van finançar la polèmica Dakota Access Pipeline van veure que els seus comptes corrents creixien menys que els dels seus competidors. La casa de moda italiana Dolce & Gabbana va experimentar un col·lapse d’exportacions xineses pocs dies després d’haver passat per la televisió un anunci condescendent i políticament inadequat.’

Avui VilaWeb ofereix la lliçó d’economia del professor Luigi Zingales traduïda al català. Són una vintena de paràgrafs pensats per a entendre l’enorme poder que tenen els consumidors i treballadors a les seves mans. I per saber fer-lo servir.

Discurs de graduació de la Universitat de Xicago, 2019

«Estimats graduats:

Per molts anys! He participat en prou actes per saber que jo tot just sóc la persona que us separa de la vostra merescuda festa de graduació i per saber que del meu discurs en recordareu, en el millor dels casos, alguns acudits i, en el pitjor dels casos, que era tediós. En qualsevol altra graduació, doncs, em limitaria a fer quatre acudits i ho deixaria estar com més aviat millor. Però això no és una graduació qualsevol, pensada per entretenir més que no per educar, i en la qual actors amb glamur o polítics fallits fan el discurs inicial. Aquesta és la graduació de la Universitat de Xicago, on cada moment s’aprofita per aprendre. Per tant, no intentaré entretenir-vos. En l’autèntic esperit de Xicago, el meu objectiu és oferir-vos un discurs provocatiu, que es basi en la recerca i que sigui rellevant. Després de tot, Hyde Park és el lloc on es mor la diversió. Us demano que es mori amb mi una última vegada.

La graduació marca la vostra entrada al ‘món real’. Encara que molts de vosaltres estigueu en plena guerra per a trobar feina i alguns altres retardeu aquest moment fent un postgrau, tard o d’hora no podreu escapar-vos de la responsabilitat de triar on treballeu, com gasteu els diners que guanyareu i com invertireu els diners que estalviareu. Quan arribi aquest moment, els vostres ideals toparan amb la realitat. Voleu salvar el planeta, eradicar la pobresa i liquidar el racisme, però us trobareu treballant deu hores al dia per a una empresa que l’únic objectiu que té és maximitzar beneficis.

Molts de vosaltres us sentireu impotents: tindreu les opcions restringides per un món construït per generacions anteriors. Un món que no us agrada i que us penseu que no podeu canviar. Afortunadament, això no és cert. Teniu un gran poder. En triar amb cura per a qui treballeu i en què treballeu, realment marqueu la diferència. L’any passat Google va abandonar un lucratiu projecte del Pentàgon perquè els seus enginyers no van voler ajudar a desenvolupar una tecnologia que es pogués utilitzar per fer la guerra. Els drets LGBT de primer van ser reconeguts en el món empresarial, no perquè la mentalitat dels empresaris fos més oberta, sinó pel seu desig d’atreure els millors talents. Perquè en un mercat laboral competitiu, si cal, les empreses s’adapten de pressa per atraure mà d’obra més qualificada, és a dir, per atraure-us a vosaltres.

L’impacte augmenta amb el nombre de persones que tenen el coratge de comportar-se d’acord amb les seves conviccions, cosa que no sempre és fàcil, car el fet de no tenir principis té recompensa. Els despatxos d’advocats tenen una ‘línia de tabac’ per als advocats disposats a defensar les tabaqueres. Aquests advocats guanyen més diners i arriben abans a ser-ne socis. Tot i que aquesta diferència pot semblar errònia, és fonamental per tal que el sistema de mercat funcioni. La vostra reticència a defensar tabaqueres fa que es limiti el nombre d’advocats amb talent que agafen la línia de tabac i, per tant, fa augmentar-ne els salaris. Aleshores, quan per a les tabaqueres contractar advocats resulta massa car, aleshores es veuen forçades a arribar a un acord. És precisament perquè és massa costós de comportar-se de manera immoral que fins i tot les empreses sense consciència acaben comportant-se com si en tinguessin.

El vostre poder per a canviar el món no es limita a les vostres opcions de feina. També teniu un gran poder com a consumidors. Fins i tot en el món pre-Internet, els boicots de consum coordinats van tenir un gran impacte, com el llançat per Gandhi contra els productes tèxtils britànics o el boicot dels afroamericans contra els autobusos segregats a Montgomery, Alabama. Passa que avui, al món de les xarxes socials, aquest impacte és més gran i immediat. Els bancs que van finançar la polèmica Dakota Access Pipeline van veure que els seus comptes corrents creixien menys que els dels seus competidors. La casa de moda italiana Dolce & Gabbana va experimentar un col·lapse d’exportacions xineses pocs dies després d’haver passat per la televisió un anunci condescendent i políticament inadequat.

El poder del consumidor és tan gran que avui fins i tot les empreses més grans viuen amb la por de rebre campanyes de boicot a les xarxes socials. Com que qualsevol graduat de la Universitat de Xicago és un superheroi, permeteu-me que us recordi la frase que diu l’oncle Ben a l’home aranya: ‘Tenir molt poder implica una gran responsabilitat.’ És la vostra responsabilitat assegurar-vos que aquest poder no es malgasta a combatre problemes financers sense importància, sinó que s’aprofita per resoldre els grans desafiaments del nostre temps.

Què passa amb el vostre poder com a inversors? Sé que la idea d’invertir us pot semblar remota. Però tan aviat com arribeu a tenir feina estable, haureu de començar a estalviar per a la jubilació, idealment invertint en el mercat de valors. D’aquesta manera us convertireu en accionistes d’algunes empreses i descobrireu el poc poder d’influència que tenen els accionistes americans en les polítiques empresarials.

Després del tiroteig a l’església de Christchurch a Nova Zelanda, Hunting and Fishing, una botiga d’armes local, va deixar de vendre fusells d’assalt perquè els propietaris estaven disposats a renunciar a beneficis en nom d’una causa superior. Als Estats Units, després del tiroteig a l’escola primària Sandy Hook, un accionista de Walmart va proposar de votar sobre aquesta qüestió. La direcció de la companyia va negar-s’hi i el rebuig va ser confirmat per la Cort d’Apel·lacions dels Estats Units. Finalment, Walmart va deixar de vendre fusells d’assalt, però per por de perdre clients, no per por de la resposta a la pressió dels accionistes.

L’argument més potent en favor de limitar la influència dels accionistes prové del premi Nobel de la Universitat de Xicago, Milton Friedman. Fa cinquanta anys va argumentar que se serveix millor la societat quan les empreses se centren a maximitzar els beneficis i prou. Aquest objectiu no menysté les preocupacions dels treballadors o dels consumidors. Si els treballadors es preocupen per la diversitat, per exemple, i estan disposats a treballar per menys en un entorn més divers, una empresa que maximitzi els beneficis contractarà una força de treball diversa. Si els consumidors estan disposats a pagar una prima per cafè de comerç just, una empresa de cafè que maximitzi els beneficis acabarà pagant més als proveïdors per tal d’obtenir l’etiqueta de comerç just.

No obstant això, quan es tracta d’accionistes, Friedman recomana d’ignorar les seves preocupacions socials perquè, segons que afirma, els accionistes poden resoldre millor aquestes preocupacions donant part dels seus beneficis a caritat, en compte de canviar la manera en què es gestionen les empreses.

La lògica de Friedman ha dominat no solament el món empresarial, sinó també la indústria que gestiona diners i estalvis: els directius consideren que s’han de maximitzar els rendiments financers dels actius que gestionen, independentment dels objectius socials dels inversors. Per exemple, una fundació contra la violència no hauria de tractar d’aturar les vendes d’armes d’assalt de Walmart sinó que hauria d’utilitzar els beneficis d’aquestes vendes per combatre la violència.

Com Oliver Hart i jo mateix argumentem en el nostre treball conjunt, la teoria de Friedman es basa en el supòsit que, donant els dividends, els accionistes poden revertir qualsevol malifeta empresarial sense cost addicional. En la majoria de situacions del món real, però, aquesta condició no és certa. És més barat de no contaminar que no pas contaminar i després netejar. És més barat de no vendre armes d’assalt, que no pas vendre-les i després gastar-se recursos per protegir els espais públics. En aquestes situacions, és més eficient que les empreses adoptin els objectius socials dels accionistes, com ara la protecció del medi ambient o reduir el crim. En unes altres paraules, els consells d’administració haurien de maximitzar el benestar dels accionistes, no solament el seu benefici.

Avui, l’única manera que els accionistes poden expressar les seves preferències socials és venent les accions d’empreses que no els agraden. Tot i que políticament això és atractiu, aquesta desinversió pot aconseguir el resultat contrari. Si tots els inversors que fossin conscients de la importància del medi ambient haguessin de desprendre’s de les accions d’empreses petrolieres, les companyies petrolieres acabarien a les mans d’inversors que no es preocuparien gens pel medi ambient, i a la llarga contaminarien més. La solució no és desinvertir, sinó invertir i participar. Sou en una posició única per a donar forma a la implementació d’aquest nou compromís.

Fins ara he descrit un món on la gent té alternatives. Si no voleu ser defensors de tabaqueres, podeu convertir-vos en defensors del medi ambient. Si no us agrada McDonald’s, podeu menjar a Chipotle. Potser haureu de pagar una diferència de preu, però és una diferència petita. Els economistes en diem ‘mercat competitiu’. La majoria de les empreses operen en aquest entorn. En un món com aquest el vostre poder com a treballadors, consumidors i inversors pot marcar la diferència. En aquest món, parafrasejant el president Kennedy: ‘No pregunteu què han de fer les empreses per canviar, demaneu què podeu fer vosaltres per canviar-les.’

No obstant això, hi ha algunes empreses, de nombre molt reduït, però de gran rellevància, que no s’enfronten a la competència real. Són els monopolis. És fàcil de veure què és un monopoli. Quantes persones fan servir Bing com a motor de cerca principal? Si us plau, aixequeu la mà, no sigueu tímids. I quantes persones fan servir Google? Si us plau, aixequeu la mà. Això és un monopoli. Un monopoli obtingut mitjançant el mèrit, perquè Google és, amb diferència, el motor de cerca més eficient, cert, però tanmateix és un monopoli igual.

Les nostres lleis antimonopoli no poden fer res contra aquesta mena de monopolis. Històricament, els hem tractat de dues maneres: la nacionalització o la regulació. La idea de fer funcionar Google amb l’eficiència del servei postal dels EUA no és gaire atractiva. Tampoc no sembla gaire atractiva una regulació. George Stigler, un altre dels nostres Nobels de Xicago, ens ha ensenyat que la regulació tendeix a configurar-se (els economistes en diuen ‘capturar-se’) per part de les mateixes empreses que se suposa que s’han de disciplinar: és a dir, la regulació n’augmenta el poder en lloc de reduir-lo. Llavors, què s’hi pot fer?

En el nostre treball conjunt, Oliver Hart i jo proposem una tercera manera de fer front als monopolis: obligar a un canvi en l’objectiu dels seus consells d’administració. Que maximitzin el benestar social, la utilitat del conjunt de la societat i no tan sols el benestar dels accionistes. Què vol dir això?

Penseu en la manera com Google classifica les notícies sobre candidats i polítics. Les proves empíriques demostren que si les recerques a Google condueixen a veure males notícies sobre un candidat, això resultarà en menys vots per al candidat. Un consell d’administració que maximitzi els beneficis de l’empresa afavoriria els resultats de la cerca que facin mal a la reputació de candidats que volen apujar imposts a Google, o fer-ne una escissió. Aquesta és la raó per la qual volem que els consells d’administració maximitzin el benestar social, i no solament els beneficis.

Sempre podríeu dir que Google mai no modificaria els resultats de la cerca per por de la seva reputació. Si la reputació és suficient per a modificar el comportament dels monopolis en interès de la societat en conjunt, la nostra proposta és redundant. De fet, es podria utilitzar com a pòlissa d’assegurança per a evitar comportaments lesius en cas que la preocupació per la seva reputació no es compleixi.

Una pregunta encara més difícil és com es fa per convèncer un consell elegit pels accionistes que maximitzi el benestar social. La resposta senzilla és que imposaríem a les empreses monopolistes un deure fiduciari addicional envers la societat, a banda el que ja existeix envers els accionistes.

Finalment, alguns podrien dir que la nostra proposta equival a socialitzar els monopolis. Però, de fet, només obliga a tenir en compte consideracions socials durant la presa de decisions empresarials quan es considera que una empresa és un monopoli. No és tan diferent del lema autoimposat de Google, ‘no us comporteu com el dimoni’. Tot just hi afegim una mica de salsa.

Considerem que la nostra proposta és una aplicació senzilla del principi de l’oncle Ben, ‘tenir molt de poder implica una gran responsabilitat’. Si Google o els altres monopolis troben que aquesta responsabilitat social és massa pesada, la solució és fàcil: poden escindir-se de manera voluntària.

Per combatre els monopolis, el vostre poder com a treballadors, consumidors i inversors no és suficient. La vostra participació en el procés polític és fonamental. Aquesta no és una batalla del Partit Republicà ni del Partit Demòcrata, sinó una batalla nord-americana. Aquest país va néixer lluitant contra els monopolis. El Boston Tea Party no era –com es repeteix sovint– una revolta contra els imposts més elevats, sinó que era una revolta contra els avantatges deslleials dels quals gaudia la Companyia de les Índies Orientals britàniques, un dels pitjors monopolis de la història. La connexió entre la democràcia nord-americana i la lluita contra els monopolis no es va perdre gràcies al senador John Sherman, que el 1890 ens va portar la primera llei antimonopoli. ‘Si no vam aguantar un rei com a poder polític –va escriure– tampoc no hauríem d’aguantar cap rei sobre la producció, el transport i la venda de cap de les nostres necessitats vitals.’ Si hi ha cap frase del meu discurs que espero que recordeu, seria aquesta.

Les meves conclusions poden sorprendre les persones que identifiquen la facultat de Xicago, especialment la facultat d’Economia i Finances, amb una certa ideologia. El professorat de Xicago, però, segueix un mètode, no una ideologia. És un mètode d’investigació intel·lectual sense les orelleres imposades pel sentit comú convencional: un mètode basat en el coratge de portar els principis bàsics fins a les seves conclusions lògiques fins i tot quan aquestes conclusions són impopulars; un mètode basat en l’atenció constant a l’evidència empírica. Un mètode dissenyat per forjar superherois com vosaltres. Espero que porteu aquest mètode amb vosaltres la resta de la vostra vida. Si l’hi porteu, la cara matrícula que heu pagat no haurà estat en va. L’enhorabona de nou, superherois, i ara a divertir-se, que us ho mereixeu!»